Selecciona Edició
Connecta’t

“Verdaguer va ser un cometa, i de cometes en passen pocs...”

Andreu Carranza justifica la seva admiració al literat català i universal a la novel·la ‘El poeta del poble’, que ha obtingut el premi Josep Pla 2015

Andreu Carranza, l'endemà de guanyar el Josep Pla.
Andreu Carranza, l'endemà de guanyar el Josep Pla.

Andreu Carranza (Ascó, 1957) ha novel·lat una vida de novel·la, la de Jacint Verdaguer (1845-1902), a El poeta del poble. Ahir li va valer el premi Josep Pla. L'escriptor tarragoní no ha amagat mai la seva admiració envers el literat de la Renaixença i ara ret homenatge "amb passió i sentiment" a una figura clau de la cultura catalana.

“El germen de la novel·la és un record nebulós que jo tinc de la meva iaia, la Maria, de la Fatarella, a la Terra Alta”, explica. “Jo devia tenir tres o quatre anys i ella em recitava de memòria Verdaguer. Per tant, la primera cosa que vaig sentir en català va ser Verdaguer”. La figura del literat català no ha deixat de fer tombs dins del cap de Carranza, guardonat l'any 2000 amb el premi Sant Joan per Anjub. Confessions d'un bandoler, fins que es va proposar investigar i documentar-se sobre la vida d’aquesta figura que el fascinava. “Qui és aquest poeta, que la meva àvia, en ple franquisme, als anys seixanta, recita de memòria?”, es va preguntar. I la seva admiració es va veure justificada: “Se’m va obrir un personatge de novel·la, perquè és el poeta en estat pur i molt més, és un home excessiu en tots els aspectes”.

“Qui és aquest poeta, que la meva àvia, en ple franquisme, als anys seixanta, recita de memòria?”

“Verdaguer va néixer a Osona, en una una família molt ortodoxa i no tenia res”, explica Carranza. “Però va acabar convertint-se en el capellà domèstic de la família més influent i poderosa del país, els marquesos de Comillas, durant 17 anys en els quals va conèixer nobles, reis, la reina Isabel, que se’l volia emportar a la cort, Alfons XII, el rei del Brasil (que no sabia ni que n’hi haguessin, de reis, al Brasil). Era com un diamant al fastuós palau Moja, de Barcelona”. Però hi havia una contradicció. Si no, no hauria estat una vida de novel·la, més aviat de conte de fades, potser. “Verdaguer es va moure entre el calze i la lira. Era el poeta i era el capellà, va conèixer el luxe excessiu però sempre va ser a prop de la pobresa. Era un gran admirador dels místics castellans i de Sant Francesc”, sentencia l’autor del llibre.

"A la novel·la intento explicar aquesta cosa fosca ficant-me dins la complexitat tan excessiva de Verdaguer des de la passió. Un home que té la salvatgeria de la muntanya i de la plana de Vic i la sensibilitat i la tendresa de la mare”. I aquesta cosa fosca Carranza la troba en el viatge a Terra Santa. Coneixedor d’Amèrica (va ser capellà de la flota del marquès de Comillas, el seu mecenes) i d’Europa, Verdaguer va anar a Palestina i allà “va veure la llum”, diu Andreu Carranza. “Com si tota la seva vida hagués estat perseguint un miracle, una revelació, un camí de Damasc que ell creu que troba a Terra Santa. I entén que la seva missió a la vida és la caritat”.

“En els seus escrits en defensa pròpia, Verdaguer fa el primer periodisme modern”

Fins aquí, tot coherent. Però Verdaguer “va ser un home excessiu en tots els aspectes que la societat catalana ens va amagar”. I els excessos el van portar a convèncer-se que el diable, Satanàs, havia entrat a la societat. “Les bombes del Liceu, els anarquistes, el liberalisme... tot plegat el tortura fins a convertir-lo en exorcista”. No són els mateixos temps que vivim avui, òbviament. “El Papa, llavors, ordenava exorcismes”, aclareix Carranza, “però de tota manera, l’alta burgesia i la noblesa no els veien amb bons ulls, els exorcismes". Llavors Verdaguer, el gran poeta, el gran literat, l'autor de L'Atlàntida i de Canigó, va començar a fer nosa al palau Moja. Carranza es documenta, entusiasmat, entre els diaris dels exorcismes que deixa el poeta: "Entrar en els quaderns d’exorcisme és brutal. És com si hi hagués una veu que parla del més enllà...".

El van fer fora de la ciutat i es va recloure al santuari de la Gleva, a la plana de Vic. "De cop, es va trobar perseguit pel poder eclesiàstic, que viu, també, de les almoines del marquès de Comillas, i els seus antics amics, els rics”.

Arran d'aquesta contradicció Carranza s'endinsa en la vessant periodística de Verdaguer. "Perquè ell es rebel·la davant d'aquesta exclusió i descobrim el Verdaguer vibrant que escriu articles en defensa pròpia en un cas similar al de Dreyfuss i el famós J'accuse d'Émile Zola. En aquests escrits, Verdaguer fa el primer periodisme modern". En l’enfrontament social tan fort que hi ha entre els conservadors i els liberals l’agafen, per dir-ho d'alguna manera, els liberals. I l’utilitzen contra els seus antics amics. El conflicte intern que pateix Verdaguer és brutal".

El llibre, documentat sobretot a partit de l'obra del poeta, no té una estructura lineal, segons avança l'autor. La vida de Verdaguer no és ben bé el guió de la narració. "A mi la vida de Verdaguer em serveix com a referència per després ficar-me dins del personatge i novel·lar certs episodis, com la relació amb Gaudí al Park Güell", explica Carranza, coautor de la novel·la La clau Gaudí, on va submergir la figura de l'arquitecte en una trama detectivesca. "El poeta del poble és fidel a la realitat i jo ficciono allò que permeten les emocions, els sentiments...".

Carranza no gosa comparar Verdaguer amb cap autor actual. "De cometes en passen pocs. Ell en va ser un que va passar i ara caldrà esperar encara unes quantes generacions més. Gaudim, doncs, del polsim que ha deixat: els seus versos i els seus escrits".

MÉS INFORMACIÓ