Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Costos fixos o variables

Es produeix la paradoxa que com més redueix el seu consum un usuari, més li augmenten la tarifa invariable

Els europeus hem de fixar-nos com a objectiu polític fonamental mantenir el nostre Estat del benestar, és a dir, una sèrie de serveis bàsics dels quals ningú no quedi exclòs per falta de recursos. Però cal tenir en compte que, en un context de globalització, no es pot garantir que les nostres economies continuïn generant els excedents que hem vist durant les dècades passades. Això ens obliga a replantejar el contingut i els mecanismes de finançament dels serveis, i a reformar el sistema fiscal. És necessari analitzar i redefinir conceptes com a “servei bàsic”, “servei universal”, “gratuïtat”, “pagament per ús”, o “cost del servei”. No haver fet això és el que ens ha conduït a gestions econòmicament complicades des del sector públic (retallades) i socialment molt injustes (la pobresa energètica). Paradoxalment, la falta d'aliments l'està resolent sobretot el sector privat…!

Encara que sigui d'una manera molt breu — la que permet un article — m'agradaria exposar tres principis a partir dels quals seria possible compaginar eficiència i equitat.

1. Cal distingir entre “serveis bàsics gratuïts” (l'educació, la seguretat…) i “serveis universals no gratuïts” (aigua, electricitat, mobilitat, transport, comunicacions…). Els dos principis següents es refereixen només a aquests últims, (en els quals segurament entrarien també una part de la sanitat i de l'educació superior…).

2. Amb relació a les despeses hauríem de fer una distinció entre els costos fixos i els variables. En la mesura del possible els primers haurien de ser suportats pels pressupostos públics i els segons pels usuaris. Dit en termes molt simplificats: que els costos fixos es reparteixin en funció de la riquesa i la renda, i els costos variables en funció de la utilització.

3. Aquestes regulacions haurien d'anar acompanyades d'una reforma que retornés la progressivitat al sistema fiscal, per fer-lo realment redistributiu.

Desenvolupar aquest esquema és complex i s'ha d'adaptar a la naturalesa de cada servei, ja que en cada cas l'evolució de les condicions tècniques i econòmiques són diferents. Per això em limito aquí a posar alguns exemples que em sembla que poden aclarir aquests principis.

Mobilitat i transport. En aquest sector crec que les coses es fan ja de manera més propera al que estic proposant. El paper del sector públic consisteix sempre a finançar les infraestructures necessàries per a aquesta mobilitat: carreteres, vies fèrries, ports, aeroports... En molts casos gestiona també el transport, finançant infraestructures mòbils (autobusos, trens) i prestant-ne el servei, però no gratuïtament. No crec que s'hagi calculat així, però l'usuari actualment paga sobretot una part important de les despeses variables.

Comunicacions. En la meva etapa laboral a la Comissió Europea, vaig insistir (sense aconseguir-ho) que en el moment de liberalitzar els serveis de telefonia i de Internet, es mantingués la propietat i la gestió d'una única xarxa pública, sobre la qual tots els operadors poguessin oferir els seus serveis. Aquesta actitud obeïa al meu convenciment que així s'evitaria la duplicitat de xarxes, es milloraria la competència i les tarifes baixarien més, ja que una part important era l'amortització de la xarxa, cosa que desapareixeria si les tarifes d'ús només preveiessin els costos variables, que s'ha demostrat que cada vegada són més baixos. Crec que no es va aprofitar l'oportunitat, per la pressió dels grans operadors nacionals que volien preservar el seu negoci gestionant també la xarxa.

Pobresa energètica. L'electricitat no pot ser gratuïta, però ha de ser d'accés universal. El que crea els problemes actuals (pobresa per a alguns i dèficit per a tots) és l'estructura de la tarifa, ja que el cost variable de generar l'energia és una part petita i la més gran són els costos d'amortització de les instal·lacions de generació o de distribució, a més d'altres fixos. Hi ha la paradoxa que com més redueix el seu consum un usuari, més li augmenten proporcionalment el preu fix (terme de potència i peatges). Com més importància van adquirint les energies renovables més es van reduint els costos variables (el sol, el vent i l'aigua dels rius és gratuïta), i en canvi la tarifa va augmentant… Només si una part important dels costos fixos surt fora de la tarifa es podran solucionar aquests problemes.

Acabo amb algunes conclusions de tipus general: Cal deixar fixat l'espai dels serveis en règim de gratuïtat total. En els altres serveis cal acceptar-hi un pagament per ús. Els pressupostos públics haurien de poder cobrir les despeses fixes, sobretot aquells que es deriven de les infraestructures necessàries per al servei. La qualitat del servei ha de ser la mateixa per a tots, i una part important de la qualitat i del cost depèn de la inversió en la infraestructura. Si es fa una reforma fiscal més progressiva, el pagament per ús podria ser uniforme; però si no s'aconsegueix la redistribució suficient, el pagament per ús haurà d'estar graduat en funció de la renda de l'usuari.

Crec que aquests principis podrien combinar adequadament qualitat, ús no abusiu, equitat i sostenibilitat.

 Joan Majó, enginyer i exministre