Els amos de l’Estat

Les generacions que van créixer després de la Guerra Civil van viure sota una dictadura que proclamava un dia darrere l'altre, obsessivament, la indestructible unitat d'Espanya. A l'escola, als noticiaris de la ràdio, a tots els diaris. A la mili els van fer jurar-li fidelitat. De manera que, per molts d'aquells joves, la unitat d'Espanya era un assumpte del règim. No els importava ni poc ni molt. Tampoc és que hi estiguessin en contra. És que aviat van entendre que el permanent proclamar sobre la pàtria i la seva sacrosanta unitat era un recurs retòric que amagava els veritables interessos dels beneficiaris del franquisme: esprémer la mamella de l'Estat. Alguns, convertits en una burocràcia política de múltiples ramificacions; uns altres, a través d'un entramat empresarial més o menys addicte, però usufructuari d'aquell ordre.

Tot això va ser una eficaç vacuna contra el nacionalisme. Va arribar el dia en què es va imposar l'evidència que tanta invocació de la sagrada unitat d'Espanya expressava, també, el contrari del que predicava: la consciència d'una debilitat. La idea que si no l'apuntalaven cada dia, s'esquerdaria. S'esfondraria. Hi havia unes quantes coses enllaçades: el monopoli de la política dels militars i els falangistes, o dels seus col·laboradors; la supressió del conflicte social, per decret o sense; el centralisme i la imposició de la llengua castellana; la preservació de la religió oficial, la catòlica. La religió i la unitat de la pàtria espanyola eren les grans causes que ho justificaven tot. La policia i, en últim terme, l'Exèrcit eren l'instrument que ho garantia. Al final, durant la dècada dels setanta, era així de senzill. Aquest era el paquet que havia de desaparèixer amb el franquisme.

A Catalunya s'estén ara, malgrat això, la penosa i frustrant impressió que aquell concepte de nació continua vigent en una part de l'estructura política espanyola. Aquesta part inclou la gairebé totalitat dels quadres del partit governant, el PP d'Aznar i de Rajoy, i la seva cohort d'advocats de l'Estat i alts buròcrates; l'ala del PSOE representada pels Bono, Redondo, Vázquez, etcètera. I els seus partits satèl·lits. És la idea que han heretat. La van mamar de petits, com tots, però ells no l'han substituïda per una altra. I en l'actual conjuntura política rebrota a través seu la vella idea que la unitat nacional és fràgil. Creuen que si no utilitzen els aparells de l'Estat per apuntalar-la amb les seves lleis i la seva força, la nació espanyola no se sostindrà. No a Catalunya i probablement tampoc al País Basc. I si caigués aquí, aneu a saber què podria passar a la resta. És una percepció perillosa perquè introdueix la por en el comportament dels governants espanyols. “Mentre jo sigui president, això no passarà”, repeteix amenaçador Rajoy. És a dir, que si no fos per la resistència del seu Govern, la desaparició de la nació espanyola estaria cantada. És clar que per ell nació espanyola i Estat són el mateix.

El malestar català s’expressa en el rebuig a l’ostentosa apropiació de l’Estat espanyol per la casta dirigent de l’Administració central

Tot això és un desastre de gran magnitud. És l'expressió d'un cert fracàs polític de la generació que va protagonitzar la Transició, la que va creure que podria superar el franquisme i en molts aspectes ho va aconseguir perquè ara viu en llibertat. Per ella era clar que algunes transformacions només serien plenament efectives si es produïa el desempoderament de la burocràcia franquista sorgida de la dictadura. Però aquest procés ha quedat a mig fer. És el punt feble de la Transició: el pacte comportava la renúncia a desmantellar aquella burocràcia. Fins i tot la renúncia a substituir-la en algunes de les institucions més delicades, com l'Exèrcit, la judicatura i les empreses estatals. El resultat és que els hereus d'aquella vella burocràcia d'Estat estan desnaturalitzant el model polític sorgit de la Transició inoculant-li la seva vella concepció d'Espanya i presentant-la com si aquesta fos la fórmula que recull la Constitució. Intenten imposar una reinterpretació del pacte constitucional.

D'aquí ve el malestar català. S'expressa en el rebuig a l'ostentosa apropiació de l'Estat espanyol per la casta dirigent de l'Administració central, una subclasse formada en patrons molt centralistes. Està composta en part per alts funcionaris, en part per polítics, en part per directius de les grans empreses públiques i de les grans contractistes i concessionàries de l'Estat que, en el model espanyol, el parasiten. De vegades tot alhora o alternativament. El PP n'és l'emanació. Són els amos de l'Estat. Al rebuig català de tot això s'hi afegeix ara el de Podem. El rabiós rebuig amb què l'establishment ha acollit l'emergència de Podem indica que ha entès el perill millor que l'independentisme català. Els independentistes perceben Podem també com un adversari, però en realitat haurien de veure en el nou partit un aliat almenys per a una part del seu camí, si de debò creuen que poden guanyar la seva causa per la via democràtica. No els sobra cap mà que vulgui derrocar l'ordre centralista i la seva vella idea d'Espanya. No els sobren aliats. El seu comú adversari és la nomenklatura que controla l'Estat.