Selecciona Edició
Connecta’t

Oscar Tusquets resumeix 40 anys d’obra pictòrica

El polifacètic creador aborda a l'exposició ‘Amor i mort’ la vida, l'amor, el sexe, la religió i la mort

Oscar Tusquets, a la galeria Ignacio de Lassaletta de Barcelona. Ampliar foto
Oscar Tusquets, a la galeria Ignacio de Lassaletta de Barcelona.

Primer, la visió més amable de la vida: una vista preciosa de Barcelona, el mar, els paisatges que l'envolten; després, el costat trist: la malaltia i el seu peculiar punt de vista sobre el martiri, la mort. “M'interessa molt la relació entre religió i sexe”, explica Oscar Tusquets en un passeig comentat sobre l'exposició Amor i mort, a la galeria Ignacio de Lassaletta de Barcelona. Una mostra del Tusquets (Barcelona, 1941) més pintor que mai, menys dissenyador i no gaire arquitecte. “Es podria dir que durant anys vaig ser arquitecte i dissenyador i que em dedicava a la pintura els caps de setmana perquè no tenia temps. Ara és a l'inrevés, em dedico més a la pintura”, resumeix el polifacètic artista i escriptor.

Una evolució que, en part, ha estat buscada però també imposada per la crisi. L'autor de projectes com l'ampliació del Palau de la Música i la transformació del convent dels Àngels, a Barcelona, i l'auditori Alfredo Kraus, de Las Palmas, no s'ha salvat de l'aturada d'encàrrecs: “L'arquitectura m'ha abandonat”. Després afegeix que no li interessa l'arquitectura “de vedettes” que s'ha imposat durant els últims anys. I remata: “La nostra professió ha canviat, ara manen els advocats, els project managers... els arquitectes cada vegada manen menys”. Ho diu amb un punt d'amargor: “A més, no m'interessa una professió en la qual moltes vegades s'ha de mentir. No en sé, em costa dissimular”. No ho fa quan reconeix que la controvèrsia per l'ampliació del Palau –un projecte escodrinyat quan es va descobrir el desfalc d'aquesta institució en mans de Fèlix Millet– li va donar molts disgustos.

A l'exposició hi ha un vídeo sobre el Tusquets arquitecte. També, 50 llenços fets des del 1976. No és pintor d'un tema o estil determinat. “Sóc dispers, em costa especialitzar-me perquè pinto quan veig coses i em dic ‘això és un tema'”. Així va sorgir Tres Barcelones, que va pintar fa dos anys. “Va ser intuïtiu, era a casa d'un amic a Can Caralleu –una zona elevada a la serra de Collserola– amb una llum de capvespre preciosa i vaig pensar que el que estava veient era un quadre”. En aquesta sala hi ha altres obres més antigues, detalls de casa seva, Villa Andrea, de Barcelona, o Pilotí a Platja d’Aro (1978), un dels escenaris dels quals parla al llibre Temps que van ser (Bruguera) que va escriure a quatre mans amb la seva germana, Esther Tusquets. A l'oli Amor i mort un toro banyega una dona amb el pit al descobert. “Són els dos temes eterns”.

A la mostra hi ha 50 llenços fets per l’artista des del 1976

El de la mort té un espai peculiar a la galeria. Ambientada com una petita capella, amb les parets cobertes de negre i una llum dirigida a les pintures. Impressiona Essanime Napoletano, reinterpretació del Cristo Velato, de Giuseppe Sanmartino, de la capella de San Severo a Nàpols. “Si aquell Crist reposa amb els instruments de tortura al costat, jo els he substituït pels d'un quiròfan, seria la versió contemporània”. Un altre especial és Relat d'una operació, cinc grafits del 1977, quan la seva primera dona va ser operada d'un tumor cerebral. Va morir. “La mort és una cosa que sempre he tingut molt present, especialment des de llavors”.

En aquest mateix espai hi ha una pintura que ret compte del seu tarannà: Mártir Gaulina és una dona nua asseguda en una cadira Gaulino –un dels models que ell va dissenyar– amb l'aurèola de santa i unes sandàlies de castigadora de taló alt.

El disseny també ha passat a un segon pla. “És molt difícil perquè les empreses amb les quals treballava han tancat”. Una de les poques que continua és BD Barcelona Design. A l'exposició, que es podrà veure fins al 31 de gener, l'artista ha reservat un espai per a aquesta faceta amb sis cadires de la seva col·lecció i 12 escultures d'escales, la desaparició de les quals l'obsessiona com ja va reflectir en la mostra Rèquiem per les escales, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 2001.

Per la política i el panorama cultural no se'l veu gaire interessat: “La política m'avorreix sobiranament i crec que tinc una falta total d'esperit sobiranista. No m'interessa”. I la cultura? “Crec que aquest ministeri no hauria d'existir”. A més de pintar, imparteix conferències i continua escrivint: “Després d'acabar Amables personajes” (Acantilado) –un assaig sobre persones que ha conegut, des de la seva germana, passant per Salvador Dalí o Javier Mariscal– “vaig pensar que en faltaven més, com Beatriz de Moura o Lluís Clotet, i estic pensant com puc continuar”.