Elegia per al gran corrupte

Oleguer de Regós és l’epígon d’una vella família de l'aristocràcia feudal catalana, amb un general carlí entre els seus avantpassats. És historiador de vocació, tot i que sense cap mena de projecció acadèmica i una única obra publicada, la monografia titulada Història de l’ermita de la Salvació, una capella prerromànica del segle IX amb les seves pintures murals apocalíptiques i el seu pantocràtor. L’autor descriu el seu llibre com la “investigació d’un microcosmos, un model extrapolable a l’univers”, i és només l’aperitiu de la gran obra històrica en la qual pensa a tothora i que ja té títol: La vida dels segles, en què formularà “una versió definitiva dels eixos de la història”.

Coneixem aquestes dades bibliogràfiques gràcies a las memòries que acaba d’escriure amb el títol de La vida és estranya, unes reflexions autobiogràfiques escrites amb geni i fins i tot desimboltura, sobre el passat familiar, el seu personal i fins i tot íntim, el dels seus amics i especialment les seves dones i, sobretot, el d’una regió que conforma tot un món. És la boscosa comarca de la Conca del Corema, terra de cacera i d’embotits, amb capital a Tossals, ciutat amb catedral, museu diocesà i fins i tot un diari, El Vigía, als quals cal afegir un grapat de referències imprescindibles: el Castell dels Regós, la boira, el massís del Montmort al fons i el Cafè de Plaça on discuteixen i filosofen els amics de l’historiador.

Regós viu en un piset del carrer Petritxol, que va ser antany la garçonnière de l’avi, el cacic carlista de la Conca, i treballa, és a dir, consulta llibres i escriu, a la Biblioteca-Fundació Semper, rere mateix del Saló del Tinell. El nom de l'institució no és el d’un cognom. El propietari i finançador és un dels homes més rics i influents de Catalunya, que respon al cognom de Befàs i del qual les memòries no diuen el nom de pila. El nom de Semper amaga el lema o sentència que inspira Befàs: Semper Catalonia.

Befàs és un personatge sentenciós, que creu condensar el seu pensament i l’esperit català en un parell d’aforismes: “Aquí la propietat és més fonamental que la llibertat”, “la propietat és l’instint, la llei és el decorat”. I ho remata tot amb una equació impecable sobre l’instint de possessió: “Tenir boscos, porcs, adoberies, discoteques, cotxes, dones, diners sota una rajola. Tenir. Per què cal ser si tens? És a dir, si només ets si tens?”

A Befàs li agrada menjar carn gairebé crua i pujar dalt de tot de l’edifici de la seva empresa d’assegurances per poder contemplar Barcelona com si fos de la seva propietat. Així el retrata Regós: “És un home baixet i s’alça sobre la punta dels dits del peu quan fa una afirmació amb contundència. És seductor i despietat. És cobdiciós i a la vegada somia –o somiava— un imperi inexistent perquè confon Catalunya amb el centre de l’univers. Un bon dia era socialdemòcrata, un altre liberal, després democratacristià, sovint conservador. En resum, com diu ell, només Catalunya importa. El seu màxim esforç, la seva vanitat més acusada, era ser considerat un conspirador perfecte”. Regós observa que sempre es grata el cul quan s’eleva en un dels seus monòlegs cèlebres. “Té unes parpelles més arrugades que el coll d’una tortuga, unes parpelles, que quan les tanca, li perfilen el cap d’un tòtem de l’illa de Pasqua”. El seu mèrit històric més important és “no haver acceptat mai ser directiu del Barça”.

Respecte al seu catalanisme, l’historiador fila prim: “Volia una Catalunya gran perquè sabia que li era petita. ¿O és que en realitat volia una Catalunya petita perquè la real li venia gran? Mai no ho he sabut, perquè Befàs tenia mil cares. Espanya no li interessava gaire: Europa era una excusa”. Les seves anàlisis econòmiques són exactes i actuals. Va veure venir la crisi abans que ningú i sap esquivar totes les bombolles. Té un ull polític excel·lent: “Els errors d’Espanya sempre són les oportunitats de Catalunya, si ho fem bé. I ara és un bon moment. Amb una Espanya feble, Catalunya pot ser més forta”. La seva idea de la política és brutal, Hobbes en estat pur. “És que només hi ha una manera de fer política: destruir o ser destruït”. “Un ego titànic” és l'única cosa que cal tenir: “a un polític, en el fons, no li pot interesar cap altre tema que no sigui ell mateix”. Els seus monòlegs ho demostren, així com les virtuts que propugna: “Vanitat, ambició, instint depredador”.

Quan Regós escriu les seves memòries, Befàs és a la presó. Feia servir la seva biblioteca-fundació per fabricar factures falses, blanquejar diner negre de les seves empreses i finançar els dos principals partits dels quals obtenia concessions d’obres públiques. Us sona? La seva trajectòria és catalana, però perfectament universal, serveix per a Pujol o per a Berlusconi: “Pensava entrar per la porta gran a la política. Simplement esperava, sense presses. Amb una ingenuïtat maligna, esperava que el poble el reclamés. Primer un magnat, a continuació el mecenes, després l’home d’Estat, petit o gran, vull dir l’Estat”.

Regós, Befàs, les falses memòries i la imaginària comarca, tots surten de l’escriptura superba i sarcàstica de Valentí Puig, a la seva darrera novel·la La vida és estranya. El país retratat és Catalunya. Però serveix per a qualsevol altre: local i global. En aquest article només estiro d’un fil, molt visible, el de la política i la corrupció, que Valentí Puig ha batejat amb el cognom de la bona consciència, una de les virtuts més ajustades ara mateix a l’exhibició de catalanitat: Befàs, que vol dir, “fas bé”, a qui ha ficat a la presó i a qui li ha entonat unes iròniques absoltes d’aparença elegíaca. Befàs, del verb befar, que també significa ofendre o insultar. Chapeau!