Selecciona Edició
Connecta’t

Luis Enrique paga la seva gosadia a Anoeta

Els locals es troben amb un gol al minut 2 i davant d'un rival desvirtuat que va jugar tota la primera part sense Messi ni Neymar

Luis Suárez intenta, sense èxit, batre Rulli de cap. Ampliar foto
Luis Suárez intenta, sense èxit, batre Rulli de cap. Getty Images

Luis Enrique va dir abans del partit una sensatesa molt perillosa. Va dir que al Barça li quedava marge d'error perquè els seus rivals directes perdrien punts en el que queda de Lliga. Sensatesa a peu de pàgina, perquè gairebé ningú no guanya tots els partits i perquè les derrotes formen part de les victòries finals. Aquesta afirmació, no obstant això, es va convertir en un camió de gasolina avariat a l'autopista quan després que el Madrid perdés a València, o sigui que es complís la primera de les premisses, va decidir asseure a la banqueta Messi, Neymar, Piqué o Alves quan tenia l'oportunitat retallar marge en la classificació. Sobretot en un territori tan hostil, el d'Anoeta, en què no havia guanyat els últims cinc partits disputats (un de Copa del Rei, intranscendent). Al minut i mig, les paraules de Luis Enrique el van ennuegar quan Jordi Alba va convertir un rebuig en una inapel·lable rematada de cap contra el seu porter Claudio Bravo.

Reial Societat, 1-Barcelona, 0

Reial Societat: Rulli; Carlos Martínez, Ansotegi, Íñigo Martínez, De la Bella; Bergara, Granero; Xabi Prieto, Canales (Yuri, m. 93), Chory Castro (Finnbogason, m. 66); i Carlos Vela (Rubén Pardo, m. 90). No utilitzats: Zubikarai, Aritz Elustondo, Gaztañaga i Hervías.

Barcelona: Bravo; Montoya, Mascherano, Mathieu (Alves, m. 70), Jordi Alba; Xavi, Busquets, Iniesta; Munir (Messi, m. 45), Luis Suárez i Pedro (Neymar, m. 57). No utilitzats: Ter Stegen, Piqué, Rakitic i Rafinha.

Goles: 1-0. M. 2. Jordi Alba (pròpia porta).

Àrbitre: Del Cerro Grande. Va amonestar Mathieu, Carlos Vela, Íñigo Martínez, Granero, Alves, Finnbogason, Jordi Alba, Bergara i Neymar.

28.748 espectadors a Anoeta.

L'impossible, l'imprevisible, va dominar el partit. Ni la Reial esperava una circumstància similar ni el Barça estava preparat per a un partit tan urgent. La Reial s'havia organitzat per protegir-se del rival per intentar despullar-lo al contraatac amb una centrada del camp més exquisida que forta. I de sobte es va trobar que, sense haver començat a suar la samarreta, necessitava un club de gladiadors disposat a defensar el gol que no havia marcat però que sí que havia aconseguit. Al minut i mig, a la Reial li molestava la pilota, l'espantava com un repel·lent de mosquits i al Barça li sobrava quan abandonava els peus d'Iniesta. Per la banda dreta, la de Munir i Montoya no hi havia res a gratar. Cap dels dos tenia l'eina adequada per fer-ho. Per l'esquerra, Pedro era tan viu com innocu. Entre tots ells, Luis Suárez resultava un davanter anecdòtic.

Era un monòleg blaugrana, sense faltes d'ortografìa, però sense accent propi, per més que el mig camp fos el de tota la vida, però els murs en el futbol és millor saltar-los que derrocar-los. Els qui podien saltar l'enorme reixat de la Reial descansaven a la banqueta. El monopoli del futbol era del Barça, però no n'obtenia beneficis. Un xut de Pedro, que va impactar en un defensa, va ser el seu únic exercici de rendibilitat a la primera meitat.

No se sap si amb l'equip titular de Luis Enrique n'hi havia prou per guanyar. El que va revelar l'autogol de Jordi Alba és que era el més inadequat per convertir el seu monòleg en una oratòria convincent. Després del descans, Luis Enrique va fer marxa enrere. De vegades, les derrotes són més convincents que les victòries. Va fer sortir Messi, després Neymar, més tard Dani Alves, rajos làser per demolir el mur darrere del qual s'enrocava una Reial reconfortada pel patiment: els atacs del Barça es multiplicaven, però la Reial es feia forta amb la minutera.

El Barça va ajustar l'ofensiva, cercant per totes bandes. Messi, encara displicent, Neymar hiperactiu, van recercar entre el bosc de cames de la Reial opcions per guanyar, després per empatar, però les resolucions de gol o morien en l'última passada, o en els reflexos de Rulli, un porter argentí de 22 anys, que va començar una mica miniaturitzat pel seu debut a Anoeta, però que va acabar gegantí, especialment davant de Luis Suárez, qui més li va exigir.

La Reial, que ja havia guanyat el Madrid i l'Atlètic, tots dos remuntant-los en el marcador, va fer el mateix amb el Barça sense necessitat que els seus homes fessin cap gol. Luis Enrique els va aplanar el camí i la gosadia del tècnic asturià va tenir un preu elevat . Com si volgués donar versemblança als seus pronòstics, el Barça va consumir una mica més de marge d'error. Luis Enrique sabrà perquè va triar aquest camí davant el rival i l'estadi més inoportuns. I en el dia més inoportú i amb molts dels jugadors més inadequats. I és que la gosadia, com el verí, cal saber administrar-la.