Selecciona Edició
Connecta’t

El Madrid s’ofega al centre del camp

El València castiga l'equip d'Ancelotti atacant-lo sobre la seva línia més exposada

Otamendi celebra la victòria del València. Ampliar foto
Otamendi celebra la victòria del València. EFE

El pitjor escenari imaginable per a un gran del futbol mundial no és Mestalla, però se li assembla molt. El camp del València és la seu d'un equip en ebullició, encoratjat per cent milions en fitxatges i animat per una afició molt calenta que, en les últimes setmanes, ha recuperat l'entusiasme entonant a ple pulmó el vell lema de Obama: “Sí-que-es-pot!”. Amb aquestes irradiacions es va cuinar el Madrid dels rècords. El partit, més bonic per l'esforç dels jugadors que pel joc desplegat, va tallar en sec la ratxa més gran de victòries en la història d'un equip espanyol. El Madrid no va poder cantar la 23a victòria consecutiva en partit oficial. Va ser derrotat per la tàctica de Nuno, que va dirigir el punyal del València cap al centre del camp del seu rival, la seva zona més exposada. Ni un penal a favor per començar guanyant (0-1) va salvar el flamant campió del Mundial de Clubs.

València, 2-Reial Madrid, 1

València. Diego Alves; Orban, Otamendi, Mustafi; Barragán (Feghouli, m. 73) Parejo, Enzo Pérez, Piatti (Gayá, m. 23); André Gomes; Negredo (Rodrigo, min.79) i Alcácer. No utilitzats: Joel, Rodrigo de Paul, Vezo i Carles Gil.

Reial Madrid: Casillas; Carvajal, Pepe, Ramos, Marcelo; Isco, Kroos, James (Jesé, m. 70); Beli (Khedira, m. 70), Benzema (Chicharito, m. 78) i Cristiano. No utilitzats: Keylor Navas, Nacho, Arbeloa, Varane, Illarra.

Gols: 0-1. M. 13 Cristiano (de penal). 1-1, M. 51 Barragán. 2-1, M. 64 Otamendi.

Uns 55.000 espectadors a Mestalla. Els jugadors del València van fer el passadís d'honor als futbolistes del Reial Madrid per la consecució del Mundial de Clubs.

Nuno es va proposar dominar el centre del camp formant-hi una defensa de tres centrals per alliberar Piatti i Barragán als carrils. La tàctica va consistir a desbordar la línia de mitjos madridista davant la previsió que Bale, Cristiano i Benzema no baixarien a col·laborar amb els volants. El contraverí d'Ancelotti va ser senzill. És el que el tècnic en diu sfruttare il contropiede. Agrupar-se en camp propi i buscar la sortida ràpida cap a Cristiano i Bale, en la suposició lògica que tres defenses no aconseguirien tancar els espais que normalment tanquen quatre. En l'arrencada del partit el balanç va afavorir el València, dominador en tots els sectors, començant pel bloqueig de Kroos. Tapar l'alemany va ser la tasca que va exercir Alcácer amb molta eficàcia. A partir de l'obstrucció del seu jugador més cerebral el Madrid va perdre fluïdesa.

L'única resposta visible del Madrid en aquells moments de dificultat va ser llançar Bale amb l'esperança que explotés el seu do de velocista. Si Pepe s'anticipava, cedia les pilotes llargues a Bale. Si Ramos robava la pilota, en canviava d'orientació sense pensar-s'ho cap al gal·lès. Si Kroos rebia, no havia ni d'aixecar el cap. La consigna era clara. Fos qui fos qui tenia la pilota, calia sorprendre la defensa contrària dirigint la passada a l'esquena de Lucas Orbán, el central esquerre valencianista, perquè Bale corregués a l'espai. Al cinquè intent, Orbán va entrar amb contundència, Bale va caure, i l'àrbitre, Gil Manzano, va decretar falta lateral. Els afeccionats ha contemplat el procediment desenes de vegades: Kroos va pujar, va armar el canó i va posar el centre amb mestratge al primer pal, on la pilota va rebotar en Negredo i l'àrbitre va assenyalar mà i penal. Va ser el novè penal que li xiulen al Madrid en aquesta Lliga. Cristiano el va executar amb l'eficàcia ques ens té acostumats i el partit va entrar en un període de confusió. La lesió de Piatti, substituït per Gayà, va alimentar el pessimisme a les graderies.

Gil Manzano estava tan nerviós que es va descoordinar amb el quart àrbitre i, pres d'un atac d'autoritat, va amonestar Gayà per haver entrat al camp sense autorització. Els errors del jutge se succeïen i feien créixer el sentiment victimista del públic. A mesura que s'esgotava la primera part i transcorria la primera hora, el partit es va descontrolar per a l'àrbitre i per al València. L'equip va ser incapaç d'actuar amb calma i aguantar la pressió. Era difícil assistir a una jugada perllongada. Es van succeir els xocs, les interrupcions, les protestes i les puntades llrgues. De la mà de Kroos, que va disposar de més temps per jugar, el Madrid va recuperar l'alè. Va ser un exercici de professionalitat. Els seus companys es van ordenar al voltant de l'alemany per resistir i administrar l'avantatge. Cap madridista va faltar a la cita amb el deure del sacrifici. Tots van lluitar i algun, com Marcelo, fins i tot va destacar en això. Però jugar bé és una altra cosa. A Mestalla el Madrid va perdre claredat. Amb prou feines va disposar d'ocasions de rematada a l'àrea d'Alves, ben protegida pels centrals i per Enzo Pérez. El debutant va semblar de tot menys un debutant.

El Madrid es va avançar per recórrer a Bale i per la mateixa via va començar a perdre. Ramos va guanyar en l'anticipació i en lloc de fer la pausa va centrar cap al gal·lès. Orbán, que es va entonar minut rere minut, li va guanyar el mà a mà i va assistir a Gayà. El carriler va fer la diagonal i quan tots esperaven el xut, va passar la pilota a Barragán. El gol del gallec va ser la culminació del pla de Nuno: prendre per assalt el centre del camp amb els dos carrilers.

Una altra aventura de Gayà va desembocar en la falta que va precedir el 2-1 definitiu. Parejo va picar el córner des de la dreta i Otamendi va irrompre com un tren pispant-li la cartera a Ramos en el salt. Faltaven 25 minuts per al final. Un temps habitualment suficient perquè aquest Madrid canviï de marxa i golegi. No va ser així. En el minut 70, Ancelotti va substituir Bale i James per Jesé i Khedira. La intenció va ser recuperar el centre del camp perdut inserint Khedira al costat de Kroos i alliberar els atacants. N'hi haurà que acusin l'entrenador de molt reservat. Però el resultat del seu retoc va ser un 4-2-4 que el València, en ple atordiment, no va saber contrarestar. Isco, Jesé, Cristiano, Benzema i després Chicharito van avançar sense mirar enrere. Va ser un setge en tota regla que gairebé produeix l'empat en un cop de cap d'Isco. Un assetjament que no va provocar cap esglai en la sorollosa multitud. Mestalla va acabar la vetllada en un esclat d'alleujament i felicitat mentre la banda típica tocava l'etern pasdoble.