Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Filosofia aplicada... a les idees

Ser conscients d'estar en la història (i en la geografia) no equival a renunciar a l'ambició d'universalitat

La tendència a interpel·lar la filosofia a força de requerir-la per la seva utilitat, donant per descomptant que, en cas que no sigui capaç de respondre afirmativament, es quedaria sense motiu de ser, s'ha consolidat com a tòpic. Juntament amb aquest, gairebé com un corol·lari obligat, sembla que s'estén el convenciment que la necessitat de reflexió i de crítica que experimentem els éssers humans no té cap mena de valor, la que pensar bé no produeix el més mínim benefici, de cap tipus, en les nostres vides.

Però aquest convenciment està lluny de ser obvi o evident per si mateix. Suposem una qüestió molt debatuda, la de si les idees (totes elles, per cert: no només les filosòfiques més abstractes sinó també les polítiques o les de qualsevol altre tipus) poden tenir una pretensió de validesa universal en el temps i en l'espai, de manera que puguin ser predicades de qualsevol realitat en qualsevol moment de la història, o, per contra, hem de rebaixar una pretensió tan exagerada i considerar-les sempre datades i contextualitzades.

De vegades aquesta discussió adopta una forma tan contundent com simplista. Això passa quan, posem per cas, algú interessat a rebaixar unes pretensions universalistes que li semblen excessives (i que sovint es formulen en el llenguatge ordinari a través de formulacions del tipus “això sempre ha estat així”, una rotunditat que de vegades va més enllà i es complementa amb “... i sempre serà així”) assenyala el marc espaciotemporal en què va sorgir una determinada idea que després es va difondre per la història i el planeta amb èxit. Tots hem sentit o llegit afirmacions de l'estil: “la nostra idea de racionalitat no és universal, sinó que sorgeix a la Grècia clàssica el segle IV abans de Crist” (per descomptat que la categoria “racionalitat” es pot substituir per la de “ésser humà”, “justícia”, “llibertat” o qualsevol de les que componen l'utillatge categorial bàsic del discurs filosòfic habitual).

Per atzar hi ha alguna cosa que no hagi sorgit en una intersecció  determinada d'aquestes coordenades?

La veritat és que d'aquestes afirmacions es podria dir allò que respecte d'un polític conservador espanyol (avui retirat) solia repetir el seu principal (i també retirat) adversari, això és, que es limiten a solemnitzar una obvietat. És evident que tot sorgeix en un determinat context espaciotemporal. Aleshores per què s'ha de constatar el que és obvi? D'on, si no és d'un determinat context material, podia sorgir? Quin altre origen es podria esperar per a una idea? Per atzar hi ha alguna cosa que no hagi sorgit en una determinada intersecció d'aquestes coordenades?

Encara que a algú l'hi puguin semblar, aquestes no són unes preguntes retòriques. De fet, durant períodes prolongats al llarg de la història de la cultura occidental han obtingut una resposta diferent de la que avui es tendeix a veure pertot arreu com gairebé inevitable. Per part de qui? Doncs, per exemple, per part dels qui han cregut que els fonaments ètics de la nostra conducta procedeixen directament d'un ésser transcendent (la imatge canònica, categòrica i concloent, d'una veritat que estaria per damunt del temps i de l'espai seria representada per Déu entregant les taules de la llei a Moisès a la muntanya Sinaí). Encara que potser a aquest grup se'ls hagi afegit un nombre creixent de crítics orientaloides, que censuren a determinades pretensions universalistes el seu eurocentrisme, però posen a resguard d'aquest mateix retret les seves creences exòtiques, a les quals defensen precisament perquè són mil·lenàries.

Però es pot descreure de qualsevol metafísica transcendentalista i ahistòrica sense caure en el relativisme trivial assenyalat. Cal defensar un ideal de debò que es reclami del materialisme (d'acord amb la definició de Manuel Sacristán, materialista és aquell que defensa que el món s'ha d'explicar per si mateix) i que no renunciï a la dimensió històrica. Aquells que segueixin aquest ideal probablement no aspiraran a objectius omniabarcadors, sinó que alimentarà una pretensió d'aparença més modesta: en definitiva, la d'entendre de manera correcta el propi temps.

En el benentès que ser conscients que estem en la història (i en la geografia) no equival a renunciar a l'ambició d'universalitat. Perquè la universalitat, si existeix, no és d'origen (el mateix Moisès hauria rebut les taules de la llei en una data determinada i en un lloc concret, la muntanya Sinaí, per això, en sentit estricte, fins i tot els manaments van entrar en vigor en un moment històric particular!) sinó de destí.

El que significa, per exemple, que no hi ha cap mena de contradicció entre parlar de drets humans de primera, segona o tercera generació (això és, que s'han anat formulant al llarg de diferents moments) i, al mateix temps, considerar-los universals. Perquè universal és, simplement, allò que hem decidit (en aquest cas, a través d'una declaració acordada per tots) que mereix ser compartit per la humanitat sencera, amb absoluta independència de quan i on es va prendre la decisió.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofía Contemporània de la UB