Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La consulta i la Fiscalia

Al Govern espanyol li interessa una institució tècnica, solvent i imparcial, o un simple apèndix telefònic?

Els mitjans de comunicació s'han ocupat profusament de les raons del recent cessament d'Eduardo Torres-Dulce com a fiscal general de l'Estat. Gairebé tots assenyalen com a motiu inicial, però cronificat, el disgust o rancor del Govern per la presó de Bárcenas. Tots coincideixen a assenyalar com a motiu últim i immediat el 9-N. El Govern espanyol va exigir al fiscal general que es querellés contra Mas per la consulta del 9 de novembre, però l'hi va exigir amb males formes, urgents i invasives, inacceptables per a un jurista gentleman, que es va querellar, però va dimitir.

El Tribunal Superior de Catalunya va admetre a tràmit la querella contra el president i dos consellers per la seva presumpta desobediència al Tribunal Constitucional. Jurídicament la decisió és molt discutible, encara que ningú ha de dubtar ni pot dubtar de l'honestedat i provada independència del tribunal. No obstant això, al marge del tema jurídic, amb el procés que comença pel 9-N només hi guanyaran Mas i tots els que volen o necessiten l'eternització del conflicte. El president era un cadàver social i polític. El procés del 9-N el ressuscita, l'exalta com a polític perseguit sense risc, tenint en compte la inutilitat evident del procés immediat i de la condemna improbable. Si d'aquí a dos o tres anys una sentència ferma i definitiva l'arribés a condemnar a la inhabilitació, llavors ja no seria president, perquè molt probablement hauria cessat abans arran d'unes eleccions. Mentrestant continuarà sent president. Durant la tramitació del procés ningú pot destituir-lo perquè a Espanya avui no existeix la inhabilitació cautelar.

Amb tot això, només hi ha un perdedor segur: el prestigi de la justícia i la Fiscalia. El fiscal de Catalunya haurà de mantenir en el procés una posició contrària a la que va expressar, amb extensa motivació, quan va formular la seva objecció de consciència jurídica davant l'ordre de querellar-se. Aquesta ordre haurà de ser mantinguda per una nova fiscal general que, encara que la va subscriure, no va dictar el polèmic mandat. Ella accedeix al càrrec sabent per què va cessar el seu predecessor, i sabent per què la nomenen. Per tot això, la seva reconeguda vàlua tècnica i la seva imparcialitat indiscutida resulten compromeses des d'abans de començar.

Els dubtes sobre la seva teòrica imparcialitat són absolutament raonables, almenys quan intervé en assumptes d’interès de l’Executiu

La Fiscalia és una institució jeràrquica el cap màxim de la qual, el fiscal general, és proposat pel Govern, i cessa quan cessi el Govern que el va nomenar. Amb aquest origen, els dubtes sobre la seva teòrica imparcialitat són absolutament raonables, almenys quan intervé en assumptes d'interès de l'Executiu. Per recuperar la credibilitat de la Fiscalia, el 2007 es va reformar la llei i des de llavors el fiscal general no pot ser destituït pel Govern ni pot ser renovat. Així s'eviten possibles servilismes del fiscal general en vigílies de la data de la seva renovació. Aquesta sàvia regla té una excepció, si fa menys de dos anys que és al càrrec quan cessi el Govern. En aquest supòsit sí que pot ser renovat. Aquest és el cas de la nova fiscal general, que podria ser renovada per un nou Govern. Però si és de diferent tendència política, és molt probable que no vulgui renovar-la.

La reforma legal pretenia assegurar a la Fiscalia un blindatge protector de la seva imparcialitat, i consegüentment de la seva credibilitat. Però aquest blindatge no s'aconsegueix només amb unes reformes legals teòriques. El nomenament de la nova fiscal general n'és una bona mostra. De moment, el Govern no ha destituït Torres-Dulce perquè després de la reforma, legalment, ja no pot destituir-lo. Però encara pot desfer-se'n si no li és immediatament útil. Per això l'han dimitit per “raons personals”. El protagonisme exclusiu i excloent del Govern en l'eliminació del fiscal és total i evident, malgrat la reforma legal simplement teòrica. Per la mateixa raó és evident l'altíssima improbabilitat que la nova fiscal general pugui exercir la seva vàlua tècnica i la seva, fins ara, coneguda independència.

La institució de la Fiscalia està dissenyada per defensar la legalitat amb imparcialitat, i per tant sense dependència del Govern. No és acceptable, ni constitucionalment ni legalment, que el fiscal sigui una simple eina política del poder executiu per incidir en el poder judicial, esquivant a la pràctica, fent trampes, els blindatges protectors de les reformes legals del 2007. Que el Govern disposi, de fet encara que no legalment, del fiscal general, amb exigències intempestives d'actuació davant els tribunals, compromet el sistema de divisió de poders. És una veritable subversió dels valors constitucionals que el professor Pérez Royo qualifica de corrupció institucional. Davant d'una situació tan preocupant, l'opinió pública s'ha de plantejar el dubte de si, amb el cessament i el nou nomenament de la Fiscalia, al Govern li interessa una institució tècnica, solvent i imparcial, o un simple apèndix telefònic per intentar incidir arbitràriament sobre l'activitat dels tribunals.

José María Mena va ser fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.