_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

L’any de ‘Citizenfour’

La crisi i la consciència creixent de l'existència de corrupció pública impulsa la figura del filtrador ètic

L'1 de juny del 2013, Edward Snowden es va citar amb el periodista Glenn Greenwald i la documentalista Laura Poitras en un hotel de Hong Kong per fer-los partícips de la seva denúncia de les pràctiques d'espionatge massiu practicades per l'Agència Nacional de Seguretat dels Estats Units, per la qual treballava. Més de 40 anys després de les reunions entre Gola Profunda i els dos reporters del Washington Post que van portar a l'esclat del Watergate i a la fi de la carrera política de Nixon, un altre insider decidia jugar-se-la per denunciar el que considerava un abús de poder i un ús il·legítim de les capacitats de vigilància del seu país.

Però aquesta vegada era diferent. Poitras portava una càmera i va documentar els vuit dies que van seguir aquesta primera trobada amb la font anònima que en les primeres comunicacions encriptades amb la documentalista es va identificar com a Citizenfour i va donar així títol al film. El resultat d'aquests vuit dies de filmació és una pel·lícula que sembla tenir força possibilitats per als Oscar, però que encara no té data d'estrena a Espanya. Un document fascinant sobre el moment en què un analista de sistemes d'un poble nord-americà decideix tallar amb tota la seva vida anterior per “promoure el bé”. Contra l'opacitat, el cos. És també un cant a l'esperança: malgrat els enormes esforços dels governs per posar-nos a tots sota sospita, amb les eines adequades d'encriptació i el suport d'una bona xarxa d'advocats, sí que es pot denunciar i no acabar en una cel·la d'aïllament. Es pot denunciar a la vista de tothom. Vigilants, preneu-ne nota, qui molt abasta poc estreny.

El documental familiaritza l'espectador amb el que suposa sortir del guió en la societat de la vigilància: canvis de residència, incertesa, ús de diversos sistemes d'encriptació i precaucions high tech i low tech. Familiaritza també amb el procés mental del mateix Snowden, un jove conservador que havia arribat a escriure que als filtradors se'ls hauria de “disparar als ous”, però que a través de la seva feina va acabar arribant a la conclusió que les activitats del seu Govern “fan més mal que bé”. La denúncia de la invasió de la privadesa no és de dretes ni d'esquerres, sembla.

Tampoc no tenim, excepte en comptades excepcions, la contrapart necessària perquè les fonts anònimes arribin al gran públic

A través de la reconstrucció d'aquests vuit dies amb Snowden, la fotografia que emergeix al final no és, no obstant això, un retrat personal, sinó col·lectiu. La d'uns governs implicats en la construcció d'un sistema de vigilància tan massiu com inútil i fora de control, i d'unes persones decidides a fer-ho públic perquè mai puguem al·legar que no sabíem què passava.

Que l'estrena a Espanya de Citizenfour no estigui prevista potser no hauria de sorprendre. Per començar, no tenim ni una paraula per denominar les persones que arrisquen la seva vida, la seva feina i la seva llibertat per conviccions ètiques, per posar en coneixement del públic il·legalitats i mala praxi pública i privada de forma rigorosa i responsable. Els anglesos els anomenen whistleblowers equiparant-los als policies que antigament alertaven davant la comissió d'un delicte utilitzant un xiulet. El terme més proper en castellà? Chivato.

Tampoc no tenim, excepte en comptades excepcions, la contrapart necessària perquè les fonts anònimes arribin al gran públic: un periodisme basat en la investigació, lliure, provocador, rigorós i desafiador amb el poder. El whistleblower no és més que una font. El gruix del treball, la investigació i presentació del cas al públic depèn de periodistes i mitjans. Snowden va buscar Greenwald i el britànic The Guardian, que van sotmetre la informació proporcionada, i Snowden mateix, a un profund escrutini.

És possible, no obstant això, que aquest panorama estigui canviant a Espanya. La crisi, la consciència creixent sobre l'existència de corrupció pública i privada, la desestructuració de les xarxes de clientelisme creades al voltant de nuclis de poder, la creixent desconfiança cap a les institucions, l'acte-organització ciutadana i l'emergència de noves organitzacions i partits poden anar minant l'opacitat d'un sistema que fins ara s'ha mostrat molt poc inclinat a incorporar la figura del filtrador ètic i a atrevir-se a desmentir els poderosos. Les targetes black, descobertes gràcies a una filtració a la Comissió Ciutadana Anticorrupció del Partit X, així com l'existència del portal Filtrala.org i l'anunciada creació d'una bústia Podem són casos recents que apunten en aquesta direcció.

Promoure aquest tipus de processos, no obstant això, no és fàcil. Fomentar i afavorir la denúncia d'actes il·legals o qüestionables pot obrir la porta a la societat de la delació i a les venjances personals. El risc ètic és enorme i només pot abordar-se des de la transparència, la responsabilitat, l'encriptació i les garanties jurídiques, desvinculant les fonts dels portals i els portals del tractament periodístic posterior, i partint d'un compromís infrangible amb la transparència però també amb el dret a l'honor, el control col·lectiu de les institucions públiques i la llibertat d'expressió. Com van fer Poitras i Greenwald amb Citizenfour.

Gemma Galdon Clavell és doctora en Polítiques Públiques

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_