Selecciona Edició
Connecta’t
COLUMNA

En memòria de la Carla

En quatre mesos de tasques socioeducatives no es cura l'agressivitat ni el menyspreu

cap al dolor dels altres

Montserrat Magnien en una fotografia amb la seva filla. Ampliar foto
Montserrat Magnien en una fotografia amb la seva filla.

Les víctimes, cal individualitzar-les. Posar-los una cara, una edat, una família, un barri, algunes inquietuds, uns quants somnis, una feblesa visible o amagada. Els activistes socials ho saben des de fa temps, prou per presentar qualsevol campanya que pretengui provocar empatia en els ciutadans amb un rostre concret, un nom i una edat. La Carla, per exemple. Una noia de 14 anys que estudiava en un col·legi, el Santo Ángel de la Guarda, i amb una mare que ara coneixem, la Montserrat. La Carla es va suïcidar saltant des d'un penya-segat de la seva ciutat, Gijón, malalta de desesperació per l'assetjament i la burla a la qual la sotmetien algunes companyes de classe. Es mofaven del seu físic i de la seva suposada condició sexual. Les dues noies que van liderar les vexacions a les quals l'adolescent va ser sotmesa l'any abans que es tragués la vida han estat condemnades a quatre mesos de tasques socioeducatives per millorar la seva empatia amb el proïsme, en particular amb les persones més febles.

N'hi ha prou? Si és aquesta l'única mesura, no, per descomptat que no. En quatre mesos no es cura l'agressivitat ni el menyspreu cap al dolor dels altres. Quatre mesos no són res si no s'exigeix també als pares de les autores del delicte que recapacitin sobre els valors que mai han inculcat a casa i per la poca atenció que van prestar a la personalitat fosca i diabòlica que anava fent-se present en les seves filles. Quatre mesos passen volant i són estèrils si la direcció de l'escola on es va produir el malson que va portar la Carla a precipitar-se al buit no assumeix la seva culpa i emprèn un debat per reflexionar sobre una responsabilitat que també hauria de recaure en un claustre que va ignorar o no va donar importància al patiment d'una de les seves alumnes.

Coses de nenes. Així es resumeixen, en més ocasions de les que pensem i sabem, la persecució, la burla, l'escarni que tenen lloc secretament als centres escolars. La majoria de les vegades ningú s'assabenta del patiment d'un nen o d'una adolescent. Els nanos no solen explicar gaire cosa a casa perquè viuen l'assetjament al qual estan sotmesos amb culpabilitat i vergonya. Aquest silenci permet que els fatxendes i pocavergonyes actuïn impunement, divertint-se amb el patiment de la criatura acorralada; d'altra banda, la resta de la classe, per una por comprensible a ser també estigmatitzats, acostumen a callar o a col·laborar-hi d'alguna manera. Cada cert temps, l'horror de l'assetjament escolar es fa visible en la premsa perquè la víctima, veient-se sense capacitat per posar fi a la seva angoixa, es treu la vida. És així de cru: ens assabentem de la víctima perquè s'ha suïcidat.

A la Carla li feia molta por anar a l'institut, però a la por que li feia trobar-se amb les seves torturadores calia afegir-n'hi una de nova: l'angoixa que li provocava comprovar com es burlaven d'ella a través de les xarxes socials, és a dir, com divulgaven al ciberespai la mofa per tenir-la paralitzada en un terror sense escapatòria. Ni en la seva pròpia habitació estava fora de perill dels que li feien la vida impossible, ja sabem que les injúries a Internet tenen la peculiaritat d'esmunyir-se per qualsevol escletxa.

Aquesta és una història més habitual del que sembla i no es tracta només d'un delicte juvenil ni que pateixin exclusivament els adolescents. La justícia va més lenta que la tecnologia i castigar el que delinqueix a la xarxa, encara que és possible i cada vegada més freqüent, triga un temps que a la víctima se li fa insuportable. Imagino que el càstig per al bulling cibernètic, amagada la identitat del malfactor en un covard anonimat, acabarà fent necessari un mecanisme exprés per ser penalitzat, atesa la rapidesa amb què es difonen les injúries en aquest mitjà.

La tragèdia ens ensenya que cal saber frenar la crueltat quan apareix: des de la casa, l'escola i la justícia

Sembla que en aquestes dates hi ha una voluntat col·lectiva de concòrdia, que les rivalitats perden força i les nostres columnes s'engalanen amb bons propòsits. Potser ha de ser així, convé i és saludable que sigui així, que el pensament es mantingui en suspens uns dies abans de tornar a la càrrega, a la brega, a l'opinió, a l'arena. Però m'ha resultat inevitable, després de veure al diari aquesta setmana el rostre de Montserrat Magnien, la mare de la Carla, pensar que per a ella no hi haurà Cap d'Any, que des de l'11 d'abril del 2013 el temps avança en una densitat amorfa, sense concedir cap treva ni consol, entestada com està la seva ment en un únic propòsit: que es faci justícia.

I he volgut que el primer article d'aquest any que acabem d'inaugurar estigui dedicat a ella, a aquesta mare que només trobarà raons per viure litigant perquè el seu cas, el cas de la seva filla Carla, es converteixi en paradigmàtic, i que la seva mort no hagi estat en va, que ens ensenyi a saber frenar la crueltat quan apareix: des de la casa, l'escola, la justícia, i que entenguem la necessitat d'ensenyar als qui no tenen gaire llums, als ressentits, als durs de cor a patir amb el dolor aliè. I si és que la naturalesa no els ha donat la capacitat d'entendre el patiment dels altres, que sigui la justícia qui posi fre a aquesta mancança. Volia que el meu article tingués un rostre, el de Montserrat, i enviar-li des d'aquí una abraçada perquè no se senti, com segur que se sentirà, tan sola.