Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La majoria silenciada

Els governs català i espanyol coincideixen en la perillosa deriva amb què l'autoritat competent afronta la contestació social

No, que no se m'alteri el vigilant de guàrdia, no em refereixo a aquests quatre milions de catalans que podent anar el 9-N a votar per la independència van preferir quedar-se a casa seva o dedicar-se a coses més interessants. La història els va convocar però van decidir no presentar-s'hi, donant de passada origen a un misteri que, pel que jo sé, ningú fins ara s'ha molestat a intentar explicar: és a dir, que quan totes les enquestes indiquen que el 80% dels catalans estan a favor del dret a decidir, quan se'ls dóna l'oportunitat de fer-ho, més de la meitat d'aquests decisionistes opten per desaprofitar l'ocasió. Ni el de la Santíssima Trinitat.

Però com els deia, això avui no toca. Sent aquest assumpte tan important, ho és molt més la perillosa deriva que s'està produint en la forma com l'autoritat competent està afrontant la creixent contestació social per tot el país. En això hi ha poques diferències entre governs espanyols i quadribarrats. Allà i aquí es tracta d'impedir les protestes i fer callar les denúncies per qualsevol mètode, civil o penal, i no hi ha cap metàfora que hi valgui, sinó pura literalitat.

El Govern català va ser pioner en l'enduriment de la repressió policial de la dissidència, abans i després de l'enaltiment del nostre Moisès particular. Tants mèrits va acumular l'anterior conseller d'Interior que es va fer insostenible la seva presència al seu lloc després de les eleccions del 2012, i es va veure recompensat amb una puntada cap amunt que el va portar al Departament d'Empresa i Ocupació. No per això els Mossos han deixat de ser tristos protagonistes dels noticiaris (excepte a TV-3, és clar). A la brutalitat amb què es va resoldre l'acampada del 15-M i amb la qual es van reprimir a Barcelona les manifestacions de la vaga general del febrer del 2012, s'hi ha afegit la persecució política i legal dels qui, com la revista Cafèambllet, s'atreveixen a denunciar la corrupció de significats responsables de Convergència, especialment en el que té a veure amb el forat negre que s'ha obert, i que no para de supurar pus, entorn de la gestió de la sanitat pública.

El Govern espanyol no s'ha quedat enrere en aquesta cursa. No més gamonals, devien pensar alguns, i la llei va començar a caure sobre vaguistes i manifestants amb una contundència que a molts ens hauria agradat veure aplicada a aquests patriotes que fa anys que estan saquejant el país. Així, s'ha fet habitual llegir que s'ha condemnat a presó membres de piquets de vaga o participants en grups de suport contra un desnonament, amb penes absolutament desproporcionades als fets que es castiguen, i ja no diguem si es comparen amb el tractament que reben els criminals de coll blanc que tenen l'empara dels nostres governants.

La Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana,  un atac frontal als drets civils sense precedents des de la fi de la dictadura

Ara arriba un nou pas de rosca amb la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana; un atac frontal als drets civils sense precedents des de la fi de la dictadura. La liquidació de la protesta per la via de criminalitzar drets i d'empaperar de multes els qui prèviament, en molts casos, han estat condemnats a la pobresa i l'exclusió. Amb aquesta llei augmentarà l'arbitrarietat i l'acarnissament del poder amb els més febles, la qual cosa agreujarà les injustícies que provoca la crisi econòmica. Però no ens enganyem: abans d'aprovar-se aquesta llei mordassa, el marc legal vigent ja ha permès atropellaments sens fi i s'ha emprat a fons per castigar els qui no estan disposats a callar i consentir.

Valgui l'exemple dels Campamentos Dignidad d'Extremadura. Nascuts el febrer del 2013, els campaments estan formats fonamentalment per persones en atur. Es van constituir inicialment per lluitar per la renda bàsica, però amb el temps han derivat en un moviment més ampli pels drets socials i a un treball digne, que s'oposa als desnonaments, reivindica menjadors escolars o exigeix el dret a trobar-hi solucions. Des de la seva creació, han protagonitzat una gran quantitat d'accions de desobediència pacífica que els han comportat judicis i multes.

En una comunitat en què el president paga amb diners públics les seves aventures amoroses privades sense que passi res, Manuel Cañada, lluitador social exemplar, i 57 companys i companyes més dels campaments han estat condemnats a pagar 183.000 euros en multes. Els seus delictes consisteixen en activitats tan perilloses com intentar evitar desnonaments, l'ocupació d'habitatges buits en mans d'entitats bancàries que han estat rescatades amb diners públics o l'entrada en un plató de televisió per denunciar l'impagament de la renda bàsica per part de la Junta d'Extremadura. Pur terrorisme.

Gent com la dels Campamentos és la que dota de sentit l'existència d'una comunitat política com la nostra, la que justifica el fet de seguir junts. No mereixen quedar-se sols. S'ha obert una campanya de solidaritat per fer front a les multes. No permetem que els silenciïn ni que ens converteixin en majoria silenciada.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB