Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Foc grec

Syriza pot trencar un tabú com per riure's del referèndum escocès... i si l''establishment' s'ofusca amb Podem, aquí pot passar de tot

Tota acció comporta una reacció, tot i que no sigui forçosament immediata. O, si ho preferiu, en aquesta vida res no resulta gratis, res no està exempt de conseqüències. Des de fa gairebé un lustre, els ciutadans d'una sèrie d'estats perifèrics de la Unió Europea, agrupats per certa premsa anglosaxona sota l'etiqueta despectiva de PIGS (porcs), és a dir, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya, han viscut duríssims ajustos socials, desregulacions laborals, retallades dures en els seus serveis públics, pèrdues dràstiques del poder adquisitiu de salaris i pensions, etcètera. Tot això, per obra i gràcia de decisions preses a les llunyanes Brussel·les o Berlín amb poc o cap escrutini democràtic, i servilment executades per governs locals, tant de signe conservador com socialista, que han traït els programes gràcies als quals van aconseguir el poder.

Doncs bé, en aquests països citats on els sistemes politicoinstitucionals són més fràgils, o més deteriorats per factors aliens a l'economia, la pressió de tantes restriccions, el malestar per unes taxes d'atur siderals, el cabreig acumulat per múltiples motius és a punt de fer saltar la tapa de l'olla. Les societats no són punching balls que puguin ser copejades indefinidament sense que retornin els cops. Ni tan sols quan tenen alguna responsabilitat col·lectiva (l'acceptació del frau fiscal massiu, la cultura de nou-rics...) en l'origen de la situació que les turmenta.

Per tant, l'últim que cal fer davant els auguris demoscòpics sobre Syriza a Grècia o sobre Podem a Espanya és sorprendre's. Però, exclosa la sorpresa, tampoc no hauríem de caure en la simplificació i pensar que tot és un i el mateix. Tot i que expressin reaccions socials semblants, la formació grega és d'obres molt més clàssiques i té un recorregut més llarg.

Syriza (acrònim de Synaspismós Rhizospastikís Aristerás, en grec coalició de l'esquerra radical) va sorgir el 2004 com l'aliança electoral entre una desena de partits que recollien gairebé tota la paleta de colors de l'extrema esquerra europea al llarg de l'últim terç del segle XX: socialistes d'esquerra (el Moviment Democràtic Social o DIKKI), ecocomunistes i ecosocialistes, diverses escissions o mutacions dels dos partits comunistes grecs (KKE) bifurcats des del 1968, dos partits trotskistes d'obediències diferents (l'Esquerra dels Treballadors Internacionalistes o DEA, i l'Organització Socialista Internacionalista o Xekinima), un grup maoista (l'Organització Comunista de Grècia, KOE) i fins i tot el partit personal del vell heroi antinazi Manólis Glezos, Ciutadans Actius.

Encara que siguin coetanis, els perfils dels dos líders no són idèntics

Encara que el maig del 2012, i per necessitats de la llei electoral, la coalició es va convertir formalment en partit unitari (Syriza, Front Unionista Social), el seu motlle continua sent el d'una confluència de grups molt diversos i fortament ideologitzats, més semblant a l'Esquerra Unida o Iniciativa per Catalunya Verds dels seus primers anys que no pas al fenomen Podem. De fet, i fins a l'eclosió de Podem la primavera passada, eren IU i ICV els homòlegs hispànics de Syriza, i la formació grega constituïa la reeixida referència internacional dels de Joan Herrera i Cayo Lara. Últimament, Alexis Tsipras ja fa mítings a Madrid al costat de Pablo Iglesias, i el segon pronostica una victòria del primer com el presagi de la seva pròpia.

No obstant això, els perfils dels dos líders no són idèntics, encara que siguin coetanis: del 1974 el grec i del 1978 l'espanyol. Cert, tots dos van militar, adolescents, en les joventuts comunistes dels seus respectius països. Però Tsipras, amb formació d'enginyer, ha treballat en el sector privat i ha desenvolupat la seva carrera politicoinstitucional des de baix: regidor d'Atenes el 2006, diputat nacional des del 2009 i president del seu grup parlamentari, líder de l'oposició després de les eleccions legislatives gregues del juny del 2012 i cap de l'opció més votada en les europees del maig del 2014, a l'espera del que li ofereixin les urnes el proper 25 de gener.

Per la seva banda, Pablo Iglesias, amb doctorats en dret i ciències polítiques, s'ha foguejat més aviat en els àmbits acadèmic i mediàtic, amb alguna debilitat bolivariana i filoiraniana, però sense cap risc politicoelectoral fins a la triomfal estrena de les passades europees. Sense exagerar gaire, podria afirmar-se que el primer càrrec institucional executiu al qual aspira Iglesias Turrión és la presidència del Govern d'Espanya, que la seva primera plaça a conquistar és directament la Moncloa.

Sent diferents, Syriza-Tsipras i Podem-Iglesias tenen una altra cosa en comú: que el seu èxit depèn menys dels encerts propis que dels errors aliens. Si, al llarg de les properes quatre setmanes, l'FMI, el BCE, la Comissió Europea, el Bundesbank i frau Merkel refermen els seus xantatges i pressions, és fàcil que Syriza pugui formar govern i trencar un tabú com per riure's del referèndum escocès. Si, aquí, l'establishment continua obsessionat amb Podem, descobrint-li escàndols de pacotilla i fent-li la campanya, al novembre pot passar de tot.

I després diran que és la incertesa sobre el procés català el que amenaça la recuperació econòmica!

Joan B. Culla és historiador