Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

La nit de Cap d’Any a la televisió: l’imperi de la simulació

TV3 va estar pendent dels presentadors i a TVE la sensació és que no hi havia pressupost

Anne Igartiburu i Ramón García, durant les campanades a TVE.
Anne Igartiburu i Ramón García, durant les campanades a TVE.

TV3, per T. D.

TV3 va estar més pendent de la parella presentadora, Roger de Gràcia i Màbel Martí, d'esquena a l'escenari, que del que passava a Montjuïc. Això obligava el duo de presentadors a molta xerrameca. No sé si són deures promocionals cap a les marques de cava i torrons que lluïen en una tauleta adjunta, però hauria estat molt millor i menys llauna poder sentir la música de Santi Arisa o veure amb més deteniment les evolucions al voltant de l'Ésser del Mil·lenni… que contemplar-los. Montjuïc no és un terreny desconegut per TV3. Hi fa l'anual retransmissió de l'espectacle piromusical de la Mercè. El darrer, per cert, no va necessitar cap locució afegida. Un Cap d'Any sense parelleta fent la típica brometa de les calces vermelles podria resultar més nou que el fet de prescindir d'un rellotge clàssic per seguir les campanades. Això sí, TV3 no se'n va perdre cap ni una.

TVE, per A.S.H

Anne Igartiburu i Ramón García: dos clàssics. En la promoció del Feliz 2015 ella tenia, amb els seus rínxols, un aire dels anys 50 del segle passat, i ell, amb la seva capa, entre Raphael i el segle XIX. El programa: intemporal. Ho va dir el poeta: "Todo pasa y todo queda". Passen els artistes, queda el més tronat. La sensació de la fi de festa d'ahir és que no hi havia pressupost i que el que hi havia –poc– es va gastar en el vestuari del ballet.

Des de la intuïció, tot semblava indicar que els cantants hi eren per promocionar el seu últim disc, és a dir, que era més una qüestió de màrqueting que no de qualitats, amb el consegüent estalvi per a aquesta televisió pública gestionada privadament (el pressupost és nostre, la gestió, del PP).

Eva González i Jaime Cantizano, durant l'especial de TVE.
Eva González i Jaime Cantizano, durant l'especial de TVE.

Jaime Cantizano i Eva González van agafar el relleu d'Anne Igartiburu i Ramón García. Ell, sobri i funcional. Ella, amb un doll de veu (algú podria explicar-li que els micròfons eviten haver de parlar sense cridar?). Cantants, una vident after hours el nivell d'humor de la qual el marcava el que es podia pagar la consulta amb "American Stress" i "Sisa", una excel·lent parella d'imitadors, Gin and Toni, i dos publireportatges: la Marca España i la Marca Tenerife, ja que van fer bé de retransmetre les campanades canàries una hora després ja que allà sempre és una hora menys. Llàstima que la connexió amb les Canàries es realitzés al tercer intent, els dos primers van ser un nyap fins i tot per a TVE.

La immensa majoria de les actuacions musicals es van fer en playback en perfecta consonància amb l'estil governamental a l'hora de donar dades manipulades. Els uns fan que canten i els altres diuen que solucionen problemes. Tot encaixa.

Telecinco, invitació al zàping, per J.C.

Aquestes cadenes tenen tanta publicitat que en nits com aquestes constitueixen, sobretot, una invitació al zàping. Així que ens les passem anant d'aquí cap allà, de Wyoming a Mota, i com que Mota no tenia publicitat va ser qui es ficar a la butxaca la mirada subreptícia del teleespectador infidel.

Telecinco té bons elements (i segur que bons guionistes), però s'obstina a malgastar alguns dels seus millors pesos (Paz Padilla, Joaquín Prats) en combats de pes molt menor; perquè s'avorreixin ells mateixos, els donen guions que semblen trets del vell Sonría, per favor, i els fan dir el que en diríem "tòpics de continuïtat", amb els quals donen pas a músics que també s'avorreixen amb la naftalina del playback.

Encara sort que aquest any tenien, a l'elenc del xiringuito més famós, el Langui, la criatura més natural de les que vaN sortir a la pantalla en aquest comiat de l'any. El Langui és natural tota l'estona, però la peça que van perllongar ell i els seus congèneres va tenir tanta frescor com el maleït playback que va marcar aquesta nit tan descafeïnada. Com que només van simular que ho feien en directe (sense mostrar els elements que haurien fet pensar que sí que hi eren, passant fred) jo vaig sortir i entrar una vegada i una altra al programa (buscant altres coses, ho confesso) amb la sensació de que allò (malgrat el Langui) estava tan enllaunat com els acudits sense gràcia de comèdies, les gràcies de les quals semblaven raïms pansits. I ja me'n vaig anar del tot (ja no hi eren ni Mota ni Wyoming, llàstima) quan a Paz i a Joaquín els van posar en safata de guió aquesta pregunta per a algun dels seus convidats: “A l'any nou què li demanes?” Llavors vaig apagar la tele, ho sento si després em vaig perdre altres coses.

A3 i La Sexta, per R. de Q.

Alguna idea? Imaginació, atreviment, innovació? No, idiotes, que és la nit de Cap d'Any. Antena 3 va hi posar poc de la seva part, més enllà del seu arxiu, per competir amb les gales de La 1. El més enllaunat va ser el menú de les últimes hores del 2014 i les primeres del 2015, sense cap més programa per a l'ocasió que la connexió amb la Puerta del Sol, a càrrec de Carlos Sobera i Anna Simon. Van resoldre el tràmit sense problemes ni brillantor, amb la publicitat fins a l'últim segon (quina mania de brindar amb cervesa) i sense parar de parlar durant les dotze campanades, la qual cosa podria ser molesta. Se'ls perdonarà molt i molt més que a Canal Sur, que es va embolicar amb els anuncis. Abans i després d'això, Antena 3 ens va omplir de refregits. Primer, amb Lo mejor de cada casa, una selecció de moments divertits (o no) recollits durant tot l'any als seus programes, i aquí ja s'hi valia tot: TopChef , El hormiguero, Tu cara me suena adult o infantil i aquella infinitat de concursos que presenta Arturo Valls; també préstecs de La Sexta de Buenafuente o Zapeando. Després, el karaoke de cada any, amb les lletres a sobre de tot el que calgui: videoclips, concursos o actuacions en playback, l'original barrejat amb la imitació, el nou amb el vell. Sense gaire criteri, la veritat sigui dita.

Atresmedia ha tingut l'encert de respectar la singularitat de La Sexta (no com Telecinco amb Cuatro) també aquesta nit. El seu programa bandera, El intermedio de Wyoming, va oferir un especial en el qual es va fer un repàs satíric a 12 campanades de corrupció, de Bárcenas als ERO, dels Pujol a Urdangarín, sense que hi falti el Pequeño Nicolás. L'equip de Wyoming va estar molt més inspirat que l'any passat, quan va abusar de l'arxiu. Aquesta vegada hi ha hagut moments destacats: la recreació per Joaquín Reyes de l'entrevista entre Ana Pastor i Pablo Iglesias, en la qual van interpretar tots dos alhora; o el cameo de Rodríguez Zapatero al capdavant d'un "cor gai". Per als raïms, els simpàtics presentadors de Zapeando, Frank Blanco i Cristina Pedroche. Ella va causar sensació apareixent amb un vestit de transparències molt evidents, i fins i tot amb una sabatilla amb la qual va córrer la San Silvestre, un vestit que la va convertir en efímer trending topic. Blanco li va preguntar si portava roba interior vermella, com mana la superstició, quan tots vèiem que era negra. Per si de cas no ens hi havíem fixat. Després, el cinema anunciat es va substituir per El club de la comèdia, on segueix destacant Eva Hache, sovint per sobre dels seus convidats. Sabia decisió la de començar l'any rient-nos de tot.

MÉS INFORMACIÓ