Selecciona Edició
Connecta’t

El Liceu aplaudeix la passió de Woody Allen pel dixieland

Barcelona i el director nord-americà segellen el seu idil·li amb un concert que celebra la complicitat de l'artista amb el jazz

Woody Allen durant el seu concert al Liceu.
Woody Allen durant el seu concert al Liceu.

Barcelona adora Woody Allen. La ciutat i el cèlebre actor i director de cinema novaiorquès mantenen un idil·li des de fa dècades, i tots els concerts que ha ofert amb la New Orleans Jazz Band han estat èxits rotunds. La nit de Cap d'Any, en el seu debut al Liceu, tot i que no es van esgotar les entrades, va superar el 80% d'ocupació, i es va ficar el públic a la butxaca en un concert amb localitats de 18 a 135 euros.

Com sempre, Allen va tocar amb alegria i una complicitat absoluta amb els músics d'una banda que sap amb certesa que, tenint en compte que el jazz tradicional de Nova Orleans no sol mobilitzar les masses a casa nostra, el que vol el públic és veure en carn i ossos –més ossos que carn tractant-se d'Allen– una icona de la gran pantalla. El concert va ser el tret mediàtic d'obertura del nou Suite Festival, que fins al proper mes de maig busca captar nous públics amb els gèneres musicals més variats amb un cartell que inclou Van Morrison, Bob Geldof, Kraftwerk, i Luz Casal, entre d'altres.

Després del seu aclaparador èxit dimarts a Badajoz, Allen i la seva banda van arribar a Barcelona per acomiadar l'any al Liceu en el marc d'una gira internacional. Tots els concerts d'Allen s'assemblen. Al gran cineasta li encanta tocar el clarinet i irradia bones vibracions a tots els escenaris que visita. Després de les seves anteriors actuacions al Palau de la Música i a l'Auditori, Allen i la New Orleans Jazz Band trepitjaven per primera vegada el temple líric de la Rambla: els esperaven, amb tota la il·lusió del món, 1.750 persones disposades a passar un parell d'hores en companyia del seu ídol.

Al gran cineasta li encanta tocar el clarinet i irradia bones vibracions a tots els escenaris que visita

La música, certament, passa a segon pla, perquè als seus concerts, i ell ho sap perfectament, el jazz és l'excusa perfecta per escenificar una cerimònia d'emocions molt personals. Veure de prop el geni de Manhattan, sense perdre detall dels seus gestos, les seves mirades i la seva presència física en un escenari, mou una legió d'admiradors a tot el món. I Allen fa d'Allen tota l'estona: va parlar poc –va tenir temps per agrair l'assistència del públic en aquestes dates, va presentar els companys de banda, i va felicitar l'any nou– i, encara que li va costar entrar en calor, amb un so una miqueta desbocat, va tocar el clarinet amb delit, va gaudir escoltant els seus companys i va portar el ritme amb el peu esquerre, cosa que demana el cos, perquè el dixieland és pur ritme, melodies en moviment, música contagiosa que porta l'alegria al seu ADN.

No és un virtuós del clarinet i mai s'ha sentit res més que un músic aficionat; però és innegable que Allen tota la vida ha tocat dixie en petits clubs novaiorquesos. Ho feia abans de ser famós, quan acariciava la idea de convertir-se en músic professional i estudiava amb Gene Seldric, clarinetista del grup del mític Fats Waller.

Aprofitant la seva fama, a més de donar-se el gust d'actuar els dilluns en un club de Nova York, passeja per grans auditoris i teatres la seva passió pel dixie, l'estil de jazz més tradicional de Nova Orleans. I ho fa amb un grup de músics amics, amb l'intèrpret de banjo Eddie Davis com a timoner inseparable d'un conjunt sense pretensions –és una formació clàssica de piano, contrabaix, banjo, bateria, trompeta, trombó i clarinet– que s'ho passa d'allò més bé tocant amb suficiència un repertori d'estàndards de la primera gran època del jazz clàssic.

El so de clàssics lligats a la memòria de Louis Armstrong, King Oliver, Barney Bigard i Benny Goodman nodreixen amb la seva poderosa influència l’estil d’Allen

El so de clàssics lligats a la memòria de Louis Armstrong, King Oliver, Barney Bigard o Benny Goodman nodreix amb la seva poderosa influència l'estil d'Allen, que manté un fi olfacte per subratllar, malgrat les seves limitacions tècniques, els moments àlgids de cada peça. De fet, va aixecar passions en els seus solos, ben defensats i a to amb les voluntarioses versions de la banda que, naturalment, el públic aplaudia amb ovacions clamoroses. El concert va durar una hora i quaranta minuts sense descans, amb una ració generosa d'estàndards, en els quals no van faltar èxits d'Ernesto Lecuona o l'emblemàtica Sweet Georgia Brown.

En l'última nit de l'any al Liceu va haver-hi més mitomania que excel·lència musical, però les cares de satisfacció del públic van certificar l'èxit de la vetllada. En acabar el concert, el foyer del teatre va acollir un sopar per a 200 persones al preu de 165 euros.