Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Sóc una anomalia històrica

Cavil·lacions seixantines sobre la sort de les generacions que hem conegut l’Estat del benestar

Com la majoria de vosaltres, segur: som una anomalia històrica. Enceto el 2015 amb una constatació que, ni que m’ho hagués dit l’oracle, no hauria cregut mai: he tingut sort, hem tingut molta sort. Vaig néixer a mitjan segle XX, en ple franquisme i, tot i així, he tingut fortuna, perquè llavors, gràcies a la guerra freda, mal m’està dir-ho, se’m va donar la possibilitat de beneficiar-me, ens hem pogut beneficiar, del moment singular, potser únic, en què la història va començar a donar-se el gust de ser, almenys a Occident, més igualitària. I sense armes a les mans.

Vaig poder estudiar a la Universitat, cosa que fins aleshores no havia fet ningú de la família. Tot i ser noia, vaig poder iniciar una vida fora de Saidí, que a casa no em necessitaven ni per collir alfals, que aleshores encara se’n feia i jo en collia, ni encara menys per a la collita de cereals. Començava la maquinització del camp. Mon germà, cinc anys més gran, s’hi va quedar, a ell sí que el necessitaven. Només que hagués estat a l'inrevés, que jo hagués estat la gran, potser hauria estat empesa a casar-me al poble amb algun bon mosso disposat a ajudar el pare amb les noves màquines, el tractor, la segadora i tota la pesca. Hi havia pressa per modernitzar-se, potser el pare no hauria volgut esperar més.

La nostra vida, ara que he fet els seixanta i mon germà està a punt de fer-ne seixanta-cinc, ha estat molt més amable que la dels pares, a Barcelona jo, a Saidí ell. Molt més diferent, i ja ho havia estat molt, de la dels pares respecte dels seus, i no només per la guerra del 36. Hem tingut sort, molta sort. Vides diferents, les nostres com la de tants de vosaltres, que ara s’unifiquen en aquesta constatació paradoxal: hem tingut la fortuna de ser una anomalia històrica que qui sap quan es repetirà.

Com s’ho pot fer la família d’un pagès jove?, es pregunta mon germà. Cert, els joves han deixat de tenir la nostra sort

Dic paradoxal perquè no em refereixo a històries de vida d’èxit tal com el present les entén. Sé l’èxit que he tingut i mon germà sap l’èxit que té, però no és cap èxit que el present certifiqui. En el seu cas, la collita de fruita del 2014 ha estat la més dolenta –que vol dir la més mal pagada– dels últims anys, i fa molt que un agricultor no treu rendiments de la seva feina, prou fa ha d’anivellar despeses. L’any que hem deixat enrere, ni això. Com s’ho pot fer la família d’un pagès jove?, es pregunta mon germà. Cert, els joves han deixat de tenir la nostra sort. Ell i la seva dona ja estan de tornada, el noi treballa a Barcelona i no li cal emigrar, la feina està feta. Hem tingut sort.

A voltes etzibo, a ell i a les amistats, a boca de canó: Som fills de Stalin. Els meus interlocutors s’espanten. Vade retro, satànic! Ve't aquí la sonada, em diuen els seus ulls, es vendria una orella per una frase. Però els ulls em diuen també: què diantre vols dir? Quan ho explico, la meva gent fa que sí amb el cap: si no hagués estat per Stalin no hauríem tingut Estat del benestar, sense el temor a allò soviètic el capital no hauria tolerat el laborisme al poder a la Gran Bretanya i, sense més ni més, no hauria arribat a la conclusió, que es va dir guerra freda en el món militar com en el civil, que més valia fer algunes concessions humanistes que no pas exposar-se al predicament que aleshores encara tenien els supervivents vencedors de la batalla de Stalingrad.

Com més països de l’Est europeu envaïa Stalin a partir del 1956 a Hongria, més sort anàvem tenint per aquesta banda d’allò que va ser anomenat el teló d’acer. Sí, francament, a mi tampoc em fa cap gràcia retrospectiva, però així va anar la cosa.

Un cop aclarida la nostra filiació soviètica, que els déus ens perdonin, la conversa acostuma a derivar cap a un argument no sé si dir-ne paradoxal, també. La nostra generació, les nostres generacions, que som més d’una, té en conseqüència el deute de tornar el favor històric. Tenim doncs una responsabilitat gran, em deien l’altre dia en converses diferents dos bons amics que han estat en política institucional recent. I tant que la tenim. I tant, també, que les generacions afortunades ho saben i ho fan, estan tornant el favor històric tant com poden.

No dic tant com podem perquè no estic jubilada. Ho poden i ho fan tants jubilats i prejubilats que es fan càrrec no tan sols de la família jove i no tan jove que no se’n surten sinó també de l’acció directa que permet canviar algunes coses, sigui la frustrada operació a Sarrià de convertir un racó del parc de l’Oreneta en urbanització de luxe, que han frustrat uns quants veïns jubilats i jubilades, com impedir que passi el mateix o similar amb la torre Garcini al Guinardó.

Per no parlar de tantes altres accions directes comunitàries de tota mena que porten a bon terme els sortats històrics. Som els fills de la guerra freda, som les filles de l’Estat del benestar que un dia va existir. En donem fe.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF