Selecciona Edició
Connecta’t

Bars de sempre... bars de mai més?

Els establiments de tota la vida perden pistonada davant del disseny i les exigències del turisme. El llibre 'Barcelona on the rocks 2' reivindica aquests bars

La barra d'un bar de tota la vida.
La barra d'un bar de tota la vida.

Hi ha una Barcelona que va desapareixent. Cada cop costa més trobar un bar on fer una canya, prendre una tapa i passar una bona estona petant la xerrada amb amics o amb el cambrer (possiblement, un amic). “Qualsevol dia d’aquests anirem a la Cervantes i ens trobarem un Sandwich & Friends”, es queixa Sergio Fidalgo, coautor, amb Fernando Muñiz, de Barcelona on the rocks 2 (Cara B Ediciones), un llibre que ens explica les històries més humanes, típiques i entranyables de bars de tota la vida de la capital catalana i del seu extraradi.

Amb la mateixa dinàmica caòtica i anàrquica de les converses de bar, que comencen amb les eleccions anticipades i van a petar al gol anul·lat el diumenge anterior, el llibre, segona part d’un primer viatge amb el mateix títol, aporta testimonis als llocs dels fets, els bars. Bars que són “lluny, però molt lluny, del bonrotllisme dels anuncis de Damm, extramurs de la Barcelona amb classe, la que fa bona olor”.

“Parlem del bar entès com el lloc on un es trobarà companyat, instruït, celebrat, on es brinda pels que ja no hi són”, diu el crític musical Kiko Amat

Un dels usuaris d’aquests locals grotescos, obrers, sincers, és el crític musical i escriptor Kiko Amat. “Admeto que he passat la major part de la meva vida en bars [...]. Sí, vaig passar dies, mesos i anys apostat en bars; empenyent els minuts cap a un temps menys descoratjador". Ell ens defineix al pròleg del llibre del qual estem parlant: "El bar entès com el lloc on un es trobarà acompanyat, instruït, celebrat, on es brinda pels que ja no hi són i es hip-hip-hurreja els que acaben d’arribar, on s’anima els derrotats, es lloa els que vencen i es donen cops a l'espatlla dels desafortunats en amors o del flàccid de penis”.

I el que fan Fidalgo i Muñiz, guiats per personatges cèlebres, des de Ramoncín fins a Paco Calatrava, és un recorregut sentimental en el qual expliquen "coses que passen als bars", una radiografia d'una Barcelona que va desapareixent: "Som molts els que ens sentim estranys en una ciutat que ja no ens reconeix", es lamenta Fidalgo. No passa només a Barcelona. El popular humorista i presentador Dani Mateo comenta, al llibre: “Reivindico el bar com un lloc més enllà de prendre't alguna cosa. A Madrid s'han de buscar, darrerament, ja no és tan fàcil com abans, requereix un esforç localitzar bars autèntics”.

“Ara està tot tan normativizat, tan al seu lloc, tan civilitzat... [...]. A mi, Barcelona em cau malament”, es lamenta l’escriptor Carlos Zanón

L'escriptor Carlos Zanón ens parla des de Casa Leo, temple de la rumba a la Barceloneta. “Ara està tot tan normativitzat, tan al seu lloc, tan civilitzat... [...]. A mi, Barcelona em cau malament”. Zanón se sent desposseït, d'alguna manera, perquè cada cop té més complicat fer la seva feina: “M’agrada albirar la realitat a peu de barra. A l’hora d’esculpir els meus personatges em fixo molt en gent que veig en bars, els observo, els sento parlar, intento ficar-me dins dels seus caps”.

Fidalgo es planteja si tot va començar cap al miraculós any 1992. "La Barcelona olímpica i mercantilitzada, aparador per als turistes, continua expandint els seus tentacles fins arribar a tots els racons de la ciutat. I l’hostaleria s'hi bolca". Així, doncs, "cal intentar fugir d’un turisme desmesurat que ha podrit la seva essència més genuïna i que ha convertit l’excessiu i artificiós en habitual”, en paraules de Fidalgo.

Xavier Theros: “El turisme té una cosa malsana: el turista busca bars i locals típics però quan hi va ell, deixen de ser típics”

El periodista i antropòleg Xavier Theros va descriure amb pèls i senyals el bar Los Caracoles al seu llibre La sisena flota a Barcelona. Quan els nord-americans envaïen la Rambla. Des d'aquest racó històric del Gòtic passa comptes i assenyala un culpable: “El turisme té una cosa malsana, que és que acaba destruint i fagocitant allò que va a buscar; el turista busca bars i locals típics però, quan hi van ells, deixen de ser típics; busquen una ciutat barata però si s’hi fiquen ells, aquella ciutat s’encareix. El turisme sempre provoca un fenomen que destrueix allò que busca, se sol anomenar síndrome d’Altamira: si deixes entrar milers de turistes a la cova d’Altamira, acabes per destruir les pintures”.

"Aquesta hostaleria agressiva ens està fent fora, s’està carregant la nostra cultura sentimental, es posa al servei del forà fins al punt que per fer allò que tant es diu, menjar com a casa, hem d’anar als bars de l'extraradi". Fidalgo justifica la seva indignació: "Els bars de disseny estan molt bé, però no conviden a viure'ls de debò. Hi ha més sinceritat a l’aparador de tapes de qualsevol d’aquests bars que en tot el passeig de Gràcia”, diu l'autor del llibre, que ha refusat ficar a la seva selecció bars sense personalitat. Els interessa més el bar Kevin-El rincón del legionario, a Gavà, un antre museu d'aquest terç que tant homenatja la cabra de la legió com el mític motociclista Kevin Schwantz. O la curiosa decoració egípcia de Casa Francis, un bar que es resisteix a morir en una zona (els Encants vells) que "els nostres polítics s'han entestat a transformar i destruir sistemàticament". O el Pujadas, a Santa Coloma, on 'el tío Pedro' es passa el dia pelant anxoves i... "no vulguis saber com estan!".

“Els xinesos deixen als bars el calendari del Dépor campió de Lliga però  no ens poden explicar cap història”, sentencia Fidalgo

També ho entén així Morfi Grei, líder de la mítica Banda Trapera del Río, que explica les seves trapelleries al seu bar favorit, la bodega Pujol, a Cornellà: "Fa olor de vi, quan hi entres. Però molta. De fet, possiblement és la sensació olfactiva més propera a allò que devien haver sigut les tavernes visigodes de l'alta edat mitjana. Tot un luxe". El mateix en pensa el dibuixant Carlos Azagra, un dels fundadors del mític Partit de la Gent del Bar (PGB), que rep els autors al bar Farré, a la Verneda. Els seus bars són bars on the rocks, "res de tavernes de disseny o ‘vintage’ per a dissenyadors amb possibles. Tasques de barri, terrasses de vermut i braves, bars de centres cívics amb bons preus i ambient relaxat", aquests són els marcs en els quals es mou el creador de Pedro Pico i Pico Vena, dos personatges imprescindibles del paisatge barístic.

Bars de sempre... bars de mai més?

Hi ha un altre signe dels temps que corren que té molt a veure amb les reivindicacions de Barcelona on the rocks. Molts d'aquests bars de tota la vida que van desapareixent acaben en mans de xinesos, que mantenen (amb més mal o més bon encert) la filosofia de l'establiment: "Els xinesos deixen el calendari del Dépor campió de Lliga [any 2000] i ofereixen cervesa i cacauets, i els funciona molt bé. El problema que els veig, però, és que no ens poden explicar cap història", sentencia Sergio Fidalgo.

I les històries, al cap i a la fi, tal com escriu Kiko Amat, són allò que defineixen aquests racons de les nostres vides, "quan un aconsegueix desfer-se de les banals angoixes quotidianes de la societat industrial-espectacular per concentrar-se en Allò Que Realment Importa: la condició humana, els discos bells, els llibres essencials, les anècdotes que fan pixar de riure de la nit anterior, les batalletes immortals, la tragicomèdia del propi passat... La nostra història, en resum, la dels nostres clans, les nostres famílies, amics i barris; la que no surt als telenotícies ni a les novel·les de Vila Matas o a les columnes de Quim Monzó”.

MÉS INFORMACIÓ