Selecciona Edició
Connecta’t
ELS COMANDANTS DEL PROCÉS / 2

L’imperatiu sobiranista

“En poc més de dos anys, hem passat de ser una comunitat autònoma d'Espanya a estar fent cua per ser el pròxim Estat d'Europa”

Carme Forcadell, durant l'última Diada.
Carme Forcadell, durant l'última Diada.

Carme Forcadell persegueix un somni de felicitat com la seva heroïna literària, però a diferència d'Emma Bovary, la seva no és una lluita per un desig personal sinó col·lectiu. Tampoc no viu un melodrama, més aviat és la protagonista d'una novel·la històrica; l'arquetip de la rebel·lia civil a favor de la independència i de la crítica inflexible als partits quan no segueixen el ritme de la mobilització imposat per l'Assemblea Nacional Catalana. “President, posi les urnes!” serà la seva frase més recordada, segurament la que millor reflecteix la visió política de la presidenta de l'ANC, qui sempre sembla tenir pressa; potser per això no utilitza el circumloqui, sinó la vehemència pròpia de qui vol guiar el procés.

La presidenta de l'ANC va sortir un dia del no-res per convertir-se en heroïna del sobiranisme, però la seva no va ser una aparició per art de màgia. El seu currículum és el d'una activista intensiva dels moviments associatius catalanistes: fundadora de la Plataforma per la Llengua, membre de la Comissió per la Dignitat, vicepresidenta de la Plataforma pel Dret a Decidir, coordinadora de les consultes populars, membre d'Òmnium. Amb aquests antecedents, no pot sorprendre que els impulsors de l'Assemblea consideressin imprescindible la seva presència en la llista dels 40 convidats a participar en la fundació de l'organisme, ni pot estranyar que resultés la més votada dels aspirants a formar part del primer secretariat, integrat per 65 membres. Que sortís elegida presidenta respon a altres factors, singularment a la necessitat imperiosa de trobar una tercera via entre la vella guàrdia de l'independentisme històric, representada per Carles Castellanos, i el sector encapçalat per Pere Pugès, promotor intel·lectual de l'operació ANC. Malgrat que tots dos aspirants procedissin del PSAN, les serioses diferències existents entre ells sobre la seva visió del moviment els mantenia fortament enfrontats. Ella va acceptar la presidència amb la condició que ningú hi estigués en contra. No es va aixecar cap mà. Des d'aquell dia del 2012 és omnipresent.

“Ah sí? Se'm fa aquesta crítica?. Ningú no m'ha dit mai això del meu excés de protagonisme; ans el contrari, més aviat em diuen que mano poc. El primer que m'ho digui aprofito per delegar-li alguna de les moltes coses que m'encomanen”. Potser no hi haurà temps perquè ningú corri el risc de dir-li; el seu mandat improrrogable venç el proper mes de maig. “A l'Assemblea m'hi quedaré com a sòcia, fins que es dissolgui, perquè tinc clar que es dissoldrà. Aconseguirem la independència i l'ANC es dissoldrà, ho diuen els estatuts”. Així de rotund i nítid veu el futur; ho diu a La revolució tranquil·la, un llibre publicat el setembre del 2014. Quan deixi la presidència assegura voler tornar a la seva feina, que no ha deixat mai del tot: és funcionària del Departament d'Ensenyament, exactament assessora de llengua, interculturalitat i cohesió social.

La llengua és la raó de la seva militància independentista. “Jo vaig viure aquells anys quan a casa i al carrer parlàvem català però a l'escola ho havíem de fer en castellà; de petita, ho vius com una cosa natural, fins i tot penses que arreu passa que l'idioma del carrer i el de l'escola són diferents”. No es fa una idea de la magnitud de l'ús social del castellà i la posició minoritària del català fins que arriba a Barcelona, des de Xerta, per estudiar a la universitat, a primers dels anys setanta. “Aleshores m'adono que alguna cosa no va bé, que alguna cosa no lliga al país; però què passa amb la llengua que jo parlo, és una llengua de segona? Començo a interessar-me per la qüestió lingüística, per la història que ens havia estat amagada a l'escola i em faig una idea de la situació.”

La societat se sent més ben representada per les entitats civils

Té molt clar no haver estat mai cap altra cosa que independentista, ni tan sols haver passat per l'etapa del catalanisme polític com tants altres, malgrat no tenir consciència del moment precís de la pressa de consciència sobiranista. “Jo vaig ser directament independentista; vaig adonar-me que si el català havia de sobreviure necessitava un Estat; hagués pogut ser l'Estat espanyol si hagués fet alguna cosa pel català, però com que mai havia fet res per la nostra llengua, ens caldria un Estat propi, estava clar”. Aquest és el seu imperatiu hipotètic. Si volem obtenir un fi hem de voler tenir també els mitjans per aquest fi, diria Kant, un dels filòsofs que més l'ha fet pensar, segons va explicar en una ocasió. Ni l'objectiu de la seva vida ni l'instrument per aconseguir-lo han variat amb el pas de temps. “Salvar la llengua, eix vertebrador de la personalitat catalana, de la persecució dels governs de PP i PSOE” serà una de les conseqüències de tenir un Estat propi tal com va afirmar en la presentació a Terrassa del seu llibre Carme Forcadell, acció i pensament.

A la seva família no hi havia tradició política de cap mena. “En l'eix esquerra-dreta crec que sóc més d'esquerres, per orígens, pel fet de ser d'una família treballadora, i perquè crec que qui més treballa per la justícia social són els partits d'esquerra, senzillament per això. A mi el que em fa molta ràbia són les injustícies; treballo per la independència perquè vull una millor justícia social al meu país”. A la universitat no participa del món polític clandestí, més enllà de viure les habituals i permanents assemblees de l'època; quan acaba filosofia i periodisme s'integra en el moviment associatiu de Sabadell. Així viu pràcticament tota l'etapa del pujolisme, com a observadora: “Pujol va encarnar una manera d'entendre el catalanisme, recordo les primeres eleccions al Parlament, un cartell de Convergència on sortia una urna amb una bandera dins. En aquell moment allò va ser suficient. Molta gent el va votar perquè creia que s'ho mereixia, era una persona que havia destacat per la seva lluita contra la dictadura, que s'havia significat per la seva defensa de la llengua, pel seu nacionalisme”.

 Fa l'efecte que la transició li queda més llunyana, malgrat ser-ne molt crítica. “No es va fer bé, representa que la van organitzar els mateixos que havien allargat el franquisme amb uns partits de l'oposició que ho van acceptar sota la pressió de l'exèrcit, que, com es va veure poc temps després, encara era colpista. No es va transitar cap enlloc, no es va fer net, van continuar les mateixes estructures de poder; pel que fa al tema nacional es va pactar molt malament, el finançament, especialment. Hauríem d'haver demanat el poder de recaptar els impostos, altra cosa és si ens ho haguessin donat o no, però reclamar-ho sí que podíem”. I menys atenció encara semblaria que li va despertar la Constitució: “no me'n recordo ni del fet de si vaig anar a votar; era molt jove, hi estava en contra, per tant si hagués anat a votar, hauria estat pel no”.

No hi ha tercera via, o es negocia o som bel·ligerants

 La seva militància política no arriba fins al 1999. Ingressa a ERC, simplement perquè és un partit independentista, en l'època de Josep Lluís Carod-Rovira; tres anys més tard, forma part de l'executiva nacional i al 2003 surt elegida regidora a Sabadell; a les eleccions municipals següents perd la condició de regidora i poc després, coincidint amb el mandat de Joan Puigcercós, abandona l'activitat de partit, sense demanar-ne la baixa. “No faig absolutament res per ERC, jo sempre dic que sóc sòcia, l'únic que faig és pagar la quota. Perquè no vaig plegar en aquell moment? No ho sé, probablement no ho vaig fer justament perquè alguns volien que ho fes; diguem-ho així”.

La seva etapa en la direcció del partit va coincidir amb el pacte del Tinell i la formació del govern tripartit, amb el qual va estar d'acord, però només en el primer, perquè després de 23 anys d'un mateix govern valorava necessari un canvi; però no del segon. No hi va estar a favor ja que en el període de la negociació de l'Estatut va tenir lloc la seva metamorfosi definitiva com a mobilitzadora de masses. “Vaig viure amb molta il·lusió l'Estatut aprovat pel Parlament, el setembre del 2005. Com en diríem ara, era l'oportunitat del model federal: reconeixement de Catalunya com una nació, de la seva llengua i cultura, i finançament suficient. Per defensar-lo, vam crear la Plataforma pel Dret a Decidir, després, quan es va veure que no seria acceptat per Madrid, vam convocar la primera manifestació Som una nació. Tenim el dret a decidir. Al final tot va ser que no.”

A mi m'agrada molt més la vida associativa, perquè tothom és voluntari

Després d'aquell 8 de febrer del 2006, ja res va ser igual per a ella, però la breu vida orgànica li havia deixat un pòsit de desconfiança amb els partits i amb els polítics que es tradueix en la seva actitud actual de vigilància desconfiada i permanent respecte de les forces polítiques que formen part del moviment independentista. Tampoc deu resultar aliena a aquella experiència la seva visió de la política com un servei a la comunitat que prestes durant un temps per tornar després a la teva feina, fugint de la professionalització.

La seva crítica de fons és tan severa com enèrgica es mostra en les seves intervencions públiques. “A mi m'agrada molt més la vida associativa, perquè tothom és voluntari, el president, el tresorer. En canvi, els partits estan molt jerarquitzats; els que són a dalt de tot estan professionalitzats, i després hi ha el joc de les llistes, els interessos de les diferents famílies, les quotes de poder. La societat se sent més ben representada per les entitats civils que pels partits; els ciutadans entenen que l'ANC està formada per gent que no té interessos polítics, que només vol que tiri endavant el país; ens veuen més propers, més com són ells mateixos. Se sap que som transversals, que no defensem interessos partidistes, això fa que puguem tenir gent de tots els partits”.

En contraposició als vicis dels partits només veu virtuts a l'Assemblea. Diu comprendre que molta gent cregui que els polítics defensen primer el propi partit, perquè donen molta importància a les sigles, a la història del partit, “nosaltres aquests interessos no els tenim; ells tenen una tradició, una manera de fer de fa molts anys, nosaltres som una cosa nova, som molt joves, i, sobretot, tenim un objectiu únic. Ells en tenen més d'un”. L'existència d'un únic objectiu, la independència, lògicament, és, al seu entendre, el gran fet diferencial entre l'Assemblea i el partits; l'explicació, també, de la no coincidència, sovint, dels bioritmes d'uns i altres. “Molta gent està d'acord amb el nostre objectiu, només amb aquest objectiu; nosaltres mobilitzem, fem coses, no fem política parlamentària o municipal, pressionem els polítics perquè facin allò que van dir que farien respecte al procés; en això està d'acord molta gent de dretes, d'esquerres i de centre; en canvi l'objectiu dels partits és governar, no pas el nostre”.

Habitualment exhibeix un gran interès en negar cap pretensió de l'ANC en prendre el lloc als polítics, fins i tot treu rellevància a la seva influència davant el Govern. “Si nosaltres tinguéssim tanta influència”, deia fa uns mesos a EL PAÍS, “la pregunta del 9-N hauria estat com l'escocesa: independència sí o no”. El que defensa és la capacitat de l'Assemblea de fer política, en el seu sentit transformador. “De política bona només n'hi ha una, canviar la societat perquè sigui millor per a tothom”. Accepta que això també ho pretenen el partits, però posa l'èmfasi en com es fa per marcar les distàncies: “estan mediatitzats pels seus interessos tàctics i de vegades professionals, hi ha moltíssima gent que en viu. Hi ha una casta econòmica, sí, però també una casta de polítics que ha dominat el país durant anys, hi ha molta gent esperant per ser diputat, o alcalde, aquests interessos pesen, hi ha una estructura que han de mantenir i per mantenir-la han d'estar al poder, han de governar. Nosaltres el que intentem, només, és aconseguir la independència, és molt diferent. I en això estem”.

Una de les feines de l'ANC és fer-nos escoltar pels polítics

L'altra gran diferència que subratlla entre els partits i l'ANC és el caràcter provisional de l'organització que ella presideix de manera transitòria. El valor de la provisionalitat enfront dels perills d'aspirar a la perpetuïtat. “En la majoria, allò que val és estar als aparells, que són els que acaben decidint qui va a les llistes; hi ha un interès per mantenir aquest poder i formar part de l'elit del país, això nosaltres no ho patim, tenim data de caducitat”.

“Una de les feines de l'ANC és fer-nos escoltar pels polítics”, ha repetit en les múltiples entrevistes que ha concedit aquests anys. A l'acte celebrat a la plaça de Catalunya de Barcelona, després de la suspensió del decret del 9-N i davant l'escepticisme generat pel procés participatiu alternatiu convocat per Artur Mas, la presidenta de l'ANC va sorprendre per la rotunditat, personalització i precisió de la seva exigència: “President, convoqui eleccions, volem votar en els pròxims tres mesos”. No era la primera vegada que formulava aquest tipus de construcció imperativa per dirigir-se al molt honorable: “President, posi les urnes”, havia reclamat un mes abans, amb motiu de l'Onze de Setembre per esvair possibles dubtes presidencials a firmar el decret de la consulta. Però en la segona ocasió, suposava un pas qualitatiu, en coincidir la petició amb l'opció dels més desconcertats per la maniobra substitutòria.

L'Assemblea es podria considerar com una mena d'accelerador de partícules sobiranistes, instal·lat en el terreny lliscós delimitat per la representativitat electoral i la de la societat civil organitzada. Ella no veu cap mena de contradicció en aquesta remor de fons. “Les dues coses valen, però cada cosa al seu temps. Un milió de persones al carrer val per pressionar per fer un referèndum o perquè se'ns digui una data o una pregunta; però és clar, aquest milió s'ha de traduir en vots. Nosaltres tenim clar que la nostra feina és mobilitzar, exigir als polítics que compleixin les promeses. La nostra feina s'haurà de transformar en política parlamentària, però nosaltres no estem al Parlament”.

Tampoc no veu cap contraindicació ni hipotètics efectes nocius, en termes de desprestigi de la política i les institucions, en l'empenta i l'exigència permanent als dirigents polítics per tal de fer-los seguir el full de ruta de l'ANC. Aquesta, de fet, és la seva missió fundacional, practicada però amb tal exhibició de força i profusió de gestos que es podria interpretar que els actors polítics estan en llibertat condicionada al compliment d'aquests objectius. “En tot cas, el que posa en evidència és que si els polítics fessin el que han de fer, potser no caldria l'existència de l'Assemblea”.

Espanya no ens roba, el que ens roba és el sistema de finançament que vam pactar, mal pactat

Els seus retrets van més enllà dels partits, busquen el moll de l'os de la democràcia formal: “Això d'anar a votar només cada quatre anys, s'ha acabat. Durant aquests anys deixes la teva sobirania en mans dels polítics professionals. Els partits estan obligats a complir les seves promeses electorals perquè nosaltres els hem deixat la nostra sobirania, els hi hem cedit, però continua sent nostra. Què fem nosaltres? Els pressionem per fer-los complir. Van dir que farien un referèndum, doncs que el facin; si ja l'haguessin fet no hauríem d'existir. Jo dic una cosa molt fàcil: compleixin el que han promès. Ja és greu haver de demanar això, s'entén que és el mínim que podem de fer, no?”

Malgrat aquesta crítica profunda, en els seus discursos públics sempre defensa la necessitat d'un “retrobament” entre la ciutadania i els polítics; fins i tot, en una ocasió va assegurar que li agradaria fer un tallat amb el president Macià per parlar de les similituds de la seva experiència amb la que s'està vivint actualment. “Estaria bé aprendre d'aquell fracàs si volem que a nosaltres ens surti bé”. El que no ha estat mai sant de la seva devoció ha estat el president Tarradellas, amb qui sí que devia fer un cafè quan el va anar a entrevistar com a periodista amb l'equip de Giravolt.

La presidenta de l'Assemblea manté bones relacions amb tots els partits, excepte amb el PP i Ciutadans, amb els quals ni tan sols s'ha reunit mai. Oficialment, no mostra cap mena de preferència de cara a les eleccions pels resultats d'un o altre partit independentista, més enllà de voler que la suma global del bloc sigui com més gran possible. “Si els posem en tensió però fan el que vol la majoria, segur que guanyen les eleccions. Si no, no guanyaran.” Respecte del precedent dels comicis del 2012, quan el gir sobiranista de CiU va anar acompanyat d'un descens electoral notable, ho considera com una mena d'efecte col·lateral: “L'ANC volia eleccions i que es pronunciessin a favor de la consulta; no preteníem que guanyés CDC, volíem que guanyessin els partits sobiranistes i van guanyar. Per nosaltres les eleccions van ser un èxit, per Convergència potser no”.

El que no va anar prou bé, en funció del full de ruta de l'Assemblea, ha estat l'etapa de les consultes, i ho admet senzillament com un fet consumat. “Jo creia que faríem el primer 9-N i ara tindríem un mandat democràtic. Si hagués estat així no hauria calgut avançar les eleccions”. Segons el pla de l'ANC, ara ja hauríem d'estar creant estructures d'Estat. En canvi, l'estratègia oficial va resultar la de recollir negatives del Govern de Madrid per presentar-ho com a demostració de la impossibilitat de fer una consulta negociada. Amb la seguretat de no disposar encara del mandat democràtic exigible per tirar endavant el procés; acceptant que la consulta alternativa del nou 9-N no va tenir aquesta validesa, remata la seva línia argumental i passa la pilota novament als polítics: “Els partits que s'havien presentat amb aquesta promesa la tenen pendent”.

La valoració que fa del període inaugurat amb la primera manifestació multitudinària i inequívocament independentista de l'Onze de Setembre del 2012, és molt positiva, malgrat aquests entrebancs en el ritme que voldria marcar. “Si alguna cosa ens ha demostrat aquest procés és que les coses es poden canviar. Jo crec que ens ha fet veure que la societat civil tenim poder, tenim força si anem junts, si ens ho proposem. En poc més de dos anys hem passat de ser una comunitat autònoma d'Espanya a plantejar-nos ser el proper Estat d'Europa. Estem fent cua per ser el proper Estat”. Tot això s'ha pogut fer, en la seva manera de veure les coses, perquè una gran majoria de la societat civil catalana s'ha posat d'acord per anar junts. “Hem canviat molt, per començar, la mentalitat, ara sabem que podem canviar les coses. I hem desobeït l'Estat, que no ho havíem fet mai. Vam anar a votar el 9-N, malgrat que el senyor Rajoy ens havia dit que estava prohibit, que era il·legal, que anava contra la Constitució”.

La tardor del 2012, després que l'ANC i Òmnium haguessin tret el seu primer milió de persones al carrer reclamant la independència, afirmava en una entrevista a Eldiario.es: “Nosaltres estem cansats d'Espanya i Espanya està cansada de nosaltres”. Dos anys més tard, després de la repetició dels èxits de convocatòria, encara ho veu més clar. “Una part important de la societat catalana ha desconnectat d'Espanya. Molts ens hem dit: aquest Govern no m'interessa, aquesta justícia, aquest Tribunal Constitucional no m'interessa, vaig a buscar un camí nou. Mentalment estem preparats. Seguim formant part de l'Estat espanyol, però estem preparats per marxar-ne”.

Carme Forcadell
Carme Forcadell

Vol marxar, però assegura que no la motiva gens la campanya contra Espanya desenvolupada per alguns dels seus companys de viatge. Ni el recurrent Espanya ens roba: “Espanya no ens roba, el que ens roba és el sistema de finançament que vam pactar, mal pactat; nosaltres també som responsables d'haver-ho fet malament”. No se sent espanyola, però diu que no està contra Espanya, més aviat al contrari, voldria mantenir els llaços culturals i lingüístics amb un país “amb el qual hem estat convivint i volem seguir convivint, però des de dos estats diferents”.

També es pronuncia contrària a la divisió del país entre suposats bons i mals catalans. “No nego a ningú la condició de català. La riquesa del nostre projecte és que reconeix com a català tothom qui en vol ser. Absolutament tothom. Els qui estan en contra de trencar amb Espanya són tan catalans com els qui hi estem a favor, per això volem votar, per comptar-nos. El repte és fer possible que qui hagi votat “no” es faci seu el nou Estat. Aquest és el gran desafiament de l'endemà. El que s'ha acabat, però, és continuar sent catalans com fins ara”.

En la mateixa línia argumental s'expressa pel que fa a la llengua; refusa parlar d'idiomes oficials en considerar-ho una terminologia política i no pas lingüística. En una entrevista a Elgarrotxí.cat afirmava: “M'agrada més el terme anglosaxó de llengua comuna o llengua de comunicació. El català és la llengua comuna, però aquí hi ha altres llengües i la més important, perquè és la llengua d'una part molt important de catalans, és el castellà, que tindrà un estatus preeminent. Hi ha molta gent que creu que l'endemà de la independència tot canviarà. No, tot continuarà igual. La diferència serà que el català serà llengua europea, tindrà un Estat que la defensarà, no es podrà viure a Catalunya sense saber que el català és la llengua d'aquest país”.

En els seus escenaris de futur hi contempla l'etapa del desafiament col·lectiu a l'Estat espanyol, específicament en l'àmbit fiscal, la gallina de tots els ous. La seqüència, tal com la veu ella, és la següent: primer ha d'haver-hi una majoria electoral forta a favor de la independència; després, s'haurà de provar de negociar amb Madrid i amb la Unió Europea els termes del divorci, prenent com a garantia de l'acord el deute existent i la lògica pretensió de Brussel·les de cobrar-lo; finalment, si no hi ha cap altre remei, arribarà el dia de la desobediència fiscal, un cop creada la corresponent estructura d'Estat, la hisenda catalana. Dóna per descomptat que l'Estat espanyol estarà en contra de tot, però apunta que fins i tot la modalitat del trencament fiscal s'hauria de poder negociar per evitar conseqüències als contribuents catalans que el segueixin.

“Si no es pot negociar, està clar que tothom podrà pagar els seus impostos allà on vulgui en aquesta etapa. Ara bé, hi ha una bona part de la gent que la veig preparada per a la desobediència fiscal, de la mateixa manera que n'hi ha d'altres que no la faran. Els qui estan disposats a fer-ho necessiten que se'ls expliqui molt bé què han de fer, el que no volen és la indefinició”.

Personalment es mostra predisposada a fer tot allò que l'ANC decideixi. “En l'àmbit personal jo faria el que calgui, perquè crec en la independència com el millor pel país, però jo sóc presidenta de l'Assemblea i faré el que diguin”. No demostra cap mena de por ni creu que els partits o el president en tinguin, de por, per les possibles seqüeles legals dels seus actes, però mostra una gran comprensió per l'actitud d'Artur Mas davant la suspensió cautelar del decret de convocatòria de la consulta. “Ara és molt fàcil dir que jo sí que l'hauria tirat endavant. En aquell moment no ho sé si ho hagués fet, sincerament. Objectivament, vist ara podria dir que sí, segur que com a Assemblea estàvem disposats a seguir endavant; però és clar, és molt maco dir-ho ara”.

“No hi ha tercera via; o es negocia o som bel·ligerants, hi ha un moment que te l'has de jugar. Crec que tots ens l'haurem de jugar”. Forcadell es mostra molt determinada en el punt de la definició de l'ànim amb el qual afronta el procés, però és molt més reservada pel que fa a la concreció de les hipotètiques exhibicions de força per materialitzar aquesta voluntat. “S'hauran de fer demostracions de desobediència quan toqui, encara no som en el moment adequat. Un Maidan? No, no ho veig, el nostre procés s'està caracteritzant per fer-ho tot de forma pacífica, lúdica, democràtica, familiar; potser sí que veig una acció més contundent, però des d'un punt de vista legal, voluntari... una vaga... ja en parlarem... ”. conclou.

 

Aquest tex forma part del llibre 'El tigre sobiranista' que editarà Proa el mes de març

MÉS INFORMACIÓ