Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

2015: neteja general

Després de tocar fons el 2014, l'any nou obre un cicle electoral amb un horitzó de reorganització que ja fa molta falta

Avui, teòricament, és el dia de l'home de les orelles i, demà, el de l'home dels nassos; tots dos tenen tantes orelles o nassos com dies té l'any. Els nens sempre se sorprenen davant la monstruosa afirmació: una altra enganyifa. Com que aquest és un país infantilitzat, captiu de tradicions inútils, valgui, benvolguts friquis, aquest autohomenatge/penitència de columnista descregut, elitista, xarnego i dissident. Que serveixi aquest gram de cultura folklòricoficiosa per celebrar l'alegre perspectiva: s'acaba l'excusa del Tricentenari! Queden només dos dies perquè els fastos del 2014 emparin les forces vives patriòtiques habituals. S'acaba la ganga. És una gran notícia per a tothom: el món continua el 2015 sense tricentenaris!

Aquesta troupe, als quals Àngel Casas anomena amb bonhomia mòmios (així es parlava en aquella divina Barcelona), tornarà ara obligatòriament a les seves casernes d'hivern televisives, mediàtiques i associatives: “ara és l'hora!”. En aquest territori amic l'exèrcit mòmio afilarà les armes: arriba un any superelectoral enrevessat. Ells estan disposats a recollir el fruit dels seus esforços historicopedagògics. Però, en suma: el 1714 ja no serà excusa, la propaganda anirà per altres camins. Per cert, què farem amb el Born?

Davant nostre, el 2015 promet. Promet un horitzó de reorganització i neteja general, que ja fa falta. Hi ha dues eleccions clares: les municipals del maig i possiblement les generals abans de finals d'any. Les primeres porten alcaldes i equips nous als ajuntaments; les segones podrien deixar l'amic Rajoy aparcat còmodament amb ell mateix. A Barcelona veurem, segur, cares noves que hauran de pactar perquè la ciutat deixi de fer de guardiola de la Generalitat i torni a posar-se les piles. Descobrirem amb aquesta elecció fins on arriba l'empipament i la paciència d'uns barcelonins burlats, apallissats i adormits.

El gran any electoral de fons que es prepara el 2015 es completarà amb alguna resolució sobre la fantasia independentista. Aventuro que si Mas és capaç de jugar-se el càrrec en unes eleccions autonòmiques deu ser perquè ja no pot fer el màrtir sense enfonsar-se en una impopularitat guanyada a pols. Com aquest 2014, Mas no sortirà de les nostres vides: serà inoblidable; aquest ha estat l'any en el qual molts hem sentit vergonya per ser reconeguts com a catalans.

Catalans? Aquella gent que durant 23 anys van donar democràticament el poder a un senyor que es va dedicar a defraudar-los econòmicament, com va confessar ell mateix el 25 de juliol del 2014? Catalanes, ànimes beneïdes, plenes de bondat, miopia i mandra per assabentar-se de les males notícies produïdes a casa! El 2014, sí, inoblidable: mai tants catalans havien estat conscients del joc de poder organitzat a costa seva.

Mai tants catalans s'havien quedat amb tres pams de nas davant el patró de patrons, Jordi Pujol, confés defraudador que esbroncava tothom. Això no s'oblida; tampoc els embolics, fraus i astúcies d'un Artur Mas amb al·lèrgia a l'interès col·lectiu i a governar. Inoblidable burla política. Cartes marcades: s'ha tocat fons en els escàndols. No tot s'hi val i la resta és esperança. Esperança que se sàpiga d'una vegada quants independentistes hi ha. I a partir d'aquí, fair play democràtic: respecte a les idees i als procediments, amics, el més bàsic.

El 2014 ha estat, doncs, un gran any. Hem entrevist els budells podrits d'institucions immòbils. S'ha destapat una polseguera corrupta, ja tocava! Les vergonyes intuïdes van apareixent. I ja no es poden dissimular: la credibilitat dels corruptes il·lumina un oceà d'escepticisme i de maduresa. L'any 2014 ha obert una neteja gràcies a jutges i joves motivats: és el llegat amb el qual obre el 2015.

Els ídols caiguts han trobat contrapunts. Noves cares emergeixen: un rei –Felip VI–, dos socialistes anomenats Sánchez i Díez, un professor indignat –Pablo Iglesias–, un periodista naïf –Jordi Évole–. Tots són joves i directes, diuen que estimen els catalans, i per què han de mentir? A la rereguarda de la nova onada hi ha el papa argentí, Francesc, que vol “enrenou a les diòcesis”. Es mou l'enfocament: mai s'ha parlat més de desigualtat, de pobresa, de canvi; qui vol ser casta?

L'aire social i cultural es mou, es recupera Marx a través de Piketty o Laclau: el saber s'encadena i les generacions es troben. La societat xarxa comença a descobrir que el 1890 Gabriel de Tarde ja parlava d'aquesta xarxa social en el seu Actor-Network Theory i el màrqueting, sense saber-ho, posa en pràctica el coneixement de Les lois de l'imitation (mai traduït al català). Es recupera, per regirar-la i esprémer-la, la Vieja y nueva política d'un Ortega avui dissecat en els seus valors i arcaismes (en l'estupenda biografia de Jordi Gracia, Taurus). Tothom sap que torna a ser necessari parlar de classes socials i viatjar per no entumir-se. Clareja una època prometedora, feliç 2015.

Margarita Rivière és periodista.