Selecciona Edició
Connecta’t

La violència masclista costa 109.000 milions l’any als països de la UE

Els Estats gasten en prevenció només un 3% del que afronten en serveis, atenció sanitària i processos judicials de maltractament a dones

Una dona maltractada amb escorta policial.
Una dona maltractada amb escorta policial.

La violència masclista no només té un gran cost humà. Per a les dones, les famílies, el seu entorn i tota la societat. Els casos de maltractaments suposen també un importantíssim impacte econòmic. Els països de la Unió Europea dediquen més de 109.000 milions d'euros l'any en atenció sanitària, serveis socials, processos judicials o pèrdues econòmiques derivades de la violència de gènere, segons un estudi recent coordinat per l'Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE), una institució que depèn de la UE. Això equival aproximadament al 0,8% del PIB dels 28 Estats membres. Mentrestant, apunta l'informe, els països comunitaris inverteixen en programes de prevenció tot just un 3% d'aquesta quantitat, de mitjana.

El treball, el primer que mesura el cost econòmic —directe i indirecte— d'aquest problema social en l'àmbit europeu, agafa com a referència el Regne Unit i les seves dades i els ha extrapolat a la resta d'Estats membres, per població i estadístiques disponibles. Així, tal com especifica el document, el Regne Unit destina més de 13.700 milions d'euros l'any a afrontar el cost derivat de la violència dels homes cap a les seves parelles o exparelles; Espanya, segons aquestes estimacions, hi destina més de 10.000 milions. “I aquestes quantitats són molt conservadores”, assegura Sylvia Walby, l'autora principal de l'estudi. “L'informe no inclou, per exemple, els costos per als fills de les víctimes o per a les seves famílies”, precisa Walby, directora de la càtedra Unesco d'Investigació en temes de gènere i professora a la Universitat de Lancaster.

La violència masclista afecta 55 milions d'europees. Un 22% de les ciutadanes de la UE ha patit alguna vegada maltractaments per part de la seva parella o exparella, segons la macroenquesta de l'Agència Europea per als Drets Fonamentals (FRA). Aquestes agressions provoquen, a més, un important cost econòmic per als sistemes sanitaris dels països. Urgències, atenció especialitzada, fàrmacs, o els efectes d'aquests atacs per a la salut mental, sexual i reproductiva. Aquests elements suposen un cost d'uns 7.600 milions d'euros anuals a tota la UE. Una quantitat evitable. Com també ho és l'impacte dels dies de baixa o la caiguda de la productivitat laboral. Al Regne Unit, diu l'estudi, suposa una pèrdua de gairebé 1.600 milions d'euros l'any.

“Les dones pateixen ferides i lesions físiques greus, però també altres problemes, com la depressió. La violència de gènere té un gran impacte a llarg termini en la salut de les dones. Deixa seqüeles importants”, apunta la professora de la Universitat de Copenhaguen Karin Helweg-Larsen. Aquesta investigadora explica que les dades oficials dels serveis sanitaris i socials danesos indiquen que les dones que pateixen violència —la denunciïn o no— van amb més freqüència als centres de salut.

Però una de les principals càrregues econòmiques l'afronta el sistema legal: des de la investigació policial i forense fins al procés judicial o la despesa en mesures de protecció i presons. Al Regne Unit, aquests factors suposen, segons l'estudi de l'EIGE, un cost de gairebé 2.500 milions d'euros l'any. Una xifra difícil de traslladar a altres països de la UE, ja que els sistemes legals dels 28 Estats membres són diferents. Difereixen, per exemple, en les penes i els tipus de delicte. Un cas: a Lituània una agressió sexual dins del matrimoni no es defineix com a violació; a Espanya, sí.

Walby i la seva companya, Philippa Olive, posen xifres també a l'impacte emocional i físic de les agressions masclistes. Elements, reconeixen, “polèmics”. Donar un valor monetari a alguna cosa tan intangible com la pèrdua d'anys amb salut és complex. Per mesurar-ho, les investigadores han pres com a referència els barems elaborats pel Govern britànic per avaluar el cost social i econòmic dels delictes; un estudi que s'empra, per exemple, a l'hora de fixar indemnitzacions. I les xifres són colossals. Aquest impacte indirecte suposa uns 6.600 milions d'euros l'any al Regne Unit, el 48% del cost econòmic de la violència de gènere.

La cap d'operacions d'EIGE, Thérèse Murphy, apunta que l'objectiu de l'estudi és obrir els ulls a tots els angles del fenomen. “Posar una xifra al patiment i al dolor que produeix aquest fenomen és complicat, però necessari. Sempre es parla de quant es gasta en prevenció, però no del cost econòmic d'aquest problema”, afegeix Walby.

L'EIGE no concreta la xifra del que es destina a prevenció als 28 membres comunitaris. Apunta que és del voltant d'un 3% del que costa la violència de gènere: és a dir, uns 3.300 milions d'euros l'any. Establir aquesta quantitat país per país és complex. Hi ha Estats que no tenen una partida específica per a aquesta qüestió, sinó un apartat en altres pressupostos. I d'altres, en què a més de la partida estatal hi ha fons regionals o municipals. Aquest és el cas d'Espanya. Als 45 milions d'euros que el Govern espanyol destina a la promoció de la igualtat d'oportunitats i la prevenció de la violència de gènere cal sumar-hi el que hi destinen les 17 autonomies. Malgrat tot, Ana María Pérez del Campo, presidenta de l'Associació de Dones Separades i Divorciades critica que és “completament insuficient”.

Serveis i prestacions dispars

La violència de gènere suposa un cost de gairebé 1.300 milions d'euros l'any per als serveis socials i especialitzats britànics, segons l'informe de l'Institut Europeu d'Igualtat de Gènere (EIGE). Cases d'acollida, assistència, ajuda financera, cursos de reinserció, desenvolupament de protocols, telèfons d'ajuda. Un fort impacte per a un sistema d'ajudes robust, tot i que cada vegada amb més retallades.

Però no tots els països tenen els mateixos serveis d'atenció per a les maltractades. En una Unió Europea en la qual amb prou feines hi ha estadístiques comunes per mesurar aquest problema social, les prestacions disponibles també difereixen. Només 12 països —inclosa Espanya— tenen protocols sanitaris especialitzats per a víctimes de violència masclista, nou tenen programes de reinserció laboral i 17 disposen de línies telefòniques d'emergència especials. A més, només cinc, segons un informe de l'EIGE, disposen de programes específics per als maltractadors. La cap d'operacions d'aquest institut, Thérèse Murphy, apunta que el següent serà analitzar aquests serveis públics i les polítiques: “Així es podrà veure si els diners s'estan invertint de manera eficient i, si no, reconduir la situació”.