Selecciona Edició
Connecta’t

Restaurants per recordar del 2014

Inclou locals nous i vells, molt o poc coneguts, finolis i d'altres més de la crisi

Restaurants per recordar del 2014

La llistitis és una de les moltes malalties que afecten els mitjans de comunicació en aquest principi de segle. No nego que el fenomen arriba a resultar pesat, però els tops són una de les sarnes periodístiques que em grato més de gust: com a persona poc elevada, em diverteixen alhora que m'ajuden a ordenar el món. Així que he decidit acomiadar-me d'aquest cadàver corrupte que és l'any 2014 regalant a la humanitat un altre llistat més. Inclou restaurants nous i vells; alguns de finolis i alguns altres més de crisi. No són els millors, són els que m'han fet sentir més a gust.

El lloc número 10 l'hi dono al Comala, el mexicà d'Abraham García de Madrid. Les seves mongetes de Tolosa a la mexicana no són fusió, sinó fissió nuclear culinària capaç de generar quilovats d'alegria. El 9è lloc és per a la Taberna La Montillana, a Còrdova, que em va fer conèixer què és la perfecció en el camp de les albergínies fregides. El 8è, sense discussió, és per a l'Espai Kru, de Barcelona, perquè em fa l'efecte que les seves apoteòsiques creacions en cru no tenen el reconeixement que es mereixen.

En el meu Eurovisió de restaurants, quedaria en 7è lloc el Mostassa, un local sense pretensions però amb molt d'amor pel detall situat a l'Eixample barceloní, en el qual he passat centenars d'hores escrivint i consumint salsitxes amb mostasses casolanes. El 6è l'ocuparia el madrileny Kena, on el xef peruà Luis Arévalo practica la cuina nikkei més refinada que he provat mai a Espanya. The Loaf, a Sant Sebastià, obtindria el 5è lloc, perquè els seus entrepans són pur porno per als panarres.

Un sopar a Sa Llagosta (Menorca) va ser el clímax de l'estiu gràcies a un prodigiós tàrtar de peix de roca: 4a posició adjudicada. El garrí rostit de La Portada de Mediodía, a Torrecaballeros (Segòvia) es mereix la 3a, perquè una execució tan perfecta i un servei tan exemplar no es troben cada dia. La 2a ha de ser per al BarBas, on he pregrinat els dos últims mesos buscant les seves xips casolanes, els seus matrimonis d'anxova i seitó i les seves estratosfèriques mandonguilles de sèpia.

I el número u? Em ve de gust donar-l'hi a una taverna del barri de Gràcia que hi ha prop de la meva oficina, el Bar Casi. En un ambient d'antidisseny radical, allà trobo el mateix menjar senzill, cuidat i sense trampes que jo em faria a casa meva. Penso en el seu menú del dia, amb coliflor amb patates o estofat de cigrons, i em reconforta pensar que encara hi ha luxes que només valen 10 euros.