Selecciona Edició
Connecta’t

El músic que duu un animal actor dedins

Com un actor de televisió americana, Joan Bibiloni es desvela com un artista polièdric en l’espectacle musical sobre Manacor i els seus poetes

Joan Bibiloni.
Joan Bibiloni.

El músic domina l'escena i si fos el cas també davant la càmera. Càlid, íntim, histrió, autobiogràfic sempre, el guitarrista, cantant i productor Joan Bibiloni s’ageganta com si fos personatge de les rondalles a Damunt sa roca (poemes i música per no emmalaltir). A l’espectacle de butxaca que ha fet quatre cops, amb Toni Gomila de director, l’artista ha amollat –amb brides de contenció– l’animal actor que duu dedins.

A estones sembla que és en un plató de la televisió americana, com un gran showman de monòlegs i inserts musicals. Un home entotsolat, dramatitzant i cantant llegendes de Manacor o detallant intimitats de fill que enyora sa mare, l'home que ara no creu i que anava davant el santcrist local escoltat per bombes del 36 roges que no rebentaren.

Bibiloni ha estat quatre dies a l’escenari del teatre Principal de Palma per explicar una història local universal i fer música essencial. Ens ha dit que al seu poble capital, Manacor, que té Felanitx de veïnat ("tan enfora de per tot i tan a prop de Manacor"), hi ha una pedra gegantina (Sa Roca d’es Castellet) que irradia arts i intel·ligències, poetes, pintors i músics.

Usa de pare Guillem d'Efak. Puny irònicament el mite local del tennista Rafel Nadal –la perla de Manacor per dir-se "Rafa" i "vamos"– o detalla el gran capellà Lluis Ladaria, que és l’inquisidor de la nova doctrina de la fe al Vaticà. Recita, xiuxiueja, siula, canta, fa el bonjesús enclavat, explica detalls d’escolanet.

Representa un gran monòleg trampa sobre una al·lota (núvia) que no podia esser seva mai, no era una dona sinó que acaba sent una guitarra, i balla amb ella. Té tres instruments sobre l’escenari amb mínima llum, amb el teló de Sa Roca. Fa sonar les guitarres com ell sap, a l'oratge de les grans músiques del món, del jazz al rock més progressiu, de les balades a les cançons de braçol d’amor. I canta. Els poemes no col·lapsen, dits per ell semblen cartes a cau de l’orella: Miquel Àngel Riera, “miquelangelar”; el gruixut Jaume Santandreu, més el finit Gabriel Galmés, el dolç Bernat Nadal, i el musical Guillem Sansó.

Domina la veu de ferro vell de Blai Bonet, un bramul de cavall, els sons del camp, el toc d’un barralet, l’apoteosi en espectacle íntim. I ens mostra en mot bell: “toixarrut”, una paraula per servar els mots. I mantenir les ganes de no perdre el fil del líder Joan Bibiloni, un home que estima les guitarres i els cavalls trotadors, en té nou.