Selecciona Edició
Connecta’t

El perruquer de la Gauche Divine

Es jubila Remy, un dels perruquers més emblemàtics de la zona alta de Barcelona

El perruquer de la Gauche Divine, Remigio Martínez, es jubila.
El perruquer de la Gauche Divine, Remigio Martínez, es jubila.

Remigio Martínez, més conegut com a Remy, recorda amb orgull que ell va ser al rovell de l’ou de Barcelona “quan tothom que feia alguna cosa, pujava”. Una operació quirúrgica va acabar malament i obliga a jubilar un dels perruquers més emblemàtics de la zona alta. Posticería Peluquería Remy és a la travessera de Gràcia cantonada Tuset. L’adreça és a la Travessera 71, però mentalment, a Tuset. “Jo era allà, entre Oriol Regàs i Bocaccio. Per la meva perruqueria hi passava tothom”.

De Múrcia a Iranzo

Remy va de bòlid aquests dies. Tanca la paradeta a finals de mes i la llista per acomiadar-se'n és interminable. Clients com el que espera que acabi l’entrevista, que ha arribat mitja hora abans del previst i que fa 40 anys que es talla els cabells a Remy malgrat que ja no viu a Barcelona. La fidelitat dels usuaris ha estat tan sòlida com la seva dedicació a la perruqueria: 63 anys ininterromputs. Va començar a Alcantarilla, a Múrcia, d’aprenent quan tenia 12 anys. Amb 17 anys va emigrar a Barcelona i l’oportunitat de créixer professionalment la va aconseguir a la perruqueria de Pascual Iranzo, aleshores un dels referents de la perruqueria espanyola. Iranzo va obrir el 1960 la seva filial al carrer Tuset, justament quan arrencava la Gauche Divine.

Remy va entendre ràpidament com fer chic la perruqueria per a home i el 1963 va obrir la barberia del carrer Balmes. Fins al 1974 hi va desfilar bona part dels que tenien alguna cosa a dir en el món de l’art i de les professions liberals. La Charo, la dona de Remy, em mostra les primeres fotos en blanc i negre que troba damunt d’una muntanya de records: són imatges d’alguns cantants oblidats de la dècada dels seixanta atesos per Remy i per dues belleses que fan la manicura. A una altra foto apareix part de l’equip d’aquella perruqueria: hi compto fins a catorze empleats, “però eren bastants més”, assegura Remy. A la paret, damunt del cap del perruquer, hi ha una còpia original d’una fotografia de publicitat que va fer fortuna a la dècada dels vuitanta, de la barberia que Remy va obrir a la planta superior de la sastreria Modelo: “Si te regalamos el sombrero, ¿cómo no vamos a arreglarte el cabello? Gratuitamente, por supuesto”.

Els interiors de Bocaccio

Remy va obrir el 1974 la perruqueria de la travessera de Gràcia. El disseny del centre era de Xavier Regàs, germà d’Oriol, i era un tribut als interiors de Bocaccio. “Deu fer uns vint anys vam remodelar l’espai i vam treure la moqueta i els tapissos, perquè acumulaven pols”, expliquen. El logotip de la porta, la principal icona de Remy, el va dissenyar una estudiant: una cabellera amb forma de R amb una pinta i unes tisores.

Lara i Fraga

Les dècades dels seixanta i setanta són les que provoquen a Remy més somriures de satisfacció: “Eren pijoprogres? Més o menys tothom era així. Tot era nou. El públic d’avui són els mateixos que aleshores, però més grans i amb més classe”. Polítics i els seus familiars, grans empresaris, periodistes de quan la televisió era en blanc i negre s’han posat sota les tisores de Remy fins l’últim moment. De seguida pensa en José Manuel Lara pare, que se sentia com a casa. “Lara cridava: ‘Charo! Posa’m Fraga al telèfon!’, i mentre l’arreglava, parlava amb el ministre. Al mateix temps, l’expresident de la Federació Espanyola de Futbol Pablo Porta trucava a la perruqueria: “Volia que l’aviséssim si Lara hi era. No se suportaven”, diu Charo. Javier de la Rosa també era un client fidel. “Per aquí han passat el que roba i el que no roba”. Li pregunto quin és el client que li ha fet més il·lusió tenir i no sap què respondre: “Tots m’han fet il·lusió. Aquests dies acabo plorant amb tots”.