Selecciona Edició
Connecta’t

Reivindicació del futbol plàcid

Les seleccions d'Euskadi i Catalunya empaten 1-1 a l'estadi de San Mamés en el centenari del seu primer enfrontament

Prolegòmens de l'Euskadi-Catalunya.
Prolegòmens de l'Euskadi-Catalunya. EFE

Els partits amistosos tenen moltes virtuts i alguns defectes. Entre els aspectes positius destaquen la reivindicació del futbolista, l'esperit lúdic del futbol, l'absència —normalment— d'entrades lletges, la lleialtat amb el rellotge —és a dir, no perdre el temps— i l'oblit de l'àrbitre, per bo o dolent que sigui. Entre els defectes hi figura la distensió, la cautela, fins i tot la relaxació.

Tot es dóna per bo pel bé del futbol. Si a més a més els qui competeixen són Euskadi i Catalunya (1-1), el futbol comparteix pla amb la reivindicació —majoritària o no, això no es jutja al camp— de l'oficialitat de les seves seleccions. Una mena de reivindicació i festa, amb un partit pel mig. Però un bon partit, al cap i a la fi. Si s'hi afegeix un estadi en perfectes condicions —San Mamés— a una Catalunya amb cinc futbolistes del Barça, tres de l'Espanyol, dos del Sevilla i un del Salzburg, enfront d'un Euskadi amb sis de l'Athletic, quatre de la Reial Societat i un de l'Eibar, el futbol ha de fluir. Catalunya jugava amb estil Barça, és a dir, amb estic Xavi, i Euskadi amb estil Athletic, amb la defensa de la Reial i el tacte de Prieto.

Euskadi-Catalunya

Euskadi: Iraizoz; C. Martínez, Ansotegi, I. Martínez, Balenziaga, Iturraspe, Beñat; Capa, Xabi Prieto, I. Gómez; i Aduriz. També van jugar Bóveda, Begara, Yuri, San José, Etxeita, Aurtenetxe, Susaeta, Torres, Arruabarrena, Irureta i Dani García.

Catalunya: Casilla; Bartra, Piqué, Alba; Xavi, Busquets, Víctor Sánchez; Deulofeu, Sergio García, Vidal; i Soriano. També van jugar Masip, Montoya, Fontás, De la Bella, Sergi Roberto, Piti, Víctor Álvarez, Samper, Alvaro Vázquez, Moreno i Sergi Gómez.

Però el xampany basc —també anomenat aigua de Bilbao— va tenir més bombolla que gust davant d'un cava català menys espectacular de sortida, però més durador. L'ampolla la va destapar Aduriz, coratjós com un nen, tot i que en possible fora de joc. Era el minut 3 i el guipuscoà ja havia avisat dues vegades a la saga catalana que la condició d'amistós no exclou la de golejador.

És cert que se salta d'una altra manera, que les disputes són més educades, però Aduriz i el gol es necessiten. I quan vola la caça. En fora de joc o en posició legal.

Catalunya tenia l'ànima del Barça dins del cos de Xavi, que a poc a poc va començar a omplir el got del futbol. Deulofeu va ser el seu principal beneficiari. Una vegada i altra el va buscar perquè desplegués la seva velocitat, el seu regateig, els seus centres i la seva rematada. Però Jonathan Soriano i Sergio van fallar a l'àrea petita i el mateix Deulofeu va ensopegar amb el pal després de passar la pilota entre les cames d'Iraizoz. Tot naixia amb Xavi, categòric com un mestre sense aixecar cap mena de dubte, i transitava per Deulofeu. I no obstant això l'empat va arribar per una passada profunda de Piqué a Sergio García que va enxampar despistat Íñigo Martínez que, a més a més, va relliscar.

La primera part va morir així i també d'alguna manera el partit ordenat per donar pas a dos combinats més heterogenis, on empatar té més que veure amb la qualitat individual que amb les condicions generals. I en això va estar més aplicada la selecció de Catalunya. Euskadi, governada per l'Eibar, posava ímpetu i Catalunya potència, tot i que en tots dos bàndols s'associaven futbolistes d'equips amb estils molt diferenciats. Sempre és igual. Les segones meitats tenen l'emoció del desordre i la incertesa. Però tot va acabar sense sorpreses, repetint el resultat de l'últim enfrontament el 2007.