Una Barcelona cada vegada més dual
De la crisi emergirà una ciutat amb menys classes mitjanes i molta més exclusió social
Si aquesta crisi s'acaba algun dia, el paisatge que deixarà és el d'una ciutat molt més dual i polaritzada socialment, amb menys classes mitjanes i amb una minoria de la població cada vegada més minsa que acapara la major part de la renda disponible. L'informe que ha fet públic aquesta setmana l'Ajuntament de Barcelona mostra com les desigualtats continuen creixent a la ciutat. En aquests moments, la renda mitjana que disposen les persones que viuen en el districte més ric, el de Sarrià-Sant Gervasi és més de tres vegades superior a la que disposen els que viuen a Nou Barris, el districte més pobre. Sobre una base mitjana de 100, a Sarrià-Sant Gervasi la renda disponible aconsegueix els 186,5, mentre que a Nou Barris es queda en el 56,24. Els informes de Salut Pública ja ens havien advertit que els qui viuen a les zones més pobres tenen una esperança de vida inferior en vuit anys als residents de les zones més acomodades.
L'evolució de les rendes en el temps mostra el fort impacte que ha tingut la crisi, de la qual emergirà una ciutat amb menys classes mitjanes i molta més exclusió social. La renda mitjana a la ciutat s'ha situat el 2013 en 18.800 euros per persona. Però l'evolució des de 2007 indica que les rendes mitjanes han caigut des del 58,6% el 2007 —abans de la crisi— a un 44,3% el 2013. I no és que hagin pujat en l'escalafó social, sinó que s'han fet més pobres. Així, les rendes baixes han passat de representar el 21,7% del total, al doble: el 41,8%. Les rendes molt altes, per contra, han passat del 7,5% al 10%.
Podríem continuar esbudellant l'estadística de la ignomínia social, però les dades esmentades són suficients per veure que la dinàmica econòmica condueix a una estratificació social més gran i que això no provoca solament una pèrdua global de riquesa, sinó de cohesió social, que al seu torn és un factor d'empobriment. Tal com s'ha advertit tantes vegades, en aquesta dinàmica dualitzadora, la crisi no ha afectat a tots per igual i les conseqüències tampoc es perllongaran de forma equitativa. Al contrari, si no s'introdueixen polítiques correctives, la bretxa es farà cada vegada més gran.
I després hi ha persones que se sorprenen que les enquestes prediguin un terratrèmol polític en el proper cicle electoral. Per molt que el discurs oficial s'obstini a fer-nos veure que som a punt de sortir del túnel i que tot tornarà a ser com abans, és evident que no serà així, i això comença a ser percebut per aquells que s'estan quedant en els marges. Encara que l'activitat econòmica es recuperi i es torni als nivells de creixement anteriors a l'esclat de la crisi, res fa pensar que la mera recuperació canviï la tendència general, que ja abans de la recessió conduïa a una desigualtat creixent com ha assenyalat profusament el premi Nobel d'Economia Joseph Stigliz.
El que es dirimirà en les properes eleccions és si ens hem de resigar a un model de segmentació social creixent
Però a més, els canvis legislatius introduïts amb l'excusa de la crisi, afegiran obstacles al reequilibri. La reforma laboral, per exemple, no solament no ha reduït la dualitat del mercat laboral, pel que suposadament es va fer, sinó que ha augmentat la precarietat i la temporalitat. Si Barcelona continua sent tan depenent del monocultiu turístic, amb un model ocupacional de salaris baixos i precarietat elevada, la proporció de rendes mitjanes sobre el total continuarà disminuint. Si tenim en compte a més l'alt nivell d'endeutament que suporten les famílies, l'horitzó no és el d'una ciutat expansiva i inclusiva, sinó tot el contrari.
Aquesta és la batalla que es dirimirà en el proper cicle electoral, començant per les eleccions municipals. El que es plantejarà és quin model de ciutat volem per Barcelona. Si hem de resignar-nos al fet que es vagi dibuixant una urbs cada vegada més segmentada i estratificada o no.
Si les estadístiques sobre la renda disponible mostren que si ja gairebé la meitat de la població està situada a la franja de capacitat adquisitiva baixa i les rendes mitjanes continuen percebent que la seva posició està amenaçada, cal esperar que aquesta realitat es traslladi d'alguna manera a les urnes. Molts barcelonins es preguntaran quines raons tenen per seguir votant a aquells que, des del Govern de Madrid, de la Generalitat o des de l'Ajuntament de Barcelona, han permès o no han sabut evitar aquesta injusta deriva social. Podrien, desil·lusionats i frustrats, quedar-se a casa. Però tot en l'ambient sembla indicar que assistim a un renéixer de la política com a instrument de reivindicació i de canvi.
En els últims anys, la causa independentista ha estat vista per molts catalans i també per molts barcelonins com la “utopia disponible”, com l'ha definit Marina Subirats, en la qual projectar tots els anhels de canvi, fiant la possibilitat de qualsevol millora a l'existència d'un Estat propi. Però a poc a poc va emergint una urgència més apressant: la de posar fre i revertir, abans que sigui massa tard, la dinàmica que amenaça de destruir els assoliments d'un segle de lluites socials.
