Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Una ciutat decent

No podem limitar-nos a somiar una Barcelona ideal ni resignar-nos al que decideixin els governs de torn

Sota aquest títol i des de Nova York, acadèmics del Social Science Research Council posen en relleu el significat de nivells de vida adequats i sostenibles a les ciutats (http://citiespapers.ssrc.org ). El terme decent (que el diccionari María Moliner relaciona amb honrat i digne) sembla apropiat pel que implica i per la modèstia aparent de l'objectiu al qual apunta. Ciutat decent entesa com a ciutat justa, humana, habitable. La senzillesa de l'objectiu se situa adequadament entre la utopia i el pragmatisme. Entre el compromís normatiu d'una ciutat somiada, i les limitacions (econòmiques i sociopolítiques) que patim i que ens impedeixen acomodar-nos en el simple desig d'una ciutat millor.

No ens podem limitar a somiar, per exemple, una Barcelona ideal, però això no implica que ens resignem al que decideixin els governs de torn, les estratègies dels operadors financers o empresarials, o als condicionants socials del moment i de la mateixa trajectòria de la ciutat. Acceptant que aquest punt mitjà sembla raonable, hem de respondre igualment al que Charles Tilly preguntava: “Com sabrem quan hi hem arribat?”. Com sabrem si ja estem en una “ciutat decent”?

Una perspectiva que ens pot ajudar és veure si millorem. El problema és que la concepció mateixa de "millor" està subjecta a controvèrsia. Depèn de qui fixi els criteris i els paràmetres de valor. Potser molts dels problemes que patim com a ciutat deriven precisament de certes estratègies de “millora”. Necessitem indicadors que apuntin a elements nodals de la dignitat humana: expectativa de vida, condicions bàsiques de subsistència (habitatge, abric, aliment, educació), possibilitat d'aconseguir suport vital (treball, recursos).

En un llibre ja clàssic, Len Doyal i Ian Gough van definir les necessitats humanes bàsiques, que incorporaven salut, autonomia (educació, treball,…) i autonomia crítica (capacitat de ser subjecte, de participar i decidir), com a substrat essencial i universal. Així, els paràmetres per avaluar una ciutat decent podrien derivar d'una conceptualització semblant. També és important veure fins a quin punt els ciutadans estan implicats, formen part dels processos de millora, ja que això evita situar els impactes com l'única cosa que cal tenir en compte, deixant de banda el protagonisme i la mobilització com un element clau de la ciutat decent.

Cal actuar en les causes de la desigualtat abans que fer-ho en els efectes

En aquests debats, el factor de desigualtat és clau. Només cal veure l'impacte dels treballs de Piketty o de Wilkinson-Pickett per entendre la sensibilitat especial existent, ja que el que està en joc és la credibilitat i la legitimitat d'un sistema d'organització social i econòmica que prometia el que no és capaç de proveir. Últimament, l'informe de Fedea sobre ciutats espanyoles i el del mateix Ajuntament de Barcelona sobre distribució de renda per barris mostren que la desigualtat interna a Barcelona no tan sols és elevada, sinó que augmenta.

No seria just atribuir responsabilitats només a l'equip de govern actual, ja que els efectes de la crisi es van notar abans. Però igualment ens hauria de preocupar, atesa la compacitat urbana que tenim, que les diferències en renda, en esperança de vida i, per tant, en oportunitats, ens segueixi conduint tossudament a una desigualtat cronificada i situada a pocs minuts de distància. El més important seria discriminar els efectes zona de la resta de condicionants de la desigualtat. O dit d'una altra manera, si el que una persona amb pitjors condicions i expectatives vitals visqui a Trinitat Nova (el barri en què la mitjana de renda és més baixa) només es pot atribuir a un factor de localització, o si precisament sigui viure aquí el que explica que la seva situació sigui la que és i que tendeixi a empitjorar.

És evident que els diferents preus de l'habitatge a la ciutat, juntament amb altres factors de mobilitat, accés o equipaments, expliquen en part les distribucions de persones amb més o menys renda. Però el tema és veure quines tecles cal tocar per aconseguir revertir o almenys mitigar els efectes zona que compten. No es tracta només de reforçar les polítiques socials de caràcter redistributiu, per importants que continuïn sent. Són polítiques que no atenen a les causes, sinó només als efectes. Seria important reforçar mesures predistributives que rectifiquin les causes (accés universal a l'educació infantil, atenció domiciliària a gent gran, treball, mobilitat…), i donar més responsabilitat directa a les persones i a les comunitats en les decisions que els afecten.

La igualtat és un tema de vida social, i no només de justícia individual. És una noció tan política (el que és comú), com econòmica (el que és just). Tindrem una ciutat més decent si tots sentim que la protagonitzem i la produïm.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.