Selecciona Edició
Connecta’t
ELS COMANDANTS DEL PROCÉS / FRANCESC HOMS

El rugit irònic del procés

Amb el portaveu de la Generalitat, EL PAÍS inicia avui una sèrie de perfils sobre les personalitats de més pes en el desafiament sobiranista que viu Catalunya des de fa més de dos anys

Francesc Homs travessa el Pati dels Tarongers, al Palau de la Generalitat. Ampliar foto
Francesc Homs travessa el Pati dels Tarongers, al Palau de la Generalitat.

 “De jove sempre havia cregut que el pujolisme era un estadi previ a la independència, potser ens havien enredat, potser només eren càbales de joventut, però en la meva percepció Pujol volia construir primer la nació i el pas següent seria l’estat, maó a maó; feia el més pragmàtic després de la dictadura. Mai vaig pensar una altra cosa; també tenia la intuïció que nosaltres érem la generació que faria el pas cap a la independència”. Francesc Homs és ideològicament eclèctic, no se sent ni conservador ni d’esquerres, per descomptat tampoc un revolucionari. Reconeix que té un problema per identificar-se ideològicament, sense que això l’amoïni gaire; la seva convicció sobiranista compensa de llarg aquest dèficit. Molts el suposen un carlí en fer-lo osonenc, quan, en realitat, ha estat de sempre veí de Barcelona, fins fa quatre dies. Més cristià que no pas catòlic es declara essencialment un activista de la causa. Assegura que té escrit des dels quinze anys que Catalunya serà independent o no serà; de gran, ha estat dels més fervents defensors de l’Estatut del 2005 però també un dels més decebuts pel final de la història; fins el punt de sentir-se traït per l’Estat espanyol, però no només per Madrid sinó també pels socialistes catalans. Des de fa dècades va en el mateix paquet que Artur Mas. Compte els dies que li queden per retirar-se de la política, malgrat que ningú no ho diria escoltant-lo flagel·lar amb el seu rugit de tonalitat irònica els que no creuen en el Procés o els que destorben la tàctica oficial.

Fins a primers dels anys 90 va ser un noi molt ocupat recollint duros i pessetes amb la cara de Franco per retirar-les de circulació d’una vegada per totes, descanviant-los per euros al Banc d’Espanya i lliurant els diners al Casal d’Infants del Raval; col·locant adhesius del CAT a les matrícules del cotxes i fent campanya pel doblatge de la princesa índia de Disney, Pocahontas, al català. El prototipus dels nois del Freedom for Catalònia: pancartes a l’estadi olímpic i xiulets contra el rei. “A la política m’hi he trobat, sense buscar-ho, ara hi estic fins el coll, però en realitat jo només era un catalanista contestatari, fill del “nen, no t’emboliquis en política, acaba la carrera i posa’t a treballar”. Va seguir un itinerari molt natural: escola Sant Gregori, FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya), Grup d’Estudis Nacionalistes, o sigui, l’univers referencial de Raimon Galí, Quim Triadú, mossèn Ballarín i Espar Ticó, per acabar a Convergència el 1993, sense cap dubte i sense passar per les JNC, l’organització juvenil que “alguns la teníem, potser equivocadament, com un instrument del roquisme, clarament no independentista”.

Homs, el 2002
Homs, el 2002

CDC passava per la seva etapa inequívocament autonomista, dedicada a la pesca en el riu de l’estat, internament capficats en les lluites pel poder entre els seguidors de Pujol i els de Roca. Tres anys després, el partit va incorporar el concepte de sobirania, començant per la fiscal, un procés seguit a contracor per la vella guàrdia, sorpresa a contrapeu al congrés de l’Hospitalet. Ell va ser un dels artífexs del canvi d’orientació. “Pujol va tardar molt a assumir la reivindicació fiscal, no sortia de la defensa de la llengua i la cosa identitària, que era important però per alguns insuficient; la qüestió del dèficit fiscal és la clau per entrar en la dimensió social del nacionalisme”.

En el seu llenguatge, és habitual contraposar-hi democràcia i legalitat

“El gir programàtic no va ser complicat, si Catalunya era una nació i aquesta nació tenia evidents problemes d’incardinació i reconeixement per part de l’Estat espanyol, el mateix desenvolupament del discurs tradicional del partit ens portava a fer un pas endavant, sense gaires tibantors. No hi cap secret, simplement la coherència del discurs; de fet, aquesta és la història d’Artur Mas, per això m’hi trobo còmode amb ell”. Des d’aleshores treballa en l’entorn de Mas, com a membre del que es va conèixer com “el pinyol”, avui només una llunyana referència del grup de joves que va dominar el partit els darrers anys del govern Pujol, va protagonitzar la travessia pel desert en els anys dels tripartits i el retorn al poder set anys més tard. “A mi no m’ha agradat mai organitzar la vida dels altres, sempre he preferit estar al servei del que decideix les sortides del cap de setmana per tal que no falli res; no vaig estar mai delegat de classe”, recorda per confirmar les seves preferència per ser un home d’equip; un equip amb el qual va aparcar l’exercici de l’advocacia per ser, amb el pas dels anys, director general, diputat i conseller portaveu del Govern de Convergència i Unió.

La negociació de l'Estatut

El seu nom comença a ser un habitual a la crònica política durant els llargs treballs de redacció de l’Estatut del 2005, quan encara tenia plena confiança en la Constitució i “tenia interioritzat que als de la meva generació els tocava negociar una primera revisió a fons de l’autogovern en el marc de l’Estat espanyol; sense la pressió del franquisme ni dels compromisos de la Transició pactada”. L’oportunitat de complir aquest objectiu generacional, més modest que el somni juvenil, li va arribar amb el govern d’esquerres presidit per Pasqual Maragall, detall que provoca serioses resistències a l’interior de Convergència, especialment en Pujol i Duran, que interpreten que participar en aquest procés “és donar una pàtina de catalanisme -que és una cosa nostra- als socialistes, a Maragall, que era l’enemic, i no s’ho mereixia”. Ell és dels que defensa que calia fer-ho “per no anar en contra dels nostres plantejaments, buscant un bon resultat i oblidant-se de qui el capitalitzaria”.

“No tinc mentalitat d'heroi; la meva vida no estava programada per això”

“És clar que vàrem negociar el text a l’alta, érem a l’oposició i no ho podíem regalar tot a l’altre”, explica, tot i refusar la tesi dels que diuen que en la negociació de l’Estatut l’estratègia de CDC havia estat, precisament, fer una proposta impossible d’assumir per l’Estat per arribar a una situació de trencament, allà on som ara. “És molt fàcil casar les coses a posteriori; jo vaig batallar per l’Estatut a consciència i de bona fe”. Al seu llibre Catalunya a judici, escrit el 2008, mentre s’esperava la sentència del Tribunal Constitucional, s’hi pot llegir una afirmació que sembla correspondre a un temps oblidat: “L’Estatut és la millor eina jurídica de què disposa el poble de Catalunya des del 1714; per descomptat, l’única eina que ofereix un camí segur i fiable per seguir incrementant l’autogovern i per garantir el procés de la reconstrucció nacional de Catalunya”.

Mas abraça Homs, el 2005, després de l'aprovació de l'Estatut
Mas abraça Homs, el 2005, després de l'aprovació de l'Estatut

Les cròniques diuen que l’Estatut va salvar in extremis la seva aprovació pel Parlament, quan la gran majoria de la classe política favorable o adversa al projecte ja donava per descomptat que moriria abans de néixer. Va ser gràcies a una truita a la francesa que va compartir amb un altre tossut de mena, Ernest Maragall. Aquell text, segons té escrit, “cercava un pacte polític amb l’estat, un acord bilateral que reconegués la capacitat d’autogovern, el respecte als nostres senyals d’identitat, la garantia d’un model de finançament de conformitat amb el nostre dinamisme econòmic i la capacitat de crear riquesa; representava la culminació d’un dels objectius dels 125 anys de catalanisme: autogovern i implicació en la regeneració d’Espanya”. Però la proposta no va poder salvar indemne tots els tràmits. Abans de saber la sentència va deixar dit: “Jutjar un estatut, una norma pactada i ratificada en referèndum és una clara falta de respecte a les regles democràtiques més elementals, un frau jurídic sense precedents”.

Els efectes de la sentència

La seva frustració personal pel desenllaç estatutari va ser majúscula, un estat d’ànim compartit amb els membres de la cúria d’Artur Mas. Tanmateix, l’origen d’aquest sentiment és anterior a la decisió del Tribunal Constitucional i té a veure amb altres consideracions i esdeveniments. “Nosaltres, el 2006, potser ingenus, pensàvem que teníem un pacte amb els socialistes, però va resultar que no; Montilla va formar govern amb ERC, malgrat que havien votat no a l’Estatut; no ho haig d’amagar, vàrem tenir un cert disgust, ho vaig viure amb una certa ràbia”. I no va ser aquesta l'única decepció en els anys de govern Zapatero, buscant, segons explica, que almenys el sacrifici d’haver acceptat les modificacions al Congrés servís per obrir una via per transitar trenta anys més. “De res va servir parlar amb el rei; intentar que el PP entrés a l’acord acatant una sentència que els donés algun trumfo però que bàsicament deixes el text com estava”; també els va resultar inútil fer un gest inequívoc de compromís amb Espanya, en situació molt delicada econòmicament, en deixar passar a les Corts el decretazo de les retallades imposat per Brussel·les “malgrat no tenir-ne cap necessitat, però ho vàrem votar, amb els riscos que tenia, perquè pensàvem que podia ajudar a trobar un bon final a l’operació Estatut. L’Estat, però, va preferir expulsar-nos del pacte constitucional”.

En el seu llibre, escrit dos anys abans de la sentència, avança el que podria passar si es confirmava el sentit de les múltiples filtracions de les deliberacions de l’Alt Tribunal: “Frustrar o alterar les aspiracions dipositades en aquest acord referendat genera un problema més gran que la dificultat del seu desenvolupament. Aquesta dada s’haurà de tenir present a tots els nivells, particularment des de les instàncies directament vinculades a l’Estat espanyol”. “La sensació de traïció” es va confirmar plenament en llegir la sentència. Quatre anys després, encara posa l’èmfasi del seu malestar en la hipòtesi del pacte amb els socialistes, a la pràctica inexistent. “Tenien raó els vells del meu partit, els socialistes es van apuntar el tanto de l’Estatut gràcies a la mobilització convergent a la campanya del referèndum, encara que després no ho han aprofitat. No hem perdonat mai que després de tots els nostres gestos ens paguessin amb la sentència, a partir d’aquí, s’explica el que està passant”.

Fa un any, en una conferència a Santa Cruz de Tenerife, recuperava el fil del que havia passat per entendre on hem arribat: “la sentència va ser un error monumental, un acte de força innecessari, irresponsable i el gran causant de la situació actual; a Catalunya, la sentència va ser interpretada en forma de mur: o renunciàvem al que som o bé iniciàvem una nova etapa”. “L’Estat Autonòmic ha fracassat, ha entrat en col·lapse, no ha aconseguit el seu objectiu principal: encaixar les nacionalitats històriques dins un nou estat democràtic de caràcter plurinacional”.

La negativa dels socialistes a fer president Mas el 2006 encara li cou

En aquella intervenció deixava traslluir tot el seu desencant per l’experiència viscuda en primera persona com a negociador, encara molt present en la seva manera de veure les coses: “Una mirada a la història també ens serveix per constatar, desgraciadament, que en cent anys certes mentalitats amb les quals topem no han canviat gaire o gens i que algunes posicions de fa cent anys tenen el mateix fons de recel absurd que les que avui mantenen alguns líders espanyols”.

El que també ha fracassat en la seva opinió és el federalisme, la tradicional alternativa al pla independentista. Ell hi veu tres motius: “Primer, un error de base per a qui consideri Catalunya una nació: l’aposta pel federalisme és l’aposta per un model d’Estat espanyol, on el subjecte –la nació federal- és Espanya. Segon, perquè tot allò que pugui tenir de democràtic i modernitzador un model federal, no encaixa amb la concepció d’Estat que té la nació espanyola i, particularment, els seus actors polítics. I tercer, tot i ser un projecte d’Espanya, provoca un gran recel a la política espanyola que la proposta sempre vingui només de Catalunya”.

El camí a la independència

La vida se li va fer més fàcil en acabar l’etapa en què no parlava d’independència. Oficialment, fins al 2012, “per motius tàctics, malgrat estar-hi pensant, evidentment; fèiem servir un llenguatge més moderat, és natural; la independència feia por, havia patit una certa apropiació per la parapolítica, tenia un caràcter radical, marginal”. Fins aleshores, el tema es mantenia públicament en un discretíssim segon terme. Finalment, l’acció i el llenguatge polític podrien coincidir plenament amb el contingut habitual de les converses amb la seva colla de sempre, la dels amics de quan tenien tres anys. Cada divendres a la tarda, des d’abans de fer COU, s’han trobat a la rebotiga d’una llibreria del carrer Sant Gervasi de Cassoles per fer tertúlia política i de futbol. “Explicar-los aquella etapa als meus amics, que no són del món de la política, m’havia costat molta salivera i molts disgustos; entenc que els era difícil de comprendre la nostra manera d’actuar com a partit. Ara, és més planer. La meva vivència crec que explica perfectament que sobre la base de la nostra coherència de sempre i la frustració de la conjuntura comencéssim a construir un nou discurs”.

Mas i Homs, ja al Govern
Mas i Homs, ja al Govern

El dret a decidir és el discurs. Convergència ja ho havia incorporat en els seus documents poc després de la segona derrota electoral d’Artur Mas, la corresponent al suposat pacte incomplert pels socialistes: l’estratègia de la Casa Gran del Catalanisme, de la qual ell era el responsable orgànic. En el seu segon llibre, Dret a Decidir. Estació Concert, defineix els quatre elements fonamentals d’aquest dret: ser nació, admetre l’existència de drets col·lectius, canalitzar el seu exercici a través de la democràcia i construir un projecte de país. La clau de volta del argumentari és la definició de nació, que ell agafa de la catedràtica Montserrat Guibernau, “amb nació em refereixo a un grup humà conscient de formar una comunitat, de compartir una cultura comuna, que està vinculat a un territori clarament delimitat i té un passat i un projecte de futur comuns, i que reclama el dret a autogovernar-se”.

En aquesta evolució, l’efímera proposta del Pacte Fiscal s’explica com un moviment purament tàctic -“ho admeto, fet amb poques ganes”-, sabent el resultat abans de proposar-lo, com a factor de mobilització per impulsar el nou enfocament de les coses en un terreny operatiu diferent. “Si ens quedem on estem, ens morirem”, va declarar un dia al Punt-Avui. El memorial de greuges que el feia témer aquesta mort figurada és llarg: “La resposta de l’Estat no ha estat mai de lleialtat i comprensió; mai no ha tingut voluntat de reconèixer la seva plurinacionalitat ni la seva diversitat lingüística, està avançant en la recentralització per la porta del darrere, incompleix sistemàticament les sentències del Tribunal Constitucional que ens són favorables, manté l’arbitrarietat i la falta d’equitat del sistema financer, fa una distribució injusta dels objectius de dèficit... aquí no hi ha res a fer”.

Al Fossar de les Moreres, a la vigília de l’Onze de Setembre, apuja el to, en sintonia amb l’escenografia de la fossa comuna dels patriotes caiguts el 1714: “ Reclamar els drets històrics és reclamar la democràcia, allò que per les armes ens han pres. Reclamar els drets històrics és actuar com a nació, com a nació que no es vol deixar dominar, que té dret propi, que té dret en majúscules, que té dret a decidir sobre la seva pròpia llibertat... Tenim l’oportunitat de començar a canviar el sentit de la història. Fins ara, el destí de les nacions el decidien els exèrcits. Aquesta és la història crua i dura. Ara el destí de les nacions l’ha de decidir la democràcia i la llibertat”.

La confrontació de democràcia i legalitat és un dels paràmetres clau de l’estratègia sobiranista que ell defensa des del faristol del portaveu del Govern. En la seva reflexió sobre els perills d’aquest conflicte de legitimitats admet que “el segle XX ens va ensenyar que aquesta contraposició pot ser la prèvia a moviments populistes horrorosos” però subratlla la lectura positiva d’aquesta tensió entre els dos conceptes girant la mirada sobre la història: “també pot obrir la porta a canvis radicals que després tots hem valorat positivament, com el sufragi de les dones o el final de l'apartheid; sempre hi ha un moment de ruptura en els grans canvis”. De totes maneres, ell no hi veu cap perill de deriva antidemocràtica: “Els codis i els fonaments del catalanisme, les seves arrels constructives i pacífiques són una vacuna contra el populisme”.

L’altra idea amb què festeja coquetament el moviment independentista és la de la desobediència civil. Homs sap que aquest és un camp de joc molt voluntarista, inestable i relliscós. S'ho mira des del realisme, allunyat de les declaracions oficials: “La gent és molt valenta quan tot va bé, però s’ha d’anar amb cura, de forma gradual. El 9-N en vàrem tenir un tast. No m’atreviria a dir que saltéssim el mur però vàrem fer una cosa no prevista; ara bé, la nit abans hi va haver baixes, després que la fiscalia ordenés als mossos identificar els que obrissin les portes dels locals. A les vuit del matí tot podia haver tombat cap un costat o l’altre; la sort de tot plegat és que nosaltres vàrem anar molt de pressa i ells varen fer salat”.

Entre la confrontació i el diàleg

Sota el seu llenguatge professional tenyit de sornegueria, del seu ping-pong dialèctic amb la vicepresidenta del Govern central i amb tots aquells que no formen part del procés sobiranista en curs, el portaveu del Govern de la Generalitat manté viu un fil prim d’esperança de poder retornar un dia als paràmetres dels diàleg. “No sóc determinista però em penso que el concepte de pacte i negociació no l’escaparem. Altra cosa és com i quan serem prou forts per forçar-lo”.

La seva anàlisi d’un futur dialogat neix d’aquest convenciment: “L’Estat, ara per ara, encara no té prou incentius per asseure’s a la taula. Encara creu que la hipòtesi més versemblant és que ens farem un embolic intern i tot s’acabarà. Malauradament, és una mica irresponsable. La gent de fora no ho entén”. Aquest supòsit es fonamenta en la seva versió dels antecedents més recents. Segons ell, el president Zapatero només va entendre la necessitat d’incorporar el terme nació en la proposta d’estatut quan va arribar a patir una sensació d’angoixa insuportable, al gener del 2006, per la pressió dels partits catalans: “és el moment del pacte amb Mas; posteriorment, aquesta sensació se li va anar esvaint fins a creure que havia cedit massa, fins el punt que Rubalcaba es va acabar preguntant en veu alta perquè havien cedit tant. Tots vàrem tenir la sensació d’haver cedit més del compte, però això és la negociació, ningú pot quedar del tot content ni totalment decebut perquè voldria dir que no hi ha hagut pacte, sinó derrota”.

 En aquest debat estructural i de tensament psicològic –“només la independència ens pot solucionar els nostres problemes d’estat de benestar i recursos públics”-, s’estaria vivint, doncs, allò que alguns anomenen “moment James Dean”, una recreació real i política de la llarga seqüència de la cursa de cotxes suïcida de Rebel sense causa. “Com a país ens hem de centrar a fer prou força perquè al final hi hagi algú que tingui prou incentius per asseure’s a la taula. El problema que té aquesta tàctica és que la nostra pressió haurà de fer-se cada vegada amb una aposta més alta, només així podem aspirar a una negociació de conseqüències substancials”.

Homs, el 9-N
Homs, el 9-N

 “O bé es troba un esquema suficient de negociació, o cau al precipici un cotxe, o salta al buit l’altre automòbil”. Situat davant aquest escenari construït de forma accelerada d’ençà de la primera manifestació independentista i l’enterrament precipitat del pacte fiscal, es declara partidari d’aturar la cursa, però no de qualsevol manera ni en qualsevol moment. Això sí, abans de caure pel barranc de les grans incògnites. Només ho veu possible “amb un acord que tingui una intermediació internacional, que no pot ser cap de les coses que hem viscut fins ara, que pot incloure la independència; estarem en tot cas en uns paràmetres nous, però finalment en un pacte”.

 Aquell noi que no volia ser delegat de classe i ha acabat a primera fila de la política catalana, el negociador frustrat de l’Estatut convertit en portaveu encès del projecte independentista abraçat finalment per Convergència, veu a tocar dels dits la seva intuïció adolescent; però això no és obstacle perquè pensi a retornar com més aviat millor a l’exercici de l’advocacia, com li aconsellaven els pares. “Jo no tinc mentalitat d’heroi; una cosa són els ideals però la meva vida no estava programada per això”, confessa. “Això és horrorós; més d’un vespre, quan arribo a casa em pregunto on coi m’he ficat; només he gaudit un dia, el 9 de novembre, quan em varen dir que tot havia anat bé, vaig ser tan feliç com el dia del meu casament”.

 La seva data de caducitat com a polític va lligada a la del president Mas. Com a molt tard, calcula que als 50 anys estarà fent altra vegada d’advocat, una decisió que el descarta com a adversari de candidats a futurs protagonistes, sobretot en el seu propi partit. “Tinc molt clar que està prohibit queixar-se, que ara no ho puc deixar, però puc assegurar que si m’ho expliquen no m’hi apunto”.

MÉS INFORMACIÓ