Selecciona Edició
Connecta’t

Jesús, 5 aC-29 dC?

Les religions tenen tot el dret a inventar les llegendes per a devoció dels seus fidels

La Verge i el nen Jesús, segons Murillo.
La Verge i el nen Jesús, segons Murillo.

Jesús de Natzaret ha estat, des d'aproximadament els anys vuitanta del segle I —data de la possible redacció del primer evangeli, el de Marc—, motiu d'enormes amplificacions, com escau sempre a les persones que són elevades a una alta dignitat en funció de les religions que han fundat, les gestes aconseguides, el poder que han ostentat, etcètera. Això ha passat amb grans figures de la història grega, com Alexandre; romana, com Octavi August (i molts d'altres, a Roma, proclius a l'exageració llegendària i a l'aparició d'astres el dia del seu naixement), i cristiana, com és el cas de Carlemany —deixo de banda, expressament, el cas dels grans personatges de ficció, com els que es troben a les novel·les del cicle de Bretanya, començant per Artús i molts dels seus cavallers.

Jesús va néixer, potser, a Betlem, com diuen els evangelis que parlen de la seva infantesa (només els de Mateu i de Lluc; ni Joan ni Marc no en parlen), pel fet que els seus pares hi havien viatjat, des de Natzaret, forçats per un edicte que obligava tots els jueus de Palestina a censar-se per a coneixement de l'autoritat romana. Com ja hem comentat en altres articles pels volts de Nadal, si en aquell temps Herodes era rei de Judea —vegeu l'episodi de la matança dels innocents—, llavors per força Jesús havia de néixer abans que Herodes morís l'any 4 aC: potser l'any 5 o 6, fins i tot el 7 abans d'Ell mateix, que ja té gràcia.

Hi ha savis que han volgut lligar el naixement de Jesús a l'aparició d'un cometa a la volta celeste, que hauria guiat els anomenats "tres reis" —sense dubte tres astròlegs, sense majestat— fins a Jesús, però no a la cova o al pessebre: si els savis d'Orient van veure el cometa i el van interpretar com l'arribada del Messies, cosa que ja es predeia en textos de l'Antic Testament, llavors per força havien de trigar setmanes, si no mesos, a fer el camí, a cavall o en camell, des de Síria, i més probablement Aràbia, fins a Betlem o Natzaret. Si van anar-hi de debò, o és llegenda, no ho sabrem mai dels mais, però a les criatures els agrada aquest mite, més potent que el del barbut Noël.

El món és ple a vessar de llegendes, i hom creu en el que creu

Com que el llibre d'Isaïes, relativament tardà a la Bíblia, havia anunciat l'arribada d'un Salvador —cosa també tardana en les narracions bíbliques, deguda potser a un anhel de restauració d'un ordre mosaic, primigeni i sòlid després dels avatars de la història del poble d'Israel als darrers segles de l'era antiga—, és lògic que els Evangelis recordin que ja s'havia dit oficialment (filològicament, diguem-ne) que un Messies naixeria de mare verge i portaria el nom d'Emmanuel, és a dir, "Déu amb nosaltres" (mentre que Manel, com es fan dir els Emmanuels dels nostres dies, no vol dir res de res). "De mare verge", hem dit? Això és el que es llegeix a Mateu i Lluc. Però resulta que l'Antic Testament, quan profetitza l'arribada del Messies —que pels cristians va arribar, sens dubte—, no parla d'una mare verge, sinó tan sols d'una "noia jove", o simplement d'una "jove". Com que els "Setanta", encarregats d'una versió grega de l'Antic Testament al temps hel·lenístic, van traduir "noia" per "verge" (sentit que, en realitat, també pot tenir la paraula parthenos, que és la que empren els "Setanta" i després, en llatí, Jeroni), el mite de Maria Verge va sobreafegir-se al de la unció messiànica de Jesús de Natzaret per sempre més. Encara som aquí, i això no resulta cap problema: les religions, com les mitologies, tenen tot el dret a inventar les llegendes que siguin necessàries per a impressió i devoció dels seus fidels.

Un cop assentades aquestes llegendes entre els seguidors de Jesús, només va caler que se n'inventessin d'altres, que s'amplifiquessin, que esdevinguessin literatura (i de la bona) i que es perfilessin els grans signes metafòrics que acompanyen el seu nom i que han omplert la iconografia cristiana fins al dia d'avui: l'ocellet espiritual, el peix, el calze (el Grial, des del segle XII fins a Wagner), la corona d'espines, la túnica sense costures, la creu, la mater dolorosa, la tomba deserta, etcètera.

Com passa amb totes les religions, cal tenir molt de respecte a les cristianes. Però per les mateixes raons que les llegendes cristianes són respectades, han de ser-ho totes les relatives a qualsevol altra religió: el món n'és ple a vessar, i hom creu en el que creu.