Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El cultiu de les paraules

Patim una fallida gramatical amb una àmplia influència en la vida privada i pública

Que hi ha algú a qui li importi de debò que dos de cada tres estudiants universitaris siguin incapaços d'escriure amb una claredat i correcció elementals? Que ens ha de preocupar que aquesta indigència expressiva la pateixin autèntics veterans del sistema d'instrucció, amb dues dècades d'experiència a la motxilla? El repudi de les humanitats, cada cop més expulsades de les aules, té alguna responsabilitat en tot aquest desastre? I la cultura espectacle? I aquest ciberentorn que atabala tant? I la incúria de certes famílies? I elles i ells mateixos, tan dotats com estan de lliure voluntat tot i que perennement distrets per la xerrameca de l'ambient?

Són preguntes retòriques, per descomptat, i totes alerten sobre un problema capa cop més greu que acostuma a quedar eclipsat per les urgències de les portades i els noticiaris: la nostra època pateix una fallida gramatical que té una àmplia influència en la vida privada i pública. Tan àmplia que tendeix a passar desapercebuda, convertida en una atmosfera imperceptible per a la ciutadania que la respira; i tan profunda que constitueix una de les causes primordials de la ruïna moral, política i econòmica en curs. Mentre que les crisis ordinàries, per més crues que siguin, comporten la possibilitat de curar-se, precisament perquè el dany que infligeixen afavoreix la presa de consciència, que és el seu requisit, les fallides —i aquesta ho és amb majúscules— fracturen l'íntim esquelet que sosté les societats i els subjectes. I es distingeixen perquè aquests, a més de les fonts del mal que pateixen, també n'ignoren les conductes i els criteris que podrien posar-hi remei. Fa massa que ens movem a les palpentes sense ni tan sols sospitar-ho. L'actualitat dels zombis, tant en la novel·la com en el cinema, és més que un símptoma.

Com en aquest conte de Poe en què els personatges busquen en va la carta que descansa oblidada al seu costat, i que tenen just davant dels morros, la ciutadania s'entesta a buscar solucions a empentes on no cal trobar-ne, ja sigui en idil·lis identitaris o en les supersticions de la tècnica o dels diners. I perd de vista que la ruïna en curs té dues arrels clavades en la quotidianitat més íntima. Una, de caràcter moral, ja que l'antiètica imperant ha inspirat tant la cínica corrupció d'alta volada com les corrupteles menudes en què, en ales d'un individualisme desaforat, han incorregut massa ciutadans. I una altra, de tenor gramatical, perquè els usos lingüístics comuns minen el benestar de tots.

El primer que cal assenyalar, pel que fa a aquesta qüestió, és la degradació de les actituds emparauladores, pervertides arreu. Només cal pensar en la substitució del diàleg conscient i veraç per aquest parloteig que inunda tribunes, carrers i xarxes. O en la deixadesa amb què parlen —i, per tant, pensen— incomptables subjectes, amb un vocabulari anèmic que trena xerrameca insubstancial. O en aquesta mandra expressiva que, per defugir la complexitat i els matisos, vela el gran teatre de la realitat amb aquest dir artrític, disposat a acatar la rampant deshumanització i els seus mantres.

Bregar en les institucions deseducatives és plorar. I permet constatar diàriament la indigència ortogràfica, lèxica i sintàctica que afligeix bona part dels discents

I en segon lloc, més subtil i temible fins i tot que aquesta incúria, la fallida gramatical es manifesta en l'omnipresent depauperació lingüística, minuciosament induïda per les institucions socialitzadores, incloent-hi els mitjans de persuasió. I, molt en particular, per una praxi pedagògica que insisteix a reemplaçar l'educació genuïna —que ha de tenir com a eix vertebrador la paraula i les seves arts— per una instrucció embrutidora, obstinada a desnonar les humanitats i els sabers crítics; a expulsar la reflexió i l'estudi de les aules; i a receptar una monodieta adoctrinadora als matriculats, cada vegada menys facultats per exercir la seva condició d'estudiants.

Bregar en les institucions deseducatives és plorar. I permet constatar diàriament la indigència ortogràfica, lèxica i sintàctica que afligeix bona part dels discents —i cada vegada més docents—, per no parlar de la seva dificultat per articular amb eloqüència. El que es troba a faltar dramàticament no és ja que sàpiguen fer-ho amb estil —l'art del bon dir que amb raó vindica la desplaçada Retòrica—, sinó amb aquesta succinta correcció sense la qual ni la comunicació ni la raó són possibles. A més de la raquítica formació científica i humanística que imbueix, la praxi pedagògica majoritària fomenta la incapacitat de posar paraules a l'experiència. I per estimular, per tant, aquests hàbits de coneixement crític, matisat i dialogant indispensables per orientar-se en el laberint del viure, i per sostenir el delicat encaix d'opcions i perspectives que constitueixen les societats postmodernes.

Som éssers de símbol i paraula, i de la seva qualitat depenen les idees que forgem i les accions que emprenem, ja que el llenguatge construeix la realitat social, a més de representar-la. Les famílies, la indústria cultural, els educadors i els mateixos joves han d'assumir que no hi ha res que sigui tan vital com rehabilitar, mitjançant el cultiu de la paraula que les humanitats ens ofereixen, el sentit del bé, la veritat i la bellesa sense el qual la societat no podrà rehabilitar-se.

Albert Chillón és professor de la UAB i escriptor.