Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Vi vell en bots nous

Podem vol ser una versió llenguda i rejovenida del PSOE

Històricament, sota règims parlamentaris i pluripartidistes, mai una mateixa força política, amb un únic discurs, havia aconseguit ser hegemònica alhora a Catalunya i a Espanya, a Barcelona i a Madrid. Això, no només a causa de la qüestió nacional, sinó també –i, de vegades, sobretot– a causa de les diferents estructures econòmiques, socials, culturals i mentals. A causa, per exemple, del predomini que aquí va mantenir fins al 1939 un moviment obrer de tradició llibertària que oscil·lava entre apolític i antipolític.

Així, el populisme lerrouxista barceloní dels primers lustres del segle XX, republicà, obrerista i anticlerical, no va tenir equivalent a la resta de l'Estat malgrat que era una força de vocació espanyolíssima. I quan, ja als anys 1920 i 1930, Lerroux va aconseguir aixecar un Partit Republicà Radical implantat a Espanya, el seu anterior predicament a Catalunya s'havia evaporat. Així, la Lliga no es va poder estendre més enllà de l'Ebre perquè era un partit catalanista, esclar; però, més encara, perquè era un partit burgès i mesocràtic massa modern per a alguns estrats de la societat espanyola de l'època. De fet, hi va haver dos intents d'exportar el model (1918 i 1930) que van fracassar estrepitosament.

Durant la Segona República, els dos grans blocs polítics a Espanya van ser el PSOE amb l'azañisme, i la CEDA. Doncs bé, cap d'aquestes opcions va passar, a la Catalunya republicana, de marginal, irrellevant davant la diarquia formada per Esquerra amb els seus satèl·lits i, enfront, una Lliga més o menys renovada, però sempre intractable en l'espai conservador.

Durant la Segona República, els dos grans blocs polítics a Espanya van ser el PSOE i la CEDA. Cap d’aquestes opcions va passar, a la Catalunya republicana, de marginal

A partir del 1977-1978, el PSC-PSOE va trencar aquesta ja vella pauta i es va erigir durant tres dècades llargues en l'única oferta partidària capaç d'exercir una hegemonia estable i simultània en la política catalana i en l'espanyola. Van contribuir a fer-ho possible els canvis sociodemogràfics i econòmics produïts durant el franquisme, l'ocàs anarcosindicalista però, sobretot, l'habilitat dels líders socialistes per trenar les famoses “dues ànimes” del partit, de navegar entre la Pineda de Gavà i Girona o Igualada, de combinar l'“efecte Felipe” o l'“efecte Zapatero” amb l'“efecte Quim Nadal” i tants d'altres de perfil semblant a escala local.

Per descomptat, l'èxit de la fórmula comportava altes dosis d'ambigüitat i malabarisme: l'etern ajornament del grup propi al Congrés, els vots parlamentaris de signe contradictori a Barcelona i a Madrid, el poc gloriós paper davant la LOAPA, les contorsions per esquivar tantes envestides espanyolistes dels Bono, Guerra, Rodríguez Ibarra, Leguina, etcètera. Amb tot, l'invent va funcionar de meravella durant molt temps. Molt millor que l'articulació PSUC-PCE i, després, ICV-IU; infinitament millor que la servil delegació catalana del PP o que el funest intent de Convergència de tenir un braç espanyol sota el rètol de Partit Reformista Democràtic.

I bé, ara que la fórmula PSC-PSOE està en caiguda lliure, sembla que n'hi ha uns altres que volen apropiar-se del seu espai i el seu discurs, encara que amb maneres i cares diferents. Em refereixo a Podem-Podemos, i ho dic tenint en compte les paraules de Pablo Iglesias Turrión, diumenge passat, al poliesportiu Vall d'Hebron de Barcelona.

El Partit dels Socialistes va néixer com una força teòricament sobirana i, almenys al principi, plena de plantejaments federalistes, fins i tot autodeterministes

Ni unionistes ni independentistes, va clamar Iglesias: és el mateix que diu Miquel Iceta, però amb la frescor i l'atractiu de la novetat. “La casta espanyola ha insultat els catalans”, va afirmar també el líder de Podem. Substituïu casta per dreta, i tindreu la idea matriu de tantes campanyes i tants èxits electorals del PSC contra Aznar i Rajoy. Això, per no parlar de les constants apel·lacions al “canvi”, el mateix concepte talismà que va catapultar el PSOE de González a la gran victòria del 1982.

El Partit dels Socialistes va néixer com una força teòricament sobirana i, almenys a l'inici, plena de plantejaments federalistes, fins i tot autodeterministes. Podem-Podemos, ni això. Després de deixar dit el seu “no vull que Catalunya se'n vagi” –el que vol és guanyar les eleccions a Espanya, i té clar com podria perdre-les–, Iglesias Turrión va admetre el principi del “dret a decidir”, per diluir-ho de seguida mitjançant l'afegitó “sobre totes les coses”. Qualsevol politòleg sap perfectament que el referèndum d'autodeterminació és una cosa, i una altra de diferent la possibilitat que els ciutadans de qualsevol Estat democràtic tenen, en cada elecció, d'escollir quina fiscalitat, quina educació o quina política d'habitatge prefereixen i estan disposats a pagar. Barrejar els dos nivells de decisió és pura demagògia.

En definitiva, la primera impressió després del desembarcament de Podem a Barcelona és que els d'Iglesias volen ser una versió rejovenida i llanguda del PSC-PSOE anterior a la deriva nacionalista (com s'interpreten, si no, les esbroncades a l'expresident Pasqual Maragall?), i somien reproduir el seu doble èxit a Catalunya i a Espanya. Que ho aconsegueixin o no dependrà de quants catalans creguin que l'arribada d'Iglesias a la Moncloa aconseguiria el miracle que Felipe o Zapatero van deixar per impossible: canviar el concepte que la gran majoria dels espanyols tenen d'Espanya.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.