Sobre les esquerres

El filòsof Michel Feher s'interroga sobre l'impuls nihilista que ha portat la socialdemocràcia a un sacrifici perfectament inútil. Amb la crisi del 2008 ha assumit la rehabilitació del sistema econòmic llavors ensorrat. Una tasca que per a la dreta pot ser “políticament avantatjosa i intel·lectualment gratificant”, però que a la socialdemocràcia només “li ha valgut la desaprovació de les seves víctimes sense haver aconseguit la gratitud dels seus beneficiaris”. Té cap sentit encara la socialdemocràcia? El nom conserva una certa aura, d'aquí la insistència a reinventar-la. Però els partits socialdemòcrates viuen en el desconcert, com veiem a Espanya.

La ciutadania se sent expulsada del sistema polític. I l'esquerra hauria d'obrir-ne les portes: desafiant l'austeritat expansiva, recuperant autonomia, reformant les institucions d'un sistema que s'ha fet estructuralment corrupte per l'omnipotència de l'executiu sobre la resta de l'Estat. La situació és paradoxal: el PSOE, si volgués reprendre el vol, necessitaria sortir del terreny de joc restrictiu en què s'ha ficat i tractar d'ampliar-ne el camp. Però no gosa. Té por del xantatge dels inversors (que és el que s'amaga sota l'eufemisme dels mercats) i del presumpte conservadorisme de la ciutadania. I, al seu torn, sectors provinents de fora del sistema, com és el cas de Podem, busquen ràpidament retocar un rostre socialdemòcrata, seduïts pel tòpic que la victòria està en el centre, oblidant que per guanyar-lo hi ha una primera condició: fer el ple absolut del vot propi.

Ens trobem en un moment de canvis profunds: tot indica que la feina serà cada vegada un bé més escàs —“qui consumirà el que produeixin els robots i amb quins recursos?”, es pregunta Bernard Stiegler—; que s'està configurant un nou marc energètic de grans conseqüències geopolítiques; que governar és una tasca cada vegada més complicada per la visibilitat en què s'opera, i que la democràcia té els dies comptats si no es produeix una mutació de la manera de governar. En aquesta tessitura, l'esquerra, tant si ve de la socialdemocràcia, de la indignació ciutadana com de fora del sistema, ha de ser agosarada si vol ser transformadora.

Debatre sobre les quitances de deute, sobre la renda bàsica o sobre com fer que la democràcia sigui més horitzontal, és a dir, com redistribuir el poder, no hauria de fer vergonya ni por. Guanyar el futur no és assumir cegament la cultura dels que manen, sinó recuperar l'empatia amb la ciutadania: retornar-li poder polític, escoltar-la, i donar-li més capacitat de control. Tot això acceptant, per descomptat, el paper de cadascú.

He llegit a la xarxa un “pressentiment” en forma de pregunta dirigit a aquells partits que s'estan forjant, que volen anar més enllà de la forma partit: “Podeu acceptar veritablement que mai ens representareu? I abans que pugueu respondre: N'esteu segurs?”. Si és així, endavant.