L’edat de la ‘tonteria’, en digital

La Sara, de 13 anys, està de morros amb els seus pares. Se sent víctima d'una injustícia. Malgrat que ha tret bones notes, han decidit confiscar-li el mòbil a les 11 de la nit, després d'enxampar-la escrivint whatsapps al llit de matinada. Al principi, va protestar, es va queixar, va fer xantatge. Ara, és ella qui li tira el telèfon a la seva mare, autora d'aquest reportatge, abans d'anunciar, com una rea cap al patíbul, que se'n va al llit. La Sara era, diu la seva mare, “adorable de petita”. Una nena riallera, afectuosa i sempre disposada a tot. Fins que, sobtadament, va mutar en la noia “replicaire, indolent i al·lèrgica a les efusions” que descriuen avui els seus progenitors. Una adolescent de llibre.

La Sara està en plena eclosió hormonal. “Porto a sobre una tonteria que no m'aguanto”, admet, entre ofesa i orgullosa. Res que no passés en el seu moment la seva germana Irene, avui gairebé una adulta oficial amb 17 anys i mig. La diferència és que, mentre la Irene va travessar la delicada frontera entre la infantesa i l'adolescència acompanyada de l'ordinador situat al menjador de casa seva, la Sara ho està fent amb el món, el seu món, incrustat les 24 hores al palmell de la mà a la pantalla del seu telèfon mòbil.

La Irene, sent nativa digital, ha hagut de migrar del PC al mòbil. La Sara és nativa movildigital pura. L'edat de la tonteria sempre ha estat difícil, però els nous poca-soltes digitals tenen desorientats molts progenitors que, com els de la Sara, van comprar el mòbil als seus fills per tenir-los més controlats, i han acabat amb els seus fills localitzats, sí, però abduïts per una pantalla en la qual no saben molt bé què fan ni amb qui.

“Els esteu donant un BMW i els deixeu conduir-lo sols, sense carnet ni assegurança. Els vostres fills són digitals, i com que vosaltres no, renuncieu a controlar-los i a posar-los normes. No s'hi val. Si els doneu una eina, heu de conèixer-la. Si us preocupeu de saber qui són els seus amics en la vida real, feu-ho també en la digital”. Esther Arén, inspectora en cap de la Unitat de Participació Ciudadana de la Policia, usa un estil deliberadament provocador per advertir els pares sobre els riscos d'Internet i les xarxes socials en conferències com la que imparteix avui a l'Institut Dámaso Alonso de Madrid, convidada per la direcció i l'AMPA del centre.

L'auditori, pares i mares universitaris de classe mitjana, rep la xerrada assentint amb el cap i sentint-se personalment al·ludit, segons diran després. “Alguns us quedaríeu parats de veure el vocabulari i les fotos que pugen els vostres fills a les xarxes. No s'hi val dir que no ho sabeu. Mai és tard. Es pot aprendre a conduir als 40. Parleu-los. Poseu-los normes. Horaris. Feu-vos un perfil. Vigileu a qui segueixen i qui els segueix. El mòbil els el pagueu vosaltres, i la wi-fi. Que no us facin xantatge amb la seva intimitat. Són els vostres fills, són menors i són la vostra responsabilitat”, conclou Aren, de 45 anys, apressada pels whatsapps que la seva filla, de 13, li està enviant exactament l'estona en què la seva mare hauria d'haver acabat de treballar. Sembla que el control és mutu.

Si la meva mare es fica al meu Instagram, està envaint la meva intimitat Sara, 13 anys

Jesús Pernas, de 48 anys, director de l'escola pública de Los Santos de la Humosa (Madrid), pare d'un noi de 14 anys, i consultor de xarxes i menors, en té una visió diferent. “Si la policia ha de venir al meu col·legi, ho estic fent malament com a educador, i com a pare”, explica. “El que és increïble és que Internet i les xarxes no estiguin presents en el currículum escolar des de Primària, quan ocupa el 99% del seu temps lliure”, deplora. Pernas no comparteix la recomanació d'Arén d'espiar els fills. “Prohibir-los i amenaçar-los és criminalitzar-los, reconèixer el nostre fracàs i convidar-los a mentir-nos. Ells busquen a la xarxa el mateix que nosaltres a la seva edat: l'amor, la reafirmació, l'emoció. Un noi sol actuar a la xarxa com és en la vida real. Ja no se senten petits, estan en un moment de recerca, han de decidir el seu camí. Aquí és on han d'estar presents els pares. Aquest és el veritable abisme, el de la bretxa digital és una excusa. Els pares avui som la generació XXL: ens ve tot gran. T'has de posar davant el teu fill i compartir la seva por. Fer amb ell un treball emocional. Si el conquistes en la vida real, el tindràs en la digital. El que no s'hi val és prendre'ls el mòbil. No és el futur, sinó el present”.

Avui és divendres a la tarda i la Sara ha quedat amb els seus amics Hugo, Sauditu, Isa i Kacper al jardí situat al costat de l'antic parc de bombers d'Alcalá de Henares (Madrid), on resideixen. Així, “Bomberos”, es diu el grup de Whatsapp a través del qual s'han citat, i pel qual s'intercanvien missatges, fotos, vídeos, i emoticones a tort i a dret durant tot el temps en què no estan junts, fins i tot estant-ho. Encara que tots van començar amb el “mòbil patata”, el terminal bàsic que els seus pares els van comprar als 10 o 12 anys per “tenir-los col·locats”, avui tots tenen mòbil amb Internet. Ja són grans. A més de Whatsapp , tenen perfil a Instagram —xarxa de fotos i comentaris—, Snapchat —aplicació de conversa i imatges que desapareixen als 30 segons— i Ask —xarxa de preguntes i respostes anònimes—, entre altres aplicacions, jocs i xarxes. Menys per parlar, fonen la seva tarifa en aquestes activitats. Ho fan perquè els agrada “sentir-se sempre amb els amics, assabentar-se de coses, tafanejar, i, sí, agradar a la colla”. “A tu també t'agrada que et segueixin a Twitter”, etziba la Sara a la seva mare.

Prohibir-los i espiar-los és admetre el nostre fracàs. Cal acompanyar-los Jesús Pernas, consultor de xarxes i menors

Excepte la recent limitació horària de la Sara, i l'Hugo, a qui solament li deixen usar-lo el cap de setmana, tots fan servir el seu mòbil sense ingerències paternes. Tots coneixen algú a qui han insultat amb epítets com a “marieta”, “tortillera”, “foca” o “meuca” a les xarxes. Però ells, no. Tots hi pugen fotos. Però cap amb poca roba o en situacions compromeses, encara que l'última tafaneria és que una coneguda va enviar una foto nua a un altre noi, i va acabar “corrent per tot Alcalá”. Tots saben els riscos als quals s'exposen. Però tots “controlen”, asseveren amb el gest de superioritat dels adolescents de totes les èpoques.

La Sara aprofita el seu públic i explica, indignadíssima, que la seva mare la “va amenaçar” de fer-se un perfil a Instagram per controlar les seves fotos. “No confia en mi. No sé per qui em pren. Ni tan sols em deixa aquesta mica d'intimitat”, es dol, sense pensar que qualsevol pot veure les seves fotos en aquesta xarxa. Sauditu se solidaritza amb ella: “Jo tampoc vull que em segueixi la meva mare. Imagina que pujo una foto i algú comenta: “Em poses calent”. Jo sé que és una broma, i em fa gràcia, però la meva mare ho interpretaria malament”.

—I si ho diu un desconegut?

—L'ignoraria, i si segueix molestant-me, el bloquejaria, i punt.

Per a la Sara i els seus amics la vida és simple. Però la realitat és més complexa. Hi ha ciberassetjament escolar. Hi ha grooming, adults que es fan passar per nens per aconseguir imatges o favors sexuals. Hi ha nens que queden amb desconeguts. Hi ha casos d'addicció a les xarxes. Hi ha suïcidis. Fins i tot hi ha experts que aconsellen no permetre l'ús del mòbil fins als 16 anys, quan el 83% dels nois de 14 ja en tenen un.

La immensa majoria dels nens i adolescents usen el mòbil per comunicar-se i divertir-se sense fer mal. La supervisió, els límits i les normes paternes —recomanades per tots— semblen estratègies de sentit comú per superar l'edat de la tonteria, que solament es curar amb el temps. Diu Ícaro Moyano, consultor digital, i antic executiu de Tuenti, que “a Internet, no hi ha anys humans, sinó anys gos. Un any en la vida digital és com cinc o sis en la vida real. I tres o quatre anys són una generació”. La que separa la Irene de la Sara.