Selecciona Edició
Connecta’t
Corredisses

Baixant del cim del món

No se sap on vol anar a parar el Barça, més interessat a atacar i defensar, i no a jugar

Els jugadors del Barça celebren la victòria al Mundial de Clubs el 2011.
Els jugadors del Barça celebren la victòria al Mundial de Clubs el 2011.

Ara que el Madrid acaba de pujar al cim del món, és un bon moment per demanar-se com n’ha baixat el Barça. L’equip blaugrana va quedar campió el 18 de desembre del 2011 a Yokohama després de vèncer el Santos de Neymar per 0-4. Aquell partit va ser considerat el punt culminant d’un equip que ja havia guanyat 13 títols sobre un total de 16 possibles des del 2008. L’actuació blaugrana va ser considerada fins i tot com a revolucionària per l’entrenador brasiler Ramalho: “El Barça s’ha inventat un nou sistema de joc: el 3-7-0”. Guardiola va alinear tres centrals (Puyol, Piqué, Abidal) i va ajuntar set futbolistes al mig camp (Alves, Xavi, Busquets, Iniesta, Thiago, Messi i Cesc). El tècnic català tenia tanta obsessió pels migcampistes que aleshores es va arribar a pronosticar que un dia en posaria 10.

No va ser el cas, ben al contrari, com ja s’ha vist amb el temps. No va passar amb Guardiola, un centrecampista únic, ni després amb Tito Vilanova, un altre mig, ni més tard amb Jordi Roura i Tata Martino, ni tampoc s’ha donat de moment amb Luis Enrique. L’alineació que va fer història al Japó s’ha anat desfent, i el fil del joc també se n’ha ressentit des que s’ha volgut fer creure amb l’anuència del club que si el Barça havia deixat de guanyar era perquè li havien agafat el truc i, per tant, s’imposava tocar l’estil, cosa molt discutible com ara demostra el Madrid. El joc dels centrecampistes té plena vigència, i si no, que l’hi preguntin també al Bayern de Munic, l’equip de Guardiola. No se sap gaire bé on vol anar a parar el Barça, més interessat a atacar i defensar que no pas a jugar.

A l’equip blaugrana li costa molt renovar-se pel pes que encara tenen els seus futbolistes més emblemàtics, per la seva controvertida política de fitxatges, per la fatalitat natural de la institució i perquè ha perdut capacitat de seducció des que va conquerir el Mundial. El president d’aleshores va dimitir per les amenaces que va rebre la seva família; l’entrenador va marxar per esgotament, i el seu ajudant i substitut es va morir de càncer; el porter Valdés no va voler renovar; les lesions han acabat amb Puyol, pendent d’un homenatge mentre ajuda Zubizarreta; amb Xavi i Alves no s’hi comptava a l’estiu i ara són cabdals; Cesc i Thiago van tocar el dos, farts d’esperar ser importants; i Abidal, que va ser convidat a anar-se’n, s’ha retirat aquest mes a l’Olympiacos.

S’ha volgut fer creure que el Barça havia deixat de guanyar perquè li havien agafat el truc

Abidal i Thiago simbolitzen d’alguna manera la mala gestió de les emocions i del joc que ha fet el Barça. El defensa francès, referència al seu dia dels valors blaugrana, immortalitzat quan va aixecar la Champions de Wembley per deferència del capità Puyol, es rumia si torna al Barça per dirigir les escoles o no, com si tingués dubtes o no es fiés del club, o no s’acabés de creure el seu paper al Camp Nou. I el migcampista internacional espanyol corre el risc de convertir-se en un nou poeta maleït del barcelonisme: Thiago lluita contra el record de Lo Pelat. Luis Enrique tampoc ha volgut un futbolista rebel i irreverent com Deulofeu, cedit al Sevilla, i es va rebutjar el fitxatge de Kroos, que no es veia en cap altre equip que no fos el Barça des que va deixar el Bayern de Munic. L’alternativa és Samper, que espera el seu torn amb l’esperança de no eternitzar-se, com Bartra o Sergio Roberto o tants altres jugadors perduts del Barça B.

El Barça ha canviat el pòster, ha substituït el trio format per Messi, Xavi i Iniesta, el podi de la Pilota d’Or del 2010, per tres davanters: Luis Suárez, Neymar i Messi, que tant se val, pot ser considerat mig o atacant, meitat Maradona meitat Di Stéfano, futbolista universal. La propaganda diu que amb tres atacants es faran molts gols i es veurà un gran espectacle al Camp Nou. Les expectatives no es corresponen pas amb l’afluència de públic a l’estadi. L’assistència mitjana és aquest any de 70.995 espectadors, inferior proporcionalment a la dels millors clubs europeus, i els jugadors més valorats al darrer partit contra el Còrdova no van ser cap dels fitxatges de l’any, sinó tres clàssics com Alba, Piqué i Pedro, a més, és clar, de Messi. La gent no s’ho acaba de passar bé, està a l’expectativa, espera Luis Enrique.

Caldria preguntar-se sobre la regressió del futbol del Brasil des que es va oblidar dels interiors i els mitjos més creatius

Les diferents enquestes que s’han fet fins ara puntuen més bé l’entrenador que no pas qualsevol altre executiu o directiu del club, segurament perquè els socis i aficionats culers estan convençuts que no hi ha cap més alternativa que confiar que Luis Enrique acabarà trobant la tecla després de provar 24 alineacions en 24 partits. Els centrecampistes no han estat precisament les figures d’aquests enfrontaments, com quan el Barça va arribar al cim del món el 2011. Arribats en aquest punt, tal vegada podria anar bé reflexionar sobre l’evolució que ha tingut el joc del Madrid, decisiva per entendre el canvi de papers entre els dos grans de la Lliga.

I, fins i tot, si es vol, ara que Tostão acaba de guanyar el XI Premi Vázquez Montalbán, no estaria de més preguntar-se sobre la regressió del futbol del Brasil des que es va oblidar dels interiors i els mitjos més creatius per entregar-se als dobles pivots. Aquell Brasil del 1970, o fins i tot el perdedor del 1982, no té ni punt de comparació amb l’actual ni tampoc amb el del 1994, quan es va convèncer que per guanyar la Copa del Món es feia imprescindible sacrificar la traça en favor de la força, apostar per davanters, defenses i mitjos de contenció en lloc de centrecampistes de creació, com bé explica en els seus articles Tostão. Jo, què voleu que us digui, sóc un enamorat dels jugadors del mig camp, decisius per entendre els èxits del Barça i de la Roja. Ja sigui casualitat o no, al Barça l’han entrenat Rijkaard, Guardiola i Tito, mentre que els seleccionadors han estat Luis i Del Bosque.