Selecciona Edició
Connecta’t

Dimonis amb barretina

Un llibre segueix el rastre d’en Banyeta pel costumari i les llegendes catalanes

Una diablessa espanta un grup de nens durant una representació d’Els Pastorets celebrada al metro de Barcelona.
Una diablessa espanta un grup de nens durant una representació d’Els Pastorets celebrada al metro de Barcelona.

Malgrat que viatja a una velocitat, més o menys, de 25,5 milions de quilòmetres per hora després de ser expulsat del Cel, com que la caiguda dura nou dies (el Paradís dista de l’Infern uns quants quilòmetres: 5.516.280.000), l’ara Satanàs o Llucifer (fins fa poc Lucibell, el més bell dels àngels de la Creació) té temps per rumiar per on entrarà en el seu nou regne al centre de la Terra; finalment es decideix per un petit territori entre la mar Mediterrània, el riu Ebre i els Pirineus...

Sí, l’Infern està a sota de Catalunya, i això explica moltes coses. Una altra prova menys interestel·lar, si es vol: la forma del Pedraforca és resultat de la batalla celestial entre l’arcàngel Miquel i el futur dimoni, que en una nit hi construí allà la seva fortalesa. Amb la derrota, l’Àngel Caigut es va escapar sota terra pel forat que en quedà. O sigui que la muntanya del Berguedà és una entrada natural a l’Infern. Si tampoc agrada aquesta versió, no hi ha problema perquè, com a mínim, a Catalunya hi ha 65 accessos directes a l’avern, de la mateixa manera que hi ha una vuitantena de ponts del diable, 29 muntanyes del Renoc de l’Infern, 26 castells i sis esglésies construïdes per Satanàs, entre d’altres coses muntades per ell...

Amb esperit gairebé de demonòloga, la barcelonina Sylvia Lagarda-Mata ha resseguit l’olor de sofre d’en Pere Boter (o d’en Banyeta, el Gran Rostidor, Barrabàs, Barrufet, Foguet, Millet!... i així fins a 72 noms que ella té controlats amb els quals s’ha batejat la Mala Bèstia aquí) per la geografia, el costumari i les llegendes de Catalunya, que ha liofilitzat cartesianament a El diable és català (Angle Editorial).

Al text català més antic, les Homilies d’Organyà, del segle XII, ja hi treu la cua aquest ésser en principi incorpori però que la iconografia catòlica ha dibuixat molt prim, de pell vermella o negra (els autòctons poden ser blaus), amb diversos caps (un, gairebé sempre a la boca de l’estómac), de boca grossa, cabells negres o pèl-rojos i amb ales tipus ratpenat per influència dels dimonis xinesos. Fins fa relativament poc, al carreró d’en Sellent de Barcelona es podia veure la cua del diable que amb les corredisses, després de ser descobert en ple Carnestoltes, va perdre. Avui no es pot contemplar perquè el petit carrer va desaparèixer en construir-se l’avinguda de la Catedral, precisament.

Obres catalanes relacionades amb el diable. ampliar foto
Obres catalanes relacionades amb el diable.

Si fem cas de la saviesa popular, és fàcil que ens trobem amb el dimoni, perquè, a banda que n’hi hagi molts (6.666 legions, amb 6.666 individus, o sigui 44.235.556 de població estable perquè cada dia en mor un de vell però en neix un altre, segons el folklorista Joan Amades), adopten, a més de la forma humana, la de molts animals: ratpenats, dracs, serps, bocs...

Si es tracta d’un home llop català, es pot saber perquè, a diferència dels de Hollywood, el d’aquí és immune a les bales de plata. La seva disfressa predilecta és com a gat negre. A Barcelona, les nits dels divendres sense lluna els gats eren els encarregats de guiar les seves mestresses a les classes de bruixeria que es feien a Montjuïc, presidides per un d’ells, un gat negre molt gros, tant que va donar nom al lloc: la Font del Gat.

Astut i intel·ligent (el gas i l’electricitat es van considerar molt de temps “arts del diable”, i una manera que entressin a les cases per les canonades), el Gran Boc juga amb l’engany, com fins i tot els valents almogàvers catalans saben per una falsa alarma que creà al campament i que recull Ramon Muntaner a la seva Crònica. Es tracta, mitjançant temptacions habituals de sexe i diners, de dur el personal a l’Infern, espai que alguns s’han pres seriosament (“Hi ha voltors, mussols, corbs i molts altres ocells gemegant agrament...”, diu Bernat Metge, a Lo somni) i d’altres més en conya, identificant-ho no sense raó amb la Barcelona dels carrers bruts i claveguerams pudents i la munió de cotxes, com Pitarra: “cal tenir, essent persona / bon comportament etern, / no per no baixar a l’Infern: / per no caure a Barcelona!” (El bressol de Jesús o en Garrofa i en Pallanga).

L’avern de debò és un lloc atapeït, amb un foc que crema però no il·lumina i que explica les tenebres; espai a vessar de foc però on hi ha fred, força pudor i un soroll notable (cadenes, xiscles, plors, blasfèmies...). D’entrades, ja s’ha dit, n’hi ha un fotimer. “Per un forat tenebrós / que hi ha al peu de la muntanya, / sortia un jorn Llucifer / a l’hora en què el sol s’amaga”, versifica Jacint Verdaguer a la Llegenda de Montserrat, perquè pel voltant de la muntanya sagrada és on n’hi ha més. Els accessos naturals que hi té el Bisbe dels Dissabtes són arreu: coves del Salnitre de Collbató, alguns dels 39 volcans de la Garrotxa (sobretot quan té pressa), Vaquèira, l’estany de Sils... També hi ha dimonis marins, aquells de color blau, que s’entretenen organitzant guerres entre peixos i tempestes: quan el Diantre s’enfada treu per la boca una bromera de la qual surten les sardines, veritables filles del diable, segons creuen a Mataró. Tothom sap que als Gorgs de Gualba s’hi veuen al fons rostres i altres visions espantoses, i que si s’hi llencen creus l’aigua comença a bullir... També comanda l’Òliba de l’Infern un vaixell, amb tripulació d’homes barbuts amb cara de boc, a prop del port de Barcelona, on hi fa naufragar embarcacions...

No s’oblida l’autora de les “lleones de Satan”, les bruixes, que fins al 1280 no trobem pujades a dalt d’una escombra, la qual, fins que el Papó no arreglà la humiliació, servia justament per espantar-les. Podien adquirir els atributs per herència només per haver nascut en un poble determinat (Altafulla, Arbúcies, Llers...) o per cessió de poder si, per exemple, un es posa una camisa d’algú que ho és, i com més bruta millor, segons creuen a Reus. O anant a escola a aprendre’n, com feien a Barcelona, al carrer Neu de Sant Cugat, en un centre regentat per la Seca, la reina de les bruixes de la capital, que cobrava entre tres i cinc unces d’or.

La inversió, pels guanys futurs, s’ho valia, ni que fos per assistir a un dels seus aquelarres (a Catalunya se’n fan nou pel cap baix; el de Vallgorguina és el més reputat), on el sexe més aberrant està garantit. La “fembre” (“porta del diable per entrar en l’home a fer-lo gran pecador”, segons Francesc Eiximenis) que ha cardat amb L’Ensofrat acaba confessant davant la Inquisició que aquell té un penis amb escames i alguns amb forma d’i grega (per satisfer-les per davant i per darrere), i que el líquid seminal és ben fred.

No caure sota l’influx del Patunyetes és molt difícil: hi ha poblacions clarament demoníaques des del seu nom —Lavern (Penedès), la Pobla de Mafumet (Camp de Tarragona)—, apareix en totes les cruïlles, on es reuneixen les bruixes, i d’aquí l’existència de creus en aquests indrets, com la de Bellver de Cerdanya, que inspirà a Bécquer la llegenda La cruz del diablo. A més, poden entrar al cos per qualsevol orifici, aprofitant fins i tot quan es badalla. Amb aquests condicionants, no ha de sorprendre que mitja dotzena de Papes hagin estat satanistes i, és clar, que un d’ells, Silvestre II, estudiés al monestir de Ripoll, bressol de Catalunya i, per tant, capital del Diable, on hi deuria entrar en tractes.

Si un, malgrat tot, acaba essent posseït, es nota de seguida: hi ha 31 símptomes (arrossegar-se sobre la panxa, escopir agulles, vidres o insectes, es parlen i s’entenen idiomes desconeguts...) per descobrir-ho. I, si més no, amb el dimoni local (el putxinel·li d’en Banyeta és genuí d’aquí, no existeix al teatre italià) s’hi pot arribar a discutir i parlar-hi, amb un català amb accent de Lleida i, això sí, ple de castellanismes (o així passa en l’obra de Joan Oliver). A les llegendes nostrades el Cabraboc és una figura de mesura humana i amb qui es pot fer juguesques o ell mateix proposa pactes, per exemple quan des de dalt d’un cim tempta un Jesús que dejunava al desert, tot dient-li: “Tot això et donaré si, postrant-te, m’adores (Haec omnia Tibi dabo si cadens adoraberis me)”. No cal dir que el turó era el Tibidabo. Potser per aquesta nacionalitat, es diu que l’antic Gremi de Revenedors (botiguers) tenia com a patró sant Miquel, però també a la rebotiga sant Dimoni, per no ser enxampats quan estafaven amb el pes.

En qualsevol cas, se’ls ensuma de lluny per l’olor que desprenen i, si se’ls pregunta, no poden mentir i admeten que són Satanàs per més disfressats que vagin. I, com a mal menor, amb un dia com el Diumenge de Rams o com avui, Nadal, si s’estrena alguna peça de vestir, se’ls fa caure un dit o perdre un ull, o la cua tota si és un vestit sencer. Exagerat? Ja ho deia Baudelaire: “L’engany més sublim del dimoni és persuadir-nos que no existeix”. Un de cada tres catalans creu avui en l’existència del Mestre Cabró. Encara són pocs, vist com van les coses a Catalunya i sabent que igual viu aquí i porta barretina.