Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Tots tenim dret a somiar

Només compro loteria per Nadal i per Reis. Estic preparat per no guanyar res. El que no sé és si ho estic per guanyar alguna cosa

Vaig llegir un reportatge molt interessant aquest diumenge en aquest mateix diari, signat per Miguel Ángel Criado, en el qual es recollien diverses investigacions sociològiques i economicistes sobre com canvia la vida de les persones quan guanyen un premi de loteria. En aquest reportatge hi ha teories per a tots els gustos. Per alguns, la Grossa als agraciats els fa de dretes si abans eren d'esquerres. Si eren gent d'ordre, amb el premi continuen igual d'ordenats. Si abans eren gent de vida relativament sana, després del cop de sort es tornen una mica perdularis: comencen a beure i a fumar en dosis inconvenients per a la salut. Pel to del reportatge, vaig deduir que aquestes teories no eren per agafar-se-les gaire seriosament, però sí que cal tenir en compte el fet que uns suculents centenars de milers d'euros caiguts de cel o de la teva aposta al destí una mica han d'influir en la teva vida.

El meu pare tenia l'hàbit de comprar loteria cada setmana. Però no només en comprava, sinó que a més fantasiava sobre tot el que tindríem gràcies als milions que ens plourien. No sé si creia en aquesta sort a la qual tan irresponsablement s'encomanava, però moltes vegades vaig pensar que potser era com un conjur. Si posaves tant èmfasi en el fet que passés una cosa, potser passava. A mi aquestes il·lusions del meu pare m'han servit de molt a la vida. Em van educar per a futures desil·lusions més demolidores. Encara tinc a la memòria una casa de tres plantes que el meu pare sempre assenyalava que compraríem. La majoria de les vegades ni tan sols feia referència al premi. Em portava agafat de la mà i em deia: “Aquesta és la casa on viurem”. Jo la mirava i només pensava en l'habitació que tindria per a mi sol. Per això durant anys vaig odiar tot el que feia referència a la Grossa de Nadal. Vaig trigar anys a reconèixer que el meu pare tenia dret a somiar en un habitatge. No millor que el que habitàvem. Senzillament un habitatge. Per això des de fa uns anys vaig decidir fer les paus amb el meu pare comprant loteria. Només ho faig per Nadal i per Reis. Sé que estic preparat per no guanyar res. El que no sé gaire bé és si ho estic per guanyar alguna cosa.

Entre les moltes dades que contenia l'article, n'hi ha una que em va interessar: la que fa referència a la relació del flamant premiat amb el seu estatus anterior, sobretot amb la feina. Si en un tres i no res aconsegueixes una milionada, deixes la feina? La mantens? Redueixes la jornada? Ja sabem que aquesta decisió dependrà de la suma del premi. El reportatge de sempre ens diu que es donen les tres circumstàncies. Però una és la més cridanera: només un 12% es va acomiadar de la seva ocupació. L'autor del reportatge xifra el valor dels premis al voltant dels 200.000 euros. La resta segueix al peu del canó.

No sé si em comportaré com aquesta gent exultant que veiem a la tele, brindant amb cava i cridant a les càmeres que per fi podran pagar la maleïda hipoteca

Aquestes conclusions em van recordar una novel·la de l'escriptor uruguaià, ja mort, Mario Benedetti. La novel·la es titula La tregua. Mai he estat un lector entusiasta de Benedetti, però La tregua sempre m'ha semblat el seu llibre més rodó, una joieta literària. En el seu entramat hi ha un fil secundari que té a veure amb aquest article. Part de la història transcorre en una oficina, aquest lloc on moltes vegades l'existència amb prou feines alberga horitzons que no siguin uns altres que treballar, jubilar-te i morir, aquesta existència que queda congelada sense que te n'adonis.

Un dia, un oficinista (que si no recordo malament en la seva versió cinematogràfica l'encarnava aquest actoràs anomenat Walter Vidarte) entra embogit demanant de parlar amb el seu cap. Quan el té davant l'envia a fer punyetes, no sense vomitar-li abans a la cara tot el que sempre havia volgut dir-li i mai s'havia atrevit. Una atmosfera d'incredulitat i impotència va omplir l'ànima de tots els seus companys. No podien creure el que estaven veient i sentint, perquè mai s'havien imaginat que la broma arribaria a aquests extrems. A Walter Vidarte, els seus companys d'oficina l'havien mentit dient-li que el seu número de loteria havia sortit premiat. La resta us la podeu imaginar.

En el moment que escric això, la Grossa de Nadal encara no ha sortit. No sé què faré si surt el meu número. Ningú pot enganyar-me dient-me que he estat premiat, perquè ningú ha vist el meu bitllet. Crec que fa molts anys que m'imagino un moment semblant. No en va, vaig compartir amb el meu pare el seu somni inútil. No sé si em comportaré com aquesta gent exultant que veiem a la tele, brindant amb cava i cridant a les càmeres que per fi podran pagar la maleïda hipoteca i que a més els quedaran diners per fer un viatge a París, que és el primer que has de fer si no hi has estat mai. Com que jo ja hi he estat, sense acomiadar-me per sempre de cap dels llocs que em donen de menjar, m'embarcaré en un creuer. (Algun dia escriuré sobre els injuriats creuers). Com que ja n'he fet un, repetiré. Faré el que fa la volta al món en 365 dies. Potser el meu pare feia bé somiant el que somiava. Després de tot, ja sabem que hi ha somnis més irrealitzables. Quimeres més doloroses. Desil·lusions majúscules.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.