Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La perplexitat d’ICV

Els sondejos indiquen que l'activisme de Coscubiela i Herrera en l'oposició a Rajoy i Mas no aconsegueix reconeixement

Si alguna força política té motius per estar perplexa en l'actual conjuntura política és Iniciativa per Catalunya i la seva associada Esquerra Unida i Alternativa. I, dins d'aquesta, particularment els dirigents i diputats que porten el pes de la seva confrontació amb el Govern del PP al Congrés, i amb el de CiU al Parlament català. Joan Coscubiela, tenaç i rotund fustigador de la regressió duta a terme per la ministra Fátima Báñez en les polítiques laborals i socials, i Joan Herrera, feroç crític de les privatitzacions del Govern català, com les dels serveis de l'aigua o les retallades a l'escola i la sanitat públiques, per citar només algunes de les matèries objecte d'oposició parlamentària. Tots dos han denunciat de manera implacable les pràctiques de corrupció que tenen acorralats tant el PP com CiU. I malgrat això, els sondejos auguren a ICV-EUiA un daltabaix total si ara se celebressin eleccions, tant legislatives com autonòmiques.

L'activisme de Coscubiela és sistemàticament ignorat tant en la premsa escrita com en els mitjans audiovisuals: mitges columnes i breus referències al final dels telenotícies en el millor dels casos. Això es deu, en part, al fet que el seu grup parlamentari no constitueix l'alternativa al Govern ni pel nombre d'escons ni per les expectatives demoscòpiques. El protagonisme com a oposició parlamentària és per a uns altres, els socialistes, amb independència dels mèrits que tinguin. Però amb això no n'hi ha prou per explicar la tendència d'ICV a la baixa en les enquestes. La situació és una mica diferent al Parlament català. Herrera i el seu partit obtenen una consideració i uns ecos mediàtics relativament alts quan estan en sintonia amb el procés sobiranista que promouen CiU i ERC. Però les conseqüències són idèntiques: la seva crítica a les polítiques neoliberals del Govern d'Artur Mas no obté ressò ni reconeixement apreciables.

El sostingut descens de les expectatives electorals d'ICV-EUiA es produeix, malgrat tot, quan les mateixes enquestes mostren un creixent rebuig a les polítiques de Rajoy i de Mas. El descontentament és evident en els amplis segments de la població que han resultat perjudicats per les regressives polítiques econòmiques, socials i laborals aplicades des que va esclatar la crisi econòmica. S'entén que la perplexitat s'estengui entre els dirigents ecosocialistes quan comproven que la seva tasc de crítica no reverteix en suport polític.

Perplexitat i, a més a més, frustració, perquè segons els sondejos paral·lelament es produeix l'ascens en les expectatives de Podem, una força política nounada i que defensa posicions en gran part intercanviables amb les d'ICV i IU. Per què recull Podem el que ICV i IU persegueixen si difereixen tan poc? Potser és per l'eficàcia mediàtica dels lideratges, màxima en els primers, gairebé nul·la en els segons? Es deu a l'enorme diferència en la presència televisiva dels uns i dels altres? És per la qüestió nacional?

Una explicació podria consistir que, com sostenen alguns, una part de l'electorat d'ICV-EUiA a Catalunya l'abandona per haver subscrit el Pacte pel Dret a Decidir. Però, llavors per què IU pateix a la resta d'Espanya una reculada electoral igual o superior a la d'ICV a Catalunya?

Pot ser que el problema d’ICV i d’IU radiqui que totes dues són percebudes com a forces derivades dels vells partits comunistes

Pot ser que, com suggereixen altres veus, el problema d'ICV i d'IU radiqui que totes dues són percebudes com a forces polítiques antigues, derivades dels vells partits comunistes, als quals es nega el caràcter d'alternativa moderna, actual. Si fos així, el problema en el cas d'Iniciativa residiria en què l'opció de transformar el vell partit de la classe obrera i els seus aliats en una nova força interclassista hauria resultat insuficient. L'intent de mancomunar la lluita contra l'explotació econòmica amb les noves causes, com l'ecologisme i la lluita contra les desigualtats socials de tot tipus –incloses les de sexe o d'ètnia–, estaria fracassant.

Aquesta complexa situació té aires de déjà vu, un efecte que afegeix perplexitat a la perplexitat. Fa pensar en el que va passar el 1977, quan després de dècades de dirigir políticament la lluita contra la dictadura el PSUC va veure com la primacia electoral se l'emportava un partit nounat, el socialista. Més o menys pels mateixos motius que ara: un dèficit de credibilitat com a alternativa funcional.

La direcció d'ICV percep que és víctima d'una injusta assimilació amb “les coses velles”. Segurament és per això que Herrera va tancar la seva conferència del dia 15 amb aquesta afirmació, que en realitat volia ser un advertiment davant de la competència de partits com les CUP i Podem, que no s'han hagut d'enfrontar mai a l'assumpció de responsabilitats, ni que sigui a l'oposició o com a aliats de govern en ajuntaments importants, com el de Barcelona: “Ser nou i honest està bé, però tenir una llarga experiència i ser honest està molt bé”.

El que els passa a ICV i IU davant l'aparició de Podem és, per descomptat, el mateix que causa paüra al PSOE, i el que ha frenat en sec les expectatives dels partits populistes com la UPyD de Rosa Díez i Ciutadans d'Albert Rivera, que es pensaven que tot aniria bé davant del previsible càstig electoral del gran bipartidisme espanyol. Per ICV, no obstant això, és pitjor perquè l'esvoranc que Podem obre en el sistema electoral s'eixampla perquè ocupa totalment, o gairebé, la part de l'espai electoral en què acampaven els ecosocialistes.