Selecciona Edició
Connecta’t

Fer l’egipci

L’Institut d’Estudis Catalans obre la convocatòria per trobar la paraula nova de l’any

Jordi Pujol, amb la seva família, en una foto d'arxiu.
Jordi Pujol, amb la seva família, en una foto d'arxiu.

M’informa l’amic Carles Geli d’una iniciativa recent, a imatge i semblança d’altres engegades per a altres llengües, promoguda per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Observatori de Neologia de la UPF. Es tracta d’una convocatòria popular per nomenar, entre tots, el neologisme o paraula nova de l’any 2014, a fi que aquesta paraula pugui ésser candidata a incorporar-se al diccionari normatiu. És una iniciativa d’allò més lloable, perquè permet promoure la llengua des d’un vessant lúdic sempre atractiu, tot defugint la imatge que la llengua és una cosa saberuda, àrida, eixuta.

M’alarmen de seguida, però, el seguit d’exemples que els mateixos convocants invoquen com a possibles candidats, perquè més que neologismes semblen paleologismes. Un neologisme de la llengua ha de ser una paraula recent, alguna cosa que la innovació, l’actualitat, el progrés o el contacte amb altres cultures ens han aportat i nosaltres hem adoptat. Podrien ser-ho consum col·laboratiu o crossover, per exemple. I no ho és, en cap cas, aquella paraula que la parsimònia o una lentitud paquidèrmica per part de l’Acadèmia han anat aparcant a la carpeta dels assumptes pendents. Que les instàncies normatives són lentes és una cosa que ja sabíem, però sorprèn trobar-se, en la mateixa convocatòria del concurs, que una paraula com estelada no està recollida al diccionari. I em refereixo a la bandera, amb més de cent anys de retard respecte de l’invent. Mira com han corregut els de la Real Academia de la Lengua a incorporar mayoría silenciosa.

És com un concurs d’innovació gastronòmica en el qual et presentes amb un ou ferrat. És clar, com que l’ou ferrat no és una menja freqüent en els receptaris (no el trobareu enlloc), sempre pots dir que es tracta d’una recepta nova; doncs passa el mateix amb estelada: dir-ne neologisme és un acudit només equiparable a d’altres termes anotats pels mateixos convocants, com són mediàtic, estratosfèric, interanual o extracomunitari. Si tens una llista de termes que saps que no són al diccionari... afegeix-los!! Si no, quin sentit podria tenir que proposéssim d’acceptar smartphone (o un atrevit esmàrtfon) si la paraula mòbil, amb el sentit telefònic, no està ni tan sols recollida?

Sobta trobar, en la llengua catalana, dues velocitats en qüestions d’admissió terminològica. Per una banda, disposem d’un brillant centre de terminologia, el Termcat, que és referent per a d’altres idiomes i que, sense anar més lluny, no té equivalent en una llengua com l’espanyol. Però per l’altra, la tasca titànica del Termcat d’estar sempre al dia (una altra cosa és quan fins i tot s’hi vol avançar, suposo que algun dia en parlarem, d’això) té el seu contrapès en l’Institut d’Estudis Catalans, on, com hem vist, els tempos són molt diferents i els buits constatats acaben convertint el diccionari en un autèntic formatge de gruyère. En conseqüència, tot plegat et fa dubtar si les absències són intencionades, descuits o bé un excés de prudència, com quan pots dir que ets canós però no que tens canes. I això sense parlar de les frases fetes. Per algun difús motiu, la fraseologia és sistemàticament apartada de les noves admissions, fins al punt que algunes expressions ben freqüents que ja apuntàvem en un article anterior (Les frases desfetes) segueixen sense ser normatives, cosa que, és clar, no vol dir incorrectes. No se m’acut cap motiu per no incorporar al diccionari expressions com tirar la tovallola o sortir de l’armari.

Però tornem al 2014, a la convocatòria de la paraula de l’any. Alguna proposta haurem de fer, no? Si d’un cosa hem parlat enguany ha estat de corrupció, del devessall de personatges de la més diversa condició que han passat pel jutjat (o hi passaran) o per la presó (o hi passaran): Bárcenas, Millet, Pantoja, Matas, Núñez, Urdangarin, Fabra, Cristina de Borbó, Pujol pare, Pujol fill (Jordi), Pujol fill (Oriol), Pujol fill (Oleguer)... Pertoca doncs d’advocar per un sinònim de corrupció, de posar la mà i mirar cap a l’altra banda, i que a més és una estupenda frase feta: fer l’egipci.