Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

El mapa català és molt atapeït

Podem sap que l'espai que li queda lliure a Catalunya és més estret

Com que la seva cúpula la formen politòlegs, Podem sap que l'espai que li queda lliure a Catalunya és més estret i atapeït que en el conjunt d'Espanya. Aquí ha de tractar braç a braç amb set partits parlamentaris, gairebé tots molt representatius, mentre que els seus rivals al Congrés són les dues grans formacions de govern (PP, PSOE) i els dos grups mitjans (IU, UPyD). Per això, per engrandir l'espai, Pablo Iglesias i els seus van enviar durant la seva estrena a Barcelona tot de senyals, o cops de colze, als set competidors.

Així, a Convergència i Esquerra els va soscavar amb l'ingenuista síndrome de Heidi, tan pròpia de les seves mobilitzacions: il·lusió, il·lusió, il·lusió; “el seu odi, el nostre somriure”; aquest és un dia històric i els rebels socials som el veritable “subjecte històric”, molt més que cap nació. Es va postular per ocupar la funció típica del PSC, la de “pont de diàleg”. Va atacar la casta i la partitocràcia amb la mateixa vehemència que Ciutadans. Va referir-se a la causa dels desnonats i en general de la qüestió social amb l'ímpetu d'Iniciativa. Va apel·lar fins i tot a la “sobirania” i a la “pàtria” i en va debel·lar els “traïdors” amb la convicció del Partit Popular. I va etzibar una puntada de peu a la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), en prometre que no s'abraçaran mai ni amb Rajoy ni amb Mas, tal com va fer el líder de la CUP, David Fernàndez, el 9-N.

Aquest intent de definir-se davant de tots és molt propi dels partits d'arreplega (catch-all-party), que pretenen pescar en totes les aigües, i per això el destinatari del missatge era la “gent”, un concepte menys articulat, més abstracte i descompromès que el de ciutadania, però que constitueix una contraposició útil envers als pocs de la casta, els poderosos. És, curiosament el concepte preferit del pujolisme: la “nostra gent”, la “gent de casa”, “quina mena de gent és pensen que som”. Potser no és “populisme”, atribució que tant els desagrada. Bé, diguem-ne “gentisme”. Una mena de massa molt diferent a la nació articulada de ciutadans que va fundar la Revolució francesa. Seria excessiu demanar d'un míting --escenari de crítica, denúncia i escalfament-- alguna proposta programàtica.

Però en canvi seria normal reclamar, en una ciutat com la Barcelona d'avui, una idea-força sobre la qüestió catalana. Ni Pablo Iglesias ni Gemma Ubasart van voler anar més enllà d'unes inconcretes referències a la seva distància tant pel que fa a l'“unionisme” com a l'“independentisme” —sense referir-se a les propostes federals o d'aprofundiment autonòmic— i de la seva postura favorable a un “dret a decidir” que no es limita a la qüestió territorial, sinó que ha d'aplicar-se a tot. Anomeneu-ho democràcia.

L'ambigüitat d'aquest plantejament, no obstant això, no exclou algunes pistes d'interès. A Catalunya, Podemos, o sigui, Podem, ha assentat la seva intenció de desmarcar-se del moviment antisistema representat per la CUP, radicalment independentista. Aparentment equidistant entre unionisme i secessió, per la qual cosa ha subratllat la seva desafecció cap a les banderes —espanyola o catalana--, ha atacat sobretot qualsevol acostament o complicitat amb el nacionalisme que aquests dies enreda encara més la troca d'unes improbables eleccions plebiscitàries.

En tindrà prou amb aquesta aproximació genèrica davant els propers reptes que plantejarà aviat el secessionisme d'Artur Mas i Oriol Junqueras? És molt complicat marcar perfil propi amb apel·lacions tan poc concretes. I si el temps s'encarrega de diluir les seves grans propostes (del rebuig al deute a una mera auditoria; de la renda bàsica universal a la renda mínima selectiva; de les nacionalitzacions generalitzades a només unes quantes), en què quedarà el dret a decidir sobre totes les coses?