Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Aquí no hi haurà plebiscitàries

Les propostes més imaginatives de Mas i Junqueras revelen que la política, al límit, és un joc de poder personal

Acaben de produir-se unes precioses eleccions plebiscitàries en un país crucial per a la marxa de l'economia i nosaltres sense assabentar-nos-en. Entotsolats en les apostes sobre la data i forma de les eleccions catalanes ens hem oblidat del que són unes autèntiques eleccions parlamentàries amb resultat plebiscitari.

El primer ministre japonès, Shinzo Abe, va arribar al Govern el desembre de 2012 amb un programa econòmic d'estímul al creixement i algunes idees tan innovadores com polèmiques respecte a la política exterior i a la defensa del Japó. Dos anys després, ha volgut revalidar-les i assegurar-se que tindria quatre anys més i les mans lliures per aplicar-ne els aspectes més conflictius, sobretot reformes liberalitzadores des de l'agricultura fins a la contractació laboral. Malgrat que es troba en plena recessió, ha revalidat una àmplia majoria per aplicar-les. Ha estat tot un plebiscit.

El que Abe ha aconseguit és exactament el que Mas no vol obtenir amb plebiscit, en cas que el faci. A Catalunya no hi ha res a plebiscitar, sobretot no hi ha cap proposta que necessiti la renovació del seu suport a les urnes per continuar aplicant-se, com és el cas de l'Abenomics. No n'hi ha cap en la forma de programa de Govern, perquè Mas no ha governat sinó que ha concentrat tots els seus esforços i no pocs recursos, a l'organització i impuls del procés. No n'hi cap tampoc en la revalidació del camí per obtenir la independència, perquè passat el 9-N cadascun dels partits en té un de diferent. I tampoc no hi ha cap proposta sobre el model d'Estat o de país nou que cadascun propugna, si Veneçuela o Singapur.

Si no hi ha programa de Govern, no n'hi ha d'actuació sobiranista i menys encara de model de país a plebiscitar, llavors només queda la possibilitat de sotmetre la continuïtat d'un partit o d'un dirigent al vot dels ciutadans. Respecte a la primera, és el contrari del que vol Convergència i Unió, i per això la llista única: sobretot que els electors no es vegin votant l'opció CiU, perquè és la garantia del fracàs. Cal amagar-ne les sigles, dissoldre'n els personatges, ocultar-ne el programa, ideari i història, fer un parèntesi de les discrepàncies, i xiular mirant cap a un altre costat quan es parli del cas Pujol i de la comissió d'investigació parlamentària.

Queda una opció. El plebiscit és per a Artur Mas. No ha governat ni té cap balanç per revalidar. S'ha quedat sense programa i sense cap ideari que no siguin els del camí incert. Ja no compta amb majoria per sostenir el seu govern ni per aprovar els seus pressupostos. Tot el que ha fet culmina amb el 9-N, en què ha aconseguit les regnes del procés a costa d'Oriol Junqueras, gràcies sobretot a la intransigència de Mariano Rajoy i al martirologi que li promet el procés judicial obert. Celebrar unes eleccions anticipades amb una llista única que Artur Mas encapçali és una fórmula astuta per intentar obtenir sense partit, sense balanç i sense sondejos la majoria indestructible que va demanar el novembre de 2012 i que l'electorat li va negar. Tot s'explica a partir dels petarells de Junqueras i la seva dolguda afirmació que el president no el vol, perquè la fórmula sacrifica Esquerra i el seu líder.

Al final, la política sempre és una qüestió de poder. I el poder l'exerceixen les persones concretes, per més voluntats col·lectives que s'exhibeixin. Per dissimular-ho Mas es proposa com a últim de la llista única i que Junqueras li retorni la pilota assegurant-li la presidència, fins i tot en el cas que perdi en la seva llista separada. Imaginem-nos qui reivindicaria la presidència en cas de victòria de la llista tancada per Mas i qui manaria de debò si en sortís derrotat.

A la tornada de vacances ja farà dos mesos des de la fita històrica que havia de sorprendre el món. Prou temps per digerir tres novetats que alteren la marxa del procés. Mas ha guanyat el seu envit personal a Rajoy, desobeïnt-lo el 9-N, i a Junqueras, al qual ha disputat i robat la direcció col·legiada del procés, ara de nou exclusivament a les seves mans, amb el seu autèntic poder presidencial, que és dissoldre i fixar la data de les eleccions. Segona novetat: la majoria independentista clara que alguns esperaven no existeix i fins i tot se sospita que pot ser inassolible, tenint en compte els recursos desplegats durant tant temps per obtenir aquests 1,8 milions de vots a favor de la separació. Tercera i potser més substancial novetat, que complementa l'anterior: en el camí ha sorgit Podem i ha arribat ara a Catalunya amb expectatives electorals i, sobretot, amb l'efecte d'introduir de nou la divisió entre dretes i esquerres, fins ara difuminada pel procés.

Sí, cal anar a eleccions com més aviat millor, perquè no hi ha majoria de Govern. Però no per fer cap plebiscit, sinó merament per obtenir una nova majoria i un nou Govern que es posi a treballar després de dos anys de perdre el temps.