Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un museu i dues ciutats

El DHUB representa l’excel·lència creativa com a passaport al món

Va ser a Londres, fa molts anys. Jo recorria les sales del museu del disseny, situat en una zona que aviat seria de nova centralitat, i em vaig quedar astorada en trobar-me amb l’aspirador de casa, amb la màquina d’escriure del meu pare. El sentit profund dels objectes és ser part de la vida quotidiana, i poder-los revisitar més tard col·locats en la seva línia històrica, poder riure de veure’ls sacralitzats i saludar amb gratitud el seu creador és com un premi. És la part lúdica d’un museu del disseny i ara, finalment, Barcelona té el seu, amb la seva tradició, els autors i els objectes. Diversos elements coincideixen amb el de Londres, excepte la precocitat. Aquí sempre copiem una mica abans de començar a innovar.

Una reflexió prèvia. Continuo pensant que la plaça de les Glòries és un despropòsit. El cercle d’edificis que l’hauria d’emmarcar és tan tènue, tan desendreçat, que l’aire s’escapa pertot arreu. Hi ha un notable dèficit urbanístic, perquè la plaça s’ha pensat en clau de barri, quan és un punt central de la ciutat. Hi haurà més construcció, però serà de peces soltes, o sigui que això no millorarà. S’ha buscat la solució inversa: potenciar el centre amb un projecte que sigui inqüestionable perquè és dels veïns. És el que volien i és en el qual han “participat”. El projecte anirà creixent de mica de mica, sempre provisional, fins que es decideixi què passa amb la Gran Via, que –és un detall– és l’única avinguda de Barcelona que té continuïtat per les dues puntes. Però en fi, aquest debat ja no té remei.

L’interessant és la conjunció entre la ciutat dels veïns, domèstica, sense ambició, destinada a satisfer el dia a dia, a donar una felicitat de curt abast però molt carregada de valors col·lectius; i la ciutat que aquí està representada pel DHUB –el nom fa la cosa–, que és la de l’excel·lència creativa com a passaport al món, la ciutat trepidant, la ciutat que és llegible a quilòmetres de distància. No necessàriament les dues ciutats van juntes per la vida, ans al contrari. Les ciutats competeixen per intangibles i continuem anant a Nova York perquè arriba abans a tot arreu. Si només pensem en clau social, que és el que està passant avui a Barcelona, ens quedarà la ciutat als dits. El que els veïns volen fer en una plaça no és un projecte. Tanmateix la creative class que va definir Richard Florida fuig dels llocs on hi ha fractures obertes. No n’hi ha prou amb ser trepidant: cal equitat perquè hi niï el talent.

El DHUB té un aire absent perquè està radicalment sol a la seva vorera, però per dins està viu

Per aquest desert en construcció que és avui les Glòries desfilen els barcelonins àvids de veure el nou museu. Catorze mil persones van passar per les portes obertes. Aquest DHUB és un antic projecte de quan Oriol Bohigas comandava la cultura de Barcelona. En el seu moment no va quallar perquè semblava improcedent desvestir uns quants sants per muntar un macroarmari en alguna lloc que no se sabia. Després, Bohigas i els seus socis de MBM van posar l’edifci, elegant, amb un interior excel·lent, un perfil atractiu i una pell horrible. Cal ser diví per posar-li a la ciutat tant de gris, però ara ho fa tothom i aquest color espès acabarà dient-se “gris arquitecte”. El DHUB té un aire absent perquè està radicalment sol a la seva vorera, però per dins està viu. Aquí es reuneixen mestres i amics, tant en les sales com en les vitrines. És la “teoria del tot” del disseny català, des dels inicis de la història fins ara mateix. A la ciutat li mancava aquest museu, com li falta el d’arquitectura, precisament, que està perdut en un viarany ministerial.

Just ara ha saltat la polèmica per un altre desvestiment santoral: el del Museu Etnogràfic de Montjuïc, que cedirà part del seu fons per crear un Museu de les Cultures del Món que no feia cap falta. És pura improvisació, la solució a un problema que no és conceptual, com és tenir dos palaus buits en el molt principal carrer de Montcada. Joc de mans, traiem d’ací i posem allà. Aquesta operació, que va començar a gestar-se el 2010, ara s’ha tacat de prejudici ideològic. Han dit els crítics, amb manifest inclòs: volen fer a Montjuïc una col·lecció antropològica catalana mancada d’exotismes. Però si els viatges dels pròcers de l’excursionisme per les terres colonials era part de la cultura del país! L’Etnogràfic era genuïnament català inclús amb la seva col·lecció japonesa. El Museu de les Cultures del Món és anacrònic i poc ambiciós intel·lectualment perquè és per al turisme. Tanmateix, el debat s’ha plantejat com si fos una qüestió de barretines, quan la majoria dels museus es fan per explicar-li al món què és el que ha fet un país. El de Disseny sense anar més lluny: una ordenació d’objectes locals que encara no ha trobat el seu relat potent. Ah, però aquest l’han fet els “bons”. Aquí també tenim dues ciutats.