Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

“... i vol ser català?”

En una societat oberta, laica, plural, diversa i mestissa és inconcebible que les persones es relacionin d'una manera única

D'un temps ençà, una de les afirmacions que més reiteren els independentistes és que el que està passant a Catalunya no té res d'identitari, que el procés cap a la sobirania plena del poble català ha aconseguit reunir persones d'orígens diversos, amb els  sentiments més variats cap als seus llocs de procedència, i fins i tot que el mateix nacionalisme sembla haver-se convertit en una posició política creixentment irrellevant, encara massa carregada d'adhesions emotives i sentiments nacionals, que finalment s'hauria dissolt en un independentisme explícit i carregat de contingut netament polític.

No obstant això, algunes afirmacions tan rotundes ens desconcerten una miqueta. Moltes de les coses que llegim i escoltem, de vegades de les mateixes plomes que acaben de rebutjar allò identitari, semblen persistir tot seguit en allò que han rebutjat. Creguin-me que no és un exemple malintencionat, ni amb segones intencions, però encara el 5 de juny d'aquest mateix any —això és, quan obertament ja s'havia declarat independentista—, Jordi Pujol escrivia un article al diari El Punt Avui titulat Diners o identitat?, en el qual, entre altres coses, afirmava:

“La base de la nostra nació és identitària. Són la llengua, la cultura, la nostra memòria històrica, el nostre relat. Que inclou la vocació d'integració de la gent que viu a Catalunya. O sigui que la llengua, la cultura i la capacitat d'integració —i per tant, també un bon funcionament de l'ascensor social— són elements bàsics i principals del nacionalisme català”. Per si, arribats a hores d'ara, algun lector troba a faltar una definició d'identitat col·lectiva diré que, al meu entendre, no existeix tal tipus d'identitat (una de les variants de la qual vindria a ser la identitat nacional) si per identitat n'entenem una que tingui la seva pròpia realitat i existència autònomes, diferent i al marge de la identitat personal dels individus. L'anomenada identitat col·lectiva no és en el fons una altra cosa que una dimensió de la identitat individual, la que fa referència al sentit de pertinença a una comunitat que posseeix cada persona. Des d'aquesta perspectiva, els trets d'aquesta identitat col·lectiva estaran directament relacionats amb els de la comunitat a la qual pertany.

En una societat oberta, plural, laica, heterogènia, diversa i mestissa resulta inconcebible pensar que els individus es relacionin d'una única manera —això és, que puguin compartir una sola i mateixa identitat— amb una realitat tan complexa. Per contra, en una societat fortament empastada per unes creences religioses compartides per tots, o que ha fet de la llengua la seva bandera emotiva unificadora, això és, amb un imaginari col·lectiu que no admet les diferències, el vincle identitari pot acabar resultant intensament cohesionador. D'aquí la necessitat que tots els nacionalismes han tingut d'un poderós enemic exterior. Perquè com més exterior —com més allunyat estigui del nosaltres— i més poderós, més aboca els individus a relacionar-se amb la seva comunitat presumptament en perill d'una sola i mateixa manera.

Però si tot això ens sembla que ja està superat, el que toca és actuar en conseqüència. Hauríem de recuperar l'antiga definició, evocada no sense certa nostàlgia dimecres passat en aquestes mateixes pàgines per Francesc de Carreras, segons la qual “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”, afegint-li, si s'escau, noves determinacions, sempre que pertanyin inequívocament a l'àmbit material, com, per exemple: “...i està empadronat” o “...i té la targeta sanitària”, o qualsevol altra que poguéssim consensuar. Però el que sense cap mena de dubte hauria de ser eliminat és aquest “...i vol ser català”, de perfum inexcusablement identitari, que li va afegir en el seu moment Jordi Pujol. És que hi ha una manera inequívoca de “ser català” de manera que de l'adhesió en pugui dependre el ser reconegut com a tal? Si de debò ens creiem les identitats múltiples i heterogènies, el requisit de “voler ser català” està fora de lloc.

Que algú pugui mantenir un intens vincle emotiu amb determinades realitats del seu entorn (amb el paisatge, la gent, la llengua i la cultura, el passat compartit, amb determinats símbols, etcètera) gairebé podríem dir que és antropològicament inevitable. Però la distància que separa això de l'amor a la pàtria i altres registres identitaris habituals en el discurs polític són, amb massa freqüència, el territori de la manipulació. Algú em comentava una vegada que un tan per cent enorme —per sobre del vuitanta— de kenyans ignoren que viuen a Kenya, és a dir, desconeixen que viuen dins d'un Estat que porta aquest nom. Això no treu que probablement aquest mateix percentatge mantingui un fort vincle sentimental amb les seves realitats més properes. L'exemple pretenia avalar una recomanació: desconfiïn vostès dels qui, des del poder, s'obstinen que els nostres sentiments discorrin exclusivament pels canals politicoadministratius que ells consideren convenients, intentant convertir així les nostres emocions en preceptes.

Manuel Cruz és catedràtic de filosofia contemporània a la UB.