Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Amb Cuba

Espanya ha de donar suport i acompanyar la marxa dels cubans cap a la llibertat

Han calgut 18 mesos de negociacions secretes entre els EUA i Cuba per posar fi a més de cinquanta anys de relació hostil, deixar Corea del Nord com a últim vestigi de la guerra freda i obrir una nova etapa a les Amèriques. D'aquest moment històric que obre un procés de canvis els ritmes dels quals i conseqüències tan sols es poden albirar, Espanya no en pot estar absent. Per raons polítiques, històriques i culturals. I per motius emocionals.

La pèrdua de Cuba, el record de la qual encara viu en la memòria de moltes famílies, va estar en l'origen del primer esforç regeneracionista —aquest anhel social tan present ara— de la societat. Molt després, la revolució castrista va marcar tota una generació de joves. Entre dos governs antagònics que coincidien en els sistemes dictatorials, l'estreta relació amb l'illa va sobreviure durant el franquisme. I va arribar a l'auge amb la Transició, fins al punt de pensar-se que els seus ensenyaments podrien ser tinguts en compte per un règim ja llavors enrocat en l'immobilisme. Els governs democràtics posteriors van intentar amb més o menys fortuna facilitar una obertura en el camp dels drets humans a l'Havana i van impulsar les inversions, principalment en el sector turístic, mentre que aquesta desenvolupava una política de reformes tèbies purament reactives al col·lapse econòmic.

Avui, quan la llibertat sembla estar arribant per fi a les portes de Cuba, Espanya ha d'acompanyar els cubans en la seva nova marxa: donant suport a la seva modernització política, econòmica i social, amb claredat, consistència i realisme; conscient dels límits de la seva capacitat diplomàtica —però posant en valor la dimensió europea— i conscient també que en restablir relacions amb Cuba, els EUA restauren les relacions amb tota l'Amèrica Llatina. L'acord entre Obama i Raúl Castro tindrà efectes hemisfèrics —“tots som americans”, va dir el president nord-americà el dia de l'anunci— i obligarà a un reacomodament dels països de la regió: començant per la Veneçuela chavista, que ara sumarà a la caiguda econòmica l'aïllament polític, i acabant per l'expresident colombià Álvaro Uribe, les denúncies de la “conspiració castro-chavista” del qual perdran sentit.

En aquest període que ara acaba, Cuba ha exercit una extraordinària influència en el continent, des de l'antic suport a les guerrilles —transformat després en suport als comunistes ortodoxos— fins a la més recent benedicció del projecte bolivarià de Chávez i els seus acompanyants. Però, sobretot, ha exercit un enorme ascendent cultural i ideològic als cors i les ments de generacions de llatinoamericans que veien l'Havana com si fos una nova Roma de l'antiimperialisme. El que ha passat aquesta setmana marca definitivament la fi d'una retòrica que va fer de la més basta interpretació de la teoria de la dependència la seva doctrina principal.

Encara és d'hora per anticipar amb detall els passos de la necessària transició cubana; i seria il·lús creure que no hi haurà dificultats i contratemps en el camí que emprèn ara l'illa. Tampoc seran menors les resistències que Obama trobarà per desfer el nus gordià de l'embargament. Però no és pecar d'optimista concebre els efectes que hi haurà en la liberalització d'un règim esgotat, els mecanismes de control social del qual previsiblement s'afebliran davant d'una població per fi amb noves perspectives en un context global de canvi de valors i relacions.

Cuba va entrar el passat dia 17 al segle XXI polític. Seria inexcusable que l'Espanya que té en la seva memòria aquella perla de les Antillas, la que per sobre de règims i polítiques va saber conservar els vincles amb l'illa i mantenir Cuba al cor, no estigués ara compromesa al màxim en l'apassionant i difícil camí que emprenen els cubans.