Selecciona Edició
Connecta’t
MUNDIAL DE CLUBS | R. MADRID, 2-SAN LORENZO, 0

El Madrid posa el món als seus peus

L'equip espanyol tanca un any gloriós guanyant la seva quarta Intercontinental

Sergio Ramos celebra el seu gol. Ampliar foto
Sergio Ramos celebra el seu gol. AFP

Ni un equip arrencaqueixals va poder frenar el Madrid, que es va coronar rei de l'univers a Marràqueix, on la FIFA ha ficat amb calçador aquest maquillat Mundial de Clubs, que no és altra cosa que la Intercontinental de tota la vida entre els millors equips d'Europa i l'Amèrica del Sud amb uns quants teloners de més.

San Lorenzo de Almagro, el campió de la Libertadores, va voler improvisar la glòria de l'equip modest amb un partit vinagrós, amb molta cicuta i tacs de paper de vidre. Tant se valia. Sergio Ramos, imperial en el seu cicle europeu, va tancar un curs cèlebre: va triturar el Bayern a la semifinal de la Champions, va malmetre l'Atlético a la final, va empinar el Madrid davant el Cruz Azul i va descargolar el San Lorenzo a l'hivernal cim mundial del Marroc. Any de la Desena, any de Ramos, aquest tità andalús que es distingeix per Chamartín com a clònic de Pirri, Stielike o Fernando Hierro.

El Madrid de tota la vida, aquest Madrid de les 22 victòries consecutives, un Madrid que ja suma 20 títols internacionals. Imperial.

R. MADRID, 2-SAN LORENZO, 0

R. Madrid: Casillas; Carvajal (Arbeloa, m. 74), Pepe, Ramos (Varane, m. 89), Marcelo (Coentrão, m. 44); Kroos, James, Isco; Beli, Benzema i Cristiano. No utilitzats: Keylor (p), Medrán, Khedira, Chicharito, Nacho, Jesé, Illarramendi, Pacheco.

San Lorenzo: Torrico; Buffarini, Yepes (Cetto, m. 60), Kannemann, Mas; Mercier, Ortigoza, Kalinski; Verón (Romagnoli, m. 56), Barrientos i Cauteruccio (Matos, m. 68). No utilitzats: Leo Franco (p), Quignón, Arias, Villalba, Blandi, Cavallero, Devecchi, Catalán i Fontanini.

Gols: 1-0. M. 36. Ramos. 2-0. M. 50. Beli.

Àrbitre: Walter López (Guatemala). Va mostrar targeta grogues a Carvajal, Ramos, Barrientos, Buffarini, Kannemann i Ortigoza.

Uns 40.000 espectadors a l'estadi de Marràqueix.

En un partit d'ullal retorçat, de futbol subterrani, ningú podia ser millor cap de cartell que Sergio Ramos. Al camp de mines que va plantejar l'equip argentí, el central sevillà no es va arrugar. No hi havia pista per a Cristiano ni els seus auxiliars, així que el Madrid va trobar el camí de Ramos, arribat des de la seva àrea. Un córner llançat per Kroos i el defensa va desboscar l'àrea dels corbs de l'Argentina. Va agafar vol i va arribar a la rematada de cap com un bucaner. Sergio en estat pur. En un partit de descampat, ell va decidir sense miraments.

Per valent, Ramos. I com a colofó, Bale, oscarizat a les finals. De futbol, ni una paraula. No ho va voler el San Lorenzo i no ho va necessitar el Madrid, que va fer el que havia de fer. Pocs rebobinaran el partit passats anys i potser dècades, però aquí quedarà per a la grandiositat i les vitrines polides del club espanyol de Chamartín. Això és el que compta, i molt.

Amb els seus reclutes, San Lorenzo va acreditar segon a segon la seva condició de conjunt inferior. Ni tans sols va tenir a la vista Iker Casillas en cap moment. Es va enclaustrar, va afilar els tacs, va voler brega a les clavegueres i res més. En va tenir prou per desnaturalitzar una mica el quadre de Carlo Ancelotti, que es va veure abocat al partit pronosticat pels argentins. Gens versallesc, futbol amb el ganivet entre les dents. No va servir de res al San Lorenzo: en el xoc plantejat també va triomfar el Madrid. No va poder ser un equip estilista, no va ser el paisatge idíl·lic per a gent de toc com Isco o James, i tampoc va deixar molles Cristiano, sec en aquest campionat marroquí. Amb tot, en el fang en què es va convertir la contesa també va anar millor el conjunt espanyol, per talent i disposició.

Els sud-americans van voler la glòria del club modest amb un partit vinagrós

El Madrid no va caure a la provocació, va esperar els seus moments i de seguida es va adonar que el seu rival només hi era per capar el joc. Va arribar el torn de Ramos, i, com ja és habitual a les finals, el de Bale, aquest jugador instantani que goleja des de la invisibilitat. Un solista de primera, aliè a tota producció coral. Va fer bingo a la final de Lisboa, i a la de Copa. A Marràqueix, un porter anomenat Torrico li va obrir el pany de bat a bat. De tornada del descans, Bale va armar una rematada inesperada als peus de gal·lès després de rebre a la línia de l'àrea, tot sol, una passada vertical d'Isco. La va enganxar el gal·lès amb l'esquerra, on té un arsenal, però el tret li va sortir dèbil. Pitjor va ser el del meta de San Lorenzo, que va cometre una pífia colossal. La pilota, mansa, li va treure la llengua i se'n va burlar sota el tronc. El comiat per San Lorenzo, que, després de moltes fanfarroneries durant la setmana, arribada l'hora de jugar no va dir ni piu, excepte exhibir un complet catàleg de cops de peu. No va ser la millor exposició del futbol argentí, un futbol sempre fort en llegendàries finals intercontinentals, però habitualment amb més virtuts que aquest equip papal.

El mèrit del Reial Madrid

davant la baralla plantejada

va ser no contestar

El mèrit del Madrid davant la baralla plantejada a la tova gespa marroquina va ser no contestar sinó mantenir la temprança que tan bé li va últimament per aixecar la seva quarta Intercontinental: a la cúspide amb el Milan, una delícia d'època per Ancelotti, jugador rossonero i entrenador dels dos equips.

I què dir d'Iker Casillas, que en el seu partit 700 amb el Reial Madrid va brindar al cel amb l'única copa que li faltava, excepte algun trofeu de la galeta. Va tenir un aire estiuenc aquest Mundialet, però es tractava de complir i el Madrid ho va fer amb solvència i va evidenciar la diferència actual entre Europa i Amèrica. Aquest és un Madrid feliç, un equip pletòric, com demostren les 51 victòries que ha aconseguit durant el 2014 (més del 80% de les trobades disputades) i els seus gairebé tres gols de mitjana per partit. Aquest Madrid és el rei de l'univers. El món als seus peus.