Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Corruptes i partícips

Un Jaguar al garatge o un palauet haurien de produir als qui se'n beneficien certa curiositat sobre la seva procedència

Les notícies sobre la corrupció política ho envaeixen tot. Hi ha corruptes per tot arreu, de totes classes i dimensions, des del 'petit Nicolás' fins a la família reial, des de veterans líders polítics històrics fins a polítics locals murris i oportunistes. Defraudadors i falsaris, lladres al cap i a la fi, de guant i coll més o menys blanc. Ens aclapara l'allau de notícies sobre enginyeries financeres fraudulentes, artificis comptables, caixes b, paradisos fiscals, prescripcions i complicacions jurídiques incomprensibles.

Com és lògic, segons les nostres lleis, els responsables d'un robatori, una estafa o qualsevol sostracció sempre estan obligats a retornar el que han sostret, així com també els qui se n'hagin beneficiat després d'ajudar a ocultar el fruit de la malifeta. Legalment, sempre és obligatori retornar el que s'ha robat. No obstant això, la gent percep la desmoralitzant evidència que pràcticament ningú no ho fa. Els sistemes d'ocultació i assegurament del botí semblen inacabables i, sobretot, inexpugnables.

Els sistemes d'ocultació i assegurament del botí semblen inacabables i, sobretot, inexpugnables

Per assegurar el fruit de les sostraccions els lladres necessiten l'ajuda d'altres persones. Els corruptes, i tots els delinqüents de coll blanc, també. Necessiten el suport de tercers per amagar, transformar o repartir el que han sostret. Avui ja ningú no amaga el botí en coves d'illes remotes com els antics pirates. Els d'ara tenen illes més accessibles. Les seves coves són els paradisos fiscals o simplement reconverteixen els guanys fraudulents en fruit de negocis aparentment honorables.

Aquests personatges que ajuden els lladres, i també els de coll blanc, ho fan a canvi de participar en els guanys, sabent que ajuden un lladre. Són intermediaris imprescindibles per a qualsevol delinqüent, i també per als corruptes. A més d'aquests intermediaris, hi ha altres persones o entitats que simplement es beneficien del fruit del robatori, i que no sempre saben, amb precisió, l'origen del guany que obtenen. De vegades només ho sospiten, miren a una altra banda, s'estimen més ignorar-ho o bé de debò ho ignoren.

Recentment l'opinió pública ha conegut una estranya expressió jurídica que fins ara no havia aparegut als mitjans de comunicació: la de partícip a títol lucratiu. Alguns malpensats han cregut que era una altra complicació jurídica incomprensible, un nou truc inventat per un fiscal anticorrupció de Palma per socórrer la Infanta, al caire del banc dels acusats. El fiscal acusa severament el marit però exculpa la Infanta, encara que la considera responsable pels beneficis que va obtenir, i li exigeix que els retorni. Una cosa semblant passa amb Ana Mato i el mateix PP en els seus respectius processos.

La justícia hauria de fer alguna cosa més que conformar-se amb la fórmula pragmàtica dels partícips a títol lucratiu

L'estranya expressió jurídica de partícip a títol lucratiu, nova mediàticament, no és recent. Forma part dels nostres codis des de fa gairebé cent seixanta anys. És una intel·ligent solució pràctica per als casos en què resulta impossible demostrar que qui s'ha beneficiat amb tot o part del botí sabia que la seva procedència era la mà d'un lladre. Si no es pot demostrar la complicitat, almenys cal recuperar el que s'ha sostret. Aquest és el punt prioritari, segons el Codi Penal.

A la pràctica, la majoria d'aquests beneficiats sobre els quals no hi ha prova suficient de la seva complicitat, són cònjuges del lladre o estafador, gairebé sempre esposes que de vegades sospitaven, de vegades volien ignorar-ho o altres vegades, veritablement, ho ignoraven. Aquesta és la gent a la qual el Codi Penal considera partícips a títol lucratiu.

Moltes vegades no és fàcil distingir aquestes persones dels intermediaris que sí que saben que ajuden un lladre, a canvi de participar en el botí. Les esposes que no són capaces d'entendre-ho, o les que només sospiten, no poden ser condemnades penalment com a còmplices d'ajudar el cònjuge lladre. El Tribunal Suprem diu que per enviar algú a la presó per haver ajudat un lladre no n'hi ha prou amb el fet que la persona beneficiada tingués la simple sospita, dubte o recel. Calen proves inequívoques de la certitud de la procedència il·lícita del benefici amb què s'enriqueix. El problema sorgeix quan la persona beneficiada s'estima més no sospitar res, no vol saber-ho o mira a una altra banda mentre continua lucrant-se.

Un rutilant Jaguar al garatge, un flamant palauet a Pedralbes o una comptabilitat paral·lela amb repartiment generós de sobres-sorpresa haurien de produir als seus beneficiaris certa curiositat sobre la seva procedència, alguna cosa més que gaudir-ne sense preguntar res. Per a l'opinió pública, aquest gaudi mirant a un altre costat seria, segurament, una prova inequívoca de coneixement de l'origen delictiu. En casos com aquests la justícia hauria de fer alguna cosa més que conformar-se amb la fórmula pragmàtica dels partícips a títol lucratiu. Encara que més val això que res. Almenys que els declarin partícips de la corrupció, amagats rere una vergonyosa fingida ignorància.

José María Mena va ser fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.