Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

La Universitat no és gratis

Quant ha de pagar l'alumne i quant està disposada a pagar tota la societat?

La Universitat no és gratis pulsa en la foto

Qui ha de pagar la universitat? Hi ha països, com els nòrdics, en els quals ho fa tota la societat, amb sistemes gratuïts per als estudiants. N'hi ha d'altres, com els Estats Units, on l'alumne es paga bona part dels estudis, entenent que és el titulat qui obtindrà la major part del benefici si es treu una carrera, mentre que l'Estat només hi posa una petita porció. Entre un extrem i l'altre van fent voltes molts països des de fa anys. Inclosa Espanya, on els que proposen matrícules més cares solen insistir que fa falta compensar-ho amb un sistema d'ajudes potent. Durant els últims tres anys de crisi el primer pas s'ha fet (l'encariment), però no el segon (més diners per a beques). S'ha deixat un sistema més mal dotat per les retallades però s'ha avançat molt poc en la recerca de noves formes de finançament. Les reformes per modernitzar el sistema i resoldre les seves ineficiències han quedat a mig fer. 

El debat recorre tota la vella Europa des de finals dels anys noranta, ja que això que anomenen la societat del coneixement empeny a mantenir bona part de la població amb formació universitària i alhora trepitjar l'accelerador de la investigació (que exigeix també més diners), segons explica un treball de la Unesco del 2009. I l'arribada de la crisi econòmica no va fer més que donar arguments a qui assegurava que el sistema majoritari al continent era insostenible: un finançament dels campus eminentment públic (de mitjana, un 75%), més o menys completada en alguns casos amb les moderades matrícules que paguen els estudiants. El ministre d'Educació espanyol, José Ignacio Wert, va opinar l'estiu passat que aquest model “es porta malament amb les exigències de consolidació fiscal”.

Els pressupostos han minvat, les taxes han pujat i les beques, no

La inversió pública en universitats va caure a Espanya un 11% entre el 2008 i el 2012 –1.168 milions–, que seran molts més, ja que els ajustos han continuat fins aquest any. Es tracta, en tot cas, d'una decisió política. A Europa, 11 països més han fet retallades per sobre del 5%, però cinc més s'han quedat més o menys com estaven i set (inclosos Alemanya i Polònia) l'han augmentat, segons les dades de l'Associació Europea d'Universitats (EUA, en les seves sigles en anglès).

“El model majoritari a Europa és el finançament públic –matrícules gratuïtes o simbòliques, i ajudes en forma de beques-salari, desgravaments fiscals i subsidis– perquè promou la igualtat d'oportunitats en l'accés a la universitat”, escriu la professora de la Politècnica de Catalunya Vera Sacristán en una de les tribunes que acompanyen aquesta sèrie de reportatges. “I la igualtat no és només una qüestió de justícia social sinó també d'eficàcia, ja que permet que els millors accedeixin als estudis i que el país no malgasti el seu talent per causes econòmiques”.

El paradigma d'aquest model és als països nòrdics. Per exemple, Dinamarca, on la universitat no només és gratuïta sinó que l'Estat dóna una petita quantitat econòmica a l'alumne: entre 390 i 785 euros al mes. Encara que en aquest cas també afloren disfuncions que encareixen la factura de tots i compliquen les coses quan arriben les crisis, com els estudiants eterns: “Hi havia alumnes que no es llicenciaven fins als 35 anys”, diu Nieves Hernández-Flores, professora titular de Llengües Romàniques a la Universitat de Copenhaguen (número 69 del món, segons el rànquing de Xangai). “Com que les condicions per percebre el subsidi d'estudiant s'estan endurint, aquesta situació ara està millorant”.

Ajustos a Europa

  • Retallades. Dotze països del continent han fet retallades en el finançament públic de les universitats per sobre del 5% des del 2008: Espanya, Croàcia, la República Txeca, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Lituània, Letònia, Sèrbia, Eslovàquia i el Regne Unit, segons l'Associació Europea d'Universitats (EUA).
  • Continuïtat. Cinc sistemes han aguantat més o menys com estaven, amb lleugeres baixades o pujades: França, Holanda, Islàndia i regió flamenca de Bèlgica.
  • Augments. Set sistemes els han incrementat: Noruega, Suècia, Dinamarca, Àustria, Alemanya, Polònia i la regió francòfona de Bèlgica (per a la resta de països la EUA no té informació comparable).

En tot cas, seria possible un model així a Espanya? Allà es gasta per alumne universitari 17.120 euros l'any; a Espanya, 10.600 (incloent el que posen les famílies); allà es destinava el 2011 l'1,9% del PIB a universitats; a Espanya, l'1,1%; allà, la pressió fiscal és del 48% del PIB; a Espanya, del 32,5%. “Crec que no és possible aquest sistema en les circumstàncies econòmiques actuals del país”, resol el professor de la Politècnica de València José Antonio Pérez.

Anem a l'extrem contrari: els Estats Units, on només el 35% de diners dels campus procedeix de les arques públiques. Un altre 47% el posen els estudiants i la resta, tota mena d'empreses, entitats i filantrops. Aquest sistema és paradigma d'excel·lència, en copar els primers llocs dels rànquing internacionals, però també té seriosos problemes d'equitat, malgrat que es gasta molt en beques i ajudes. A més, l'augment continuat de preus de les matrícules ha causat un imparable endeutament dels titulats (amb una suma total de 882.000 milions d'euros), i molts no poden retornar els préstecs perquè el diploma no els ofereix les feines promeses.

El model d'Espanya està entre els dos extrems, potser més a prop del nòrdic, amb un 77,5% del finançament d'origen públic, però un sistema de beques i ajudes més aviat pobre: els dedica el 0,11% del PIB davant del 0,31% de mitjana de l'OCDE o el 0,39% dels EUA. Però mitja dotzena d'informes elaborats o encarregats per organismes públics des de fa gairebé dues dècades han dit que els comptes no surten malgrat que el pressupost públic per a universitats anava augmentant considerablement (encara que mai prou per apropar-lo als grans països). El que proposaven aquests informes eren augments substancials del preu de les matrícules, que cobrien només entre el 10% i el 20% del que costen els estudis –la resta ho posa l'Estat, és a dir, tothom qui paga impostos–. Amb una part d'aquests diners extres s'augmentarien les beques i ajudes.

Durant els últims tres anys sí que s'han augmentat, de mitjana, considerablement les taxes, però no les ajudes. A més, aquestes pujades no han compensat més que parcialment les retallades pressupostàries fetes entre el 2008 i el 2012, “quedant un saldo negatiu de 501 milions” per a la universitat pública, segons les dades de la Conferència de Rectors (CRUE).

“El preu hauria de pujar més per als que s’ho poden permetre”, diu un catedràtic d’Economia

I aquesta imatge general amaga, en realitat, situacions molt diferents, fruit de decisions polítiques, des de congelacions o lleus pujades de preus (a Galícia, Andalusia, Astúries o Castella-la Manxa), fins a aquelles que superen el 70% des del 2010 (Madrid, Catalunya o Castella i Lleó). Les diferències s'han disparat de tal manera que pel preu d'una carrera a Madrid (1.820 euros de mitjana el curs) se'n poden estudiar dues a Galícia (713).

“Els preus públics haurien de pujar molt més per als estudiants les famílies dels quals s'ho poden permetre i les beques haurien de garantir l'accés a la universitat a tots aquells joves amb capacitat que no hi podrien anar en cas de no rebre aquesta ajuda”, opina el catedràtic d'Economia de la Pompeu Fabra José García Montalvo. “No sembla raonable que famílies que han pagat per un col·legi privat o concertat entre 2.000 i 6.000 euros pensin que pagar-ne 1.100 a la universitat pública és car”, afegeix.

No obstant això, segons experts com el catedràtic de la Complutense Julio Carabaña, els més perjudicats per les pujades són les classes mitjanes, que ni accedeixen a les ajudes ni tenen economies benestants. Aquest va ser l'argument amb el qual el Govern conservador de Nicolas Sarkozy a França es va negar fa uns anys a apujar les taxes.

Pel cost d’una carrera a Madrid se’n poden estudiar dues a Galícia

Un punt intermedi entre les dues idees l'ha desenvolupat Catalunya. En aquesta comunitat s'ha produït una de les pujades mitjanes de taxes més dràstiques. No obstant això, des de fa tres cursos els alumnes paguen un preu diferent en funció de la renda familiar: des de la gratuïtat fins al 50% del que valen els estudis.

José Antonio Pérez aposta per preus progressius, insisteix que caldria fer un “gran esforç en la part de les beques” i defensa un finançament públic en el qual una part important depengués de resultats docents (per exemple, per nombre de graduats) o d'investigació (articles publicats, el seu impacte...), cosa que donaria incentius per millorar i penalitzaria els que no ho fessin. A Dinamarca, un terç dels diners públics que reben els campus és finançament bàsic i la resta és variable. Algunes comunitats han intentat aquesta reforma per anar substituint el model clàssic –que consisteix a dotar cada universitat segons els seus alumnes, arribant a acords amb els rectors o, simplement, incrementant una miqueta el pressupost de l'any anterior–. Però la crisi va frustrar la majoria dels intents.

“Hi ha molts models. A Espanya, i a qualsevol altre país, l'important és que el Govern i la comunitat universitària comparteixin una visió i uns objectius clars per dissenyar un sistema sostenible”, diu Thomas Estermann, responsable de finançament de l'Associació Europea d'Universitats. Aquest organisme defensa que els campus europeus necessiten mantenir “un finançament públic suficient”, però també han de fer un esforç per augmentar els ingressos per la part privada a través de noves fonts: spin offs (empreses creades per la universitat a través de resultats de la investigació), diferents serveis (des d'ensenyament continu fins a vestits formatius a mida de les companyies) o buscant donacions d'antics alumnes o filantrops, patrocinis de càtedres o estudis per part d'empreses. A Espanya s'avança molt lentament (només arriba al 3,8%, segons les dades de l'OCDE), però les universitats estan fent esforços, encara que el context de crisi fa que les empreses i els filantrops no siguin gaire receptius.

Els campus estan abocats a buscar noves fonts de finançament

L'altra gran pregunta que queda oberta –després de quants diners, d'on surten i com es distribueixen– és entre qui es reparteixen. Durant l'última dècada s'ha estès la idea que a Espanya hi ha més universitats públiques i més universitaris dels que el país pot mantenir. Aquesta és una altra decisió política i social, però en la comparativa internacional, Espanya està en la mitjana: hi ha 1,03 universitats per cada milió d'habitants, mentre que a Itàlia en són 1,02, a Alemanya 1,07, i a França 1,24. Amb els titulats, el mateix: un 27% de joves davant del 31% de l'OCDE (a Alemanya és un 22%, un 35% als EUA o un 47% a Dinamarca).

Una altra cosa és si totes les universitats han d'oferir gairebé totes les titulacions. A Espanya no hi ha gaire especialització als campus. El model de “proximitat” (poder estudiar el més a prop de casa possible) va servir durant els anys vuitanta i noranta per augmentar l'accés, però fa anys que va començar a presentar símptomes de col·lapse, amb titulacions gairebé buides els números de les quals no justificaven la quantitat de recursos requerits. Per exemple, el 2007-2008, entre les universitats de Saragossa, Salamanca i Valladolid sumaven 30 estudiants nous a la carrera d'Estadística.

Pérez diu que la xifra de duplicitats s'ha anat reduint (el 2008-2009 hi havia un 18% de títols amb menys de 20 alumnes nous i ara és el 7,45%) i que es milloraria encara més amb aquest finançament per resultats. “Si una universitat decideix obrir una titulació amb molt pocs alumnes, ella s'espavilarà per sostenir-la”, diu. Passa el mateix, afegeix, amb el rendiment: el 2008 s'aprovaven al 64% d'assignatures matriculades; quatre anys després, el 77%.

MÉS INFORMACIÓ