Poder de comandament
La dimissió forçada de Torres-Dulce deixa clar que el Govern no vol una fiscalia autònoma
La renúncia del fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, clausura un llarg període de tensions amb l'Executiu i obre una altra via d'aigua en un Govern al qual li sobren els problemes. Rellevar el fiscal abans d'un any d'eleccions generals i de possibles judicis sobre corrupció molt perjudicials per al PP —i fer-ho després d'un llarg i evident període d'assetjament que els desmentiments obligats d'ahir no poden dissimular— confirma la falta de respecte de l'Executiu cap al paper autònom que el fiscal general ha d'ocupar en l'equilibri institucional del país.
Editorials anteriors
Fa temps que el fiscal volia marxar, fart de suportar pressions. La crònica del desacord anunciat s'ha precipitat per la tramitació de la querella contra Artur Mas i altres autoritats catalanes, sobres les quals l'ara dimissionari va deixar patent la seva incomoditat per la falta de respecte a l'autonomia del ministeri públic—la cap del PP català, Alicia Sánchez-Camacho, es va permetre anunciar els plans de la fiscalia abans que existissin—. L'episodi qüestiona també la tàctica de judicialitzar problemes polítics tan importants com el del sobiranisme català i la insuficiència de tractar un assumpte semblant sobre la base de fer servir la fiscalia.
Abans que sorgís el tema de la querella, Torres-Dulce havia demanat una important dotació de mitjans per al ministeri públic, sense obtenir satisfacció. En principi, va confiar en un projecte promès per l'exministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, per incrementar els poders d'investigació de la fiscalia. Però immediatament es va trobar davant de la frustració que el Govern incomplís el seu compromís. Les diferències de fons entre el fiscal i el Govern van ser sempre profundes durant el període de Gallardón, i s'han anat agreujant amb el seu successor. Alguns ministres no tenien escrúpols a criticar en termes molt durs la seva actuació.
La vacant en la Fiscalia General de l'Estat coincideix, a més, amb el malestar de la Sala penal del Suprem —en concret, de 13 dels 18 magistrats— respecte del que han considerat declaracions poc respectuoses de diversos membres del Govern cap als jutges que van decidir l'excarceració de Santi Potros, en interpretació d'una norma europea.
Tot això no fa més que aprofundir el clima de tensió entre el poder executiu i el món dels jutges i dels fiscals, o almenys de parts significatives d'aquest món. Sembla evident que al Govern li agradaria imposar el seu poder de comandament d'una manera més clara i enèrgica i que no acaba d'aconseguir-ho en terrenys molt sensibles, plens de patates calentes sobre les quals un cert cor polític i mediàtic el critica per no exercir la seva autoritat de manera molt més contundent.
Queda clar que l'Executiu no vol una fiscalia autònoma quan tot un seguit de causes judicials, políticament molt sensibles, es troben en ple desenvolupament.
