Trasfons i enigmes del nou tractat entre els Estats Units i Cuba
Tot indica que estem davant d'un esdeveniment fora del comú
Què hi ha darrere del sorprenent anunci del president Obama sobre una nova relació amb Cuba? Quines són les claus per creure que aquesta vegada l'assumpte va de debò i després d'uns retocs (encara que importants) vindrà l'espectacular obertura diplomàtica i econòmica? Quins són els perills que poden fer perillar la impressionant agenda que s'ha anunciat? Aquestes són algunes de les preguntes que convé tenir en compte en previsió de l'evolució que prengui el projecte, tant si té èxit com si topa amb obstacles insalvables.
En primer lloc convé anotar que l'únic precedent d'un missatge seriós per corregir les males relacions entre Washington i l'Havana va ser durant el govern de Jimmy Carter, amb la intervenció personal del president nord-americà. El resultat va ser notable però va descarrilar després per “causes alienes a la voluntat” de Carter. El fet que ara Obama hagi fet una declaració televisiva insòlita, que hagi parlat directament amb Raúl Castro, que ha llegit una declaració clara i precisa, i que s'hagi revelat que ningú excepte el Papa Francesc ha intervingut en les negociacions, indica que estem davant d'un esdeveniment extraordinari.
En segon lloc, la decisió d'Obama tira per terra la predicció generalitzada que cap president nord-americà volia passar a la història com el primer que havia claudicat davant de la tossuderia del règim cubà. S'esperava que amb Fidel i Raúl vius no hi hauria reforma. Quin era ara l'escenari diferent? La clau està en què Obama s'ha desprès del llast d'haver de negociar amb una estratègia electoral, desembocant en l'ambigüitat més enllà de la seva clàssica prudència. Vol passar a la història per motius diferents, ja en la recta final del seu mandat.
Cuba, des de fa més de dues dècades, no suposava ja un perill com abans
Va donar senyals d'aquesta nova estratègia en jugar-se la vida amb la reforma migratòria, salvant la deportació sumària de més de cinc milions d'indocumentats. S'havia mullat abans també en un esforç suprem amb l'assegurança de salut. Va mostrar penediment sobre la vergonya aliena de Guantánamo. Tocava el torn de Cuba.
L'evidència mostrava que l'únic beneficiat de l'embargament havia estat durant més de mig segle el Govern cubà, que havia fet servir l'excusa de la política nord-americana d'assetjament i enderrocament per ocultar les mancances del sistema econòmic i polític. L'embargament era el millor aliat dels Castro i la codificació del mateix, la llei Helms-Burton, representava un regalet de Nadal permanent, la millor garantia de la supervivència del règim. L'aplaudiment anual de les Nacions Unides era la cirereta.
L'evolució del continent i de la resta del món va fer feina de sotamà en la tossuderia nord-americana. Cuba, des de ja fa més de dues dècades, no suposava ja un perill com abans: no donava suport a revolucionaris d'altres països, no donava suport a terroristes, garantia paradoxalment la seguretat de Guantánamo, no s'implicava en la criminalitat organitzada (com el tràfic de drogues) i fins i tot col·laborava en tasques de mediació i pacificació (Colòmbia). Un a un, els líders de l'Amèrica Llatina (i de la resta de món, des de la Xina a Moscou) visitaven l'Havana. Les Nacions Unides seguien sistemàticament, any rere any, condemnant l'embargament.
Mentrestant, a Washington el que li interessava més és que Cuba no es convertís en un risc de seguretat per tenir més problemes interns que provoquessin una emigració descontrolada (com un segon Mariel). Per aquest motiu els militars i els serveis d'intel·ligència nord-americans confiaven en els cubans per mantenir l'ordre en futures èpoques difícils.
En aquest panorama, tenint en compte la precària situació econòmicosocial de Cuba, havia arribat el moment de garantir l'estabilitat. Entre el vell dilema compost per dos arguments aparentment oposats, però en realitat complementaris. D'una banda persistia l'obsessió wilsoniana i una dosi de pudorós intervencionisme, reforçat per la insistència en el respecte dels drets humans. D'altra banda, s'imposava el pragmatisme de l'alternativa pràctica de l'estabilitat. Washington es decantava inexorablement per aquesta segona opció. En un món en convulsió, Obama necessita el flanc sud ben protegit. Davant de les incerteses de l'Amèrica Llatina, Obama ha jugat aquesta carta. Corre un risc i ara depèn de la sàvia correspondència de Raúl Castro.
No obstant això, encara hi ha perills. En altres capítols de relativa calma en la relació entre els Estats Units i Cuba, quan un acomodament s'ha vist com a factible, un dels dos extrems (a Washington Miami i l'Havana) ha optat per la tàctica del descarrilament i ha format una coalició amb el seu homònim a l'altre bàndol. A un o a l'altre, o tots dos units, els convé la tensió. Està per veure si aquest perill es repetirà.
Joaquín Roy és Catedràtic ‘Jean Monnet’ i Director del Centre de la Unió Europea de la Universitat de Miami. jroy@Miami.edu
