Pèssimes relacions amb Justícia i menyspreu permanent
Torres-Dulce no va ser consultat en decisions que l'afectaven, tot i que va coincidir amb el Govern espanyol en les qüestions essencials i va amenaçar reiteradament amb marxar
Malgrat ser un expert i reconegut cinèfil, Eduardo Torres-Dulce ha escrit un guió per al moment de deixar el càrrec en què l'únic suspens era quan marxaria, perquè des de ja feia molt de temps era evident que no acabaria la legislatura com a fiscal general de l'Estat. El final ja estava escrit.
El pla general era el d'un distanciament enorme respecte al Govern espanyol i, com en el cas dels Oscar o els Goya honorífics, la seva dimissió és conseqüència d'una llarga trajectòria més que d'una escena o una pel·lícula concreta.
El fiscal general ja havia amenaçat reiteradament amb deixar el càrrec i fins i tot feia mesos que s'havien fet travesses sobre possibles successors. La seva marxa té més a veure amb un menysteniment, una falta de pes polític i, sobretot, de males relacions amb l'Executiu que no pas amb discrepàncies de criteri sobre qüestions essencials o amb l'exercici d'una autonomia respecte al Ministeri de Justícia i al Govern en general.
Les seves relacions eren especialment dolentes amb l'equip d'Alberto Ruiz-Gallardón, anterior ministre de Justícia, i no van millorar gens amb l'actual, Rafael Catalá. Però aquestes tensions no s'han traduït en discrepàncies greus sobre les seves decisions essencials. Per exemple, encara que el Govern hauria volgut una altra gestió i un altre ritme, Torres-Dulce va coincidir amb l'Executiu en la querella contra Artur Mas i els seus consellers pel 9-N. En això no va haver-hi discrepàncies de fons i aquest episodi només va servir per retardar l'anunci de dimissió que ja tenia decidit.
També va coincidir amb el Govern espanyol quan va ordenar investigar la situació dels trens de l'11-M, tot i saber que, tal com va passar, s'arxivaria en breu. O quan va acusar dos policies de col·laboració amb ETA en el cas Faisán, en contra del criteri del fiscal del cas, i tot i que després, òbviament, també el perdés al Tribunal Suprem.
No va discrepar tampoc quan es va obstinar a fer declaracions públiques en suport de la innocència de la infanta Cristina. També en això va haver-hi coincidència amb el Govern central en la gestió d'assumptes concrets, com també n'hi ha hagut respecte a casos de corrupció coneguts o bé en les excarceracions d'etarres, com en les que ara estudia el Suprem.
Tampoc va ser molest per al Govern en no actuar de forma global en els casos de les preferents o en Bankia i esperar al fet que fossin partits i grups ciutadans els que, com a acció popular, provoquessin l'obertura de procediments.
Però en moltes decisions de l'Executiu espanyol que afectaven la Fiscalia, Torres-Dulce sí que se sentia ignorat. El 20 d'octubre del 2013 EL PAÍS va publicar que les seves males relacions amb Gallardón havien fet que es plantegés dimitir.
En el llistat s'incloïa el seu rebuig a reformes legals que llavors tenia en marxa el ministeri, com la del Codi Penal i el Codi Processal Penal. Ara, Catalá ha fet marxa enrere en la instrucció del fiscal, ha enterrat el Codi Processal i l'ha reduït a un pegat de la Llei d'Enjudiciament, i el Torres-Dulce ja no ha tingut possibilitat d'influir-hi o modificar la intenció del Govern espanyol per frenar aquesta rectificació.
Entre les discrepàncies admeses per la Fiscalia i el Ministeri de Justícia hi havia el nomenament del corresponsal a Eurojust —organisme europeu de coordinació judicial— que, malgrat ser un fiscal de carrera, va ser decisió exclusiva de Gallardón. Torres-Dulce es va assabentar una vegada ja s'havia decidit.
El ministeri va nomenar per a aquest càrrec la fiscal Teresa Gálvez sense consultar Torres-Dulce; i, segons la Fiscalia, la designació alterava l'ordre lògic i orgànic del càrrec. A més, el ministeri públic havia treballat des de l'etapa de Cándido Conde-Pumpido en un projecte de fiscal europeu al qual recentment va posar fi Gallardón, altre cop al marge de Torres-Dulce. Segons la versió oficial de la Fiscalia, Espanya era pionera en el projecte i s'havien destinat mitjans personals i materials per tirar-lo endavant. El llavors ministre va acordar amb França i Alemanya sumar-se al seu projecte, que no té res a veure amb el que defensaven els dos últims fiscals generals. Torres-Dulce també es va assabentar quan ja estava consumat.
Una altra de les discrepàncies té a veure amb la convocatòria de places a l'Administració de Justícia. També quan Gallardón va pactar la renovació del Consell General del Poder Judicial amb el PSOE i "va oblidar" incloure per primera vegada en la història un membre de la carrera fiscal.
Fa mesos, el Govern espanyol va nomenar magistrat del Tribunal Constitucional Antonio Narváez, tinent fiscal del Tribunal Suprem, i Torres-Dulce se'n va assabentar per la premsa, malgrat que afectava un lloc clau de la carrera fiscal.
El passat mes d'abril, Torres-Dulce va fer al Congrés un contundent al·legat sobre la falta de mitjans de la Justícia i, especialment, per als grans casos de corrupció, sense obtenir cap resposta del Govern. Només silenci.
Ara, la dimissió, anunciada però inoportuna, desmunta l'estratègia del Govern espanyol d'intentar aparèixer com a líder de la lluita contra la corrupció amb mesures encallades des de fa mesos.
