Selecciona Edició
Connecta’t

Un editor europeu anomenat Vallcorba

La Fundació Sánchez Ruipérez i Casa del Lector de Madrid reten tribut al fundador d'Acantilado i Quaderns Crema

Jaume Vallcorba, el 1999, quan va crear el segell editorial Acantilado.
Jaume Vallcorba, el 1999, quan va crear el segell editorial Acantilado.

Vet aquí el ben vestit Robert Lowell, amb les seves ulleres de carey, encaixant en ple recital el sorollós boicot d'Allen Ginsberg i els seus nois de la Beat Generation, proveïts fins i tot, diu la llegenda, d'un nen de pit a qui feia hores que no alimentaven perquè ho denunciés amb el seu plor estrident. Nova York, principis dels anys 70. “Sí, ho recordo, jo hi era”, tallava l'editor Jaume Vallcorba quan se citava l'episodi. “El més xocant és que en aquella època era un contracultural que al seu torn era professor universitari de literatura medieval”, contraposa sempre un dels seus escriptors-emblema, Quim Monzó. Potser aquesta dualitat, fruit de la seva omnívora passió per la cultura, expliqui que edités no ja només en català el difícil Morts per la Unió, de Lowell, sinó que entre Quaderns Crema i Acantilado el seu catàleg abastés des de la Heráldica catalana (per més que fos del savi Martí de Riquer) a bona part de l'obra del pre-Nobel Imre Kertész. Una faceta de publicista europeu i universal que poques vegades es recorda de la feina de l'editor català, que va morir el passat 23 d'agost.

“Va saber aliar, no sé com, una immensa erudició, personal i universitària, a un sentit dels negocis i a una voluntat de fer partícips tots els seus gustos i les seves eleccions. Quantes llengües parlava? Almenys cinc. Va ser, de fet, per la seva cultura, voluntat i humanisme, el prototip d'editor europeu”, el defineix el francès Paul Ochakovsky-Laurens, amic i responsable del tan minúscul com selecte segell Editions P.O.L.

La seva erudició i cosmovisió semblen ser la clau d'aquest catàleg en el qual gairebé 8 de cada 10 títols d'Acantilado i el 70% dels de Quaderns Crema són noms estrangers. I, per això, extrapolables a qualsevol país occidental. “És un cas molt estrany del nostre temps”, rememora un altre dels seus amics, l'italià Roberto Calasso des del seu despatx d'Adelphi. “Va demostrar ser un gran editor en molt pocs anys; la nostra complicitat va ser ràpida, fins a fulmínia; a mi em recordava un Privatgelehrte de l'època de Nietzsche, algú que encara s'atrevia a parlar de ‘nosaltres els filòlegs’; que hagués hagut de bregar amb la Chanson de Roland abans que amb el món de l'edició ja era una excel·lent premissa”.

Per descomptat que Vallcorba va editar la Chanson de Roland en un estudi seu, gran expert com era en trobadors, tant que va arribar a dissertar sobre ells en el cor mateix de l'orgullosa pàtria d'aquests poetes: el febrer del 2012 va impartir dues conferències al prestigiós College de France. “Van ser excepcionals, és molt estrany que un editor estranger sigui convidat a això”, recorda avui encara Dominique Bourgois, de la no menys exquisida Christian Bourgois Éditeur.

Va buscar un catàleg amb l'halo cultural del Carlemany que ‘va cosir’ el continent

“Era un intel·lectual, més amb un peu i mig fora de Catalunya i Espanya que aquí i, sobretot, un europeista convençut, com Carlemany, amb aquest esperit universal i transversal que li feia dir que volia reproduir al seu catàleg l'essència que va portar que un autor rus escrivís en francès i entengués perfectament les afliccions de Shakespeare”, sintetitza Sandra Ollo, vídua de Vallcorba i avui al capdavant de les seves dues editorials, aquest halo que, com el del gran emperador medieval, va assentar les bases de l'Europa occidental cosint el domini carolingi a partir de la cultura, la religió i l'art.

Amén d'infinites lectures ja en la seva etapa de professor universitari a Bordeus o els seus viatges contraculturals dels 70, Vallcorba també va alimentar el seu esperit als passadissos de la Fira del Llibre de Frankfurt, on va debutar el 1980, un any després d'haver creat Quaderns Crema, i en l'estand del qual no se'l trobava mai: estava fent voltes entre els de llengua alemanya (Hanser, Suhrkamp, Diogenes), els francesos (Gallimard, P.O.L., Bourgois…) i l'Adelphi de Calasso. Gairebé mai a l'àrea de nord-americans i anglosaxons, ja que fugia sempre de la moda. “Recordo les seves visites al nostre estand, on mirava molt atent el que publicàvem, amb cobdícia i gran elegància”, assegura Dominique Bourgois. “Em va sorprendre que mai rebutgés una trobada amb mi malgrat la diferència de grandària dels nostres segells al seu favor”, admet Otchakovsky-Laurens, que copiaria del seu catàleg “la seva diversitat, universalitat i reflex de la seva curiositat incansable”. “Les seves refinades seleccions li van fer formar part d'un club molt restringit de grans contrabandistes de la cultura i del plaer de la lectura a Europa”, sentencia l'editora francesa.

Però d'on aconseguia Vallcorba el material per ser un dels grans contrabandistes culturals europeus? L'editor català gairebé mai no feia amb els títols o els autors intercanvi de cromos amb els seus col·legues internacionals. Tampoc mai no va treballar amb els famosos scouts (rastrejadors de les tendències, autors i manuscrits, a sou de les editorials). I doncs? “El que sempre ha tingut aquesta casa i tenia Vallcorba eren amics, amb els quals mantenia llargues converses i de les quals sortien coses; molt sovint teníem gent culturalment molt diversa sopant a casa. Dels llibres surten llibres”, diu Ollo. Així, gent tan dispar al seu catàleg com Robert Coover o Slawomir Mrozek van arribar de la recomanació del mateix Monzó. En preguntar-li al seu autor ucraïnès Iuri Andrukhòvitx per a qui feia cua una immensa quantitat de gent i dir-li que era per a Andrzej Stasiuk, el primer li va presentar el polonès, es van fer amics i van compartir segell (i fins i tot llibre, Mi Europa) a Acantilado. Una cosa semblant va fer Adam Zagajewski amb el seu col·lega polonès Andrzej Szczeklik, metge autor de l'exquisit assaig Catarsis. Anava teixint una gran teranyina literària.

“Era dels grans ‘contrabandistes’ de la cultura”, el defineix l'editora francesa Dominique Bourgois

L'altra gran font de Vallacorba eren les lectures. “Gairebé cada tarda es tancava quatre o cinc hores a llegir, fins i tot els diumenges”. Originals i llibres forans, sí, però també moltíssima premsa estrangera, especialment centreeuropea, suïssa i alemanya: Vallcorba parlava, en realitat, set llengües, entre les quals, amb gran domini, l'alemany. “Fins i tot de la faixa d'un llibre on un altre autor elogiava aquest volum feia enfilades”, revela Ollo.

Els autors centreeuropeus i de l'Est —“deia que tenien un talent diferent, que explicaven coses noves amb una veu molt diferent als de l'Oest”— i les Memorias de ultratumba, de Chateaubriand "l'estimulava intel·lectualment la mala fortuna, el maltractament i el punt reaccionari de l'obra”, apunta Ollo eren les seves debilitats en un catàleg format per uns llibres que, deia en to de broma, “de nit es movien pels prestatges de casa i dialogaven entre ells, i al matí els trobava en llocs diferents”.

Ausiàs March, Chesterton, Simenon, el Sueño de Polífilo, imprès pel seu ídol, l'humanista tipògraf venecià del XV Aldo Manuzio, editor del seu coetani Erasme de Rotterdam… Tot cabia a la casa editorial de Vallcorba. “Aquesta gran cultura li feia fàcil aspirar a una cosa que avui pocs poden aconseguir: ser un veritable editor europeu”, sosté Calasso, que recorda que li encantava, mentre llegia, escoltar música. “Estimava Bach i li agradava Rakhmaninov”. Barroc i classicisme del XIX, exquisits consagrats i exquisits maleïts. Pur Vallcorba.