Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA | DIOS MÍO, ¿PERO QUÉ TE HEMOS HECHO?

L’entranyable racista

La comèdia ha aconseguit un èxit aclaparador a França, amb 12 milions d'espectadors

Els actors Christian Clavier i Chantal Lauby a 'Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?'.
Els actors Christian Clavier i Chantal Lauby a 'Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?'.

En un moment d'aquesta comèdia que ha aconseguit un èxit aclaparador al seu país d'origen —amb 12 milions d'espectadors s'esmenta Louis de Funès, actor que a Las locas aventuras de Rabbi Jacob (1973) encarnava un empresari francès que aprenia lliçons de tolerància i aconseguia aplacar el seu racisme a través d'un embolic de confusió d'identitats. El Claude Verneuil que encarna Christian Clavier a Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho? podria ser una forma contemporània del Victor Pivert al qual donava vida Louis de Funès en la pel·lícula de Gérard Oury: Verneuil és un conservador de províncies, tan gaullista com xenòfob, i les seves quatre filles es casaran, respectivament, amb un jueu, un musulmà, un xinès i, en el gir que motivarà el conflicte principal de la trama, un cristià de raça negra. És evident que Clavier es mira al mirall de Louis de Funès: el seu físic el converteix en potencial hereu dels explosius rondinaires als quals donava portentosa vida el còmic francès, però l'energia no és la mateixa. Tampoc ho és la seva vis còmica. I, per descomptat, la diferència més gran la marca el context: la distància abismal que separa Las locas aventuras de Rabbi Jacob fruit d'una època on la comèdia popular podia ser, al mateix temps, incorrecta (que no agressiva) i ingènua de Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?.

DIOS MÍO, ¿PERO QUÉ TE HEMOS HECHO?

Direcció: Philippe de Chauveron.

Intèrprets: Christian Clavier, Chantal Lauby, Ary Abittan, Medi Sadoun, Frédéric Chau, Noom Diawara, Frédérique Bel, Julia Piaton, Emilie Caen.

Gènere: comèdia.

França, 2014.

Durada: 97 minuts.

La pel·lícula de Philippe de Chauveron aquest és el primer dels seus cinc llargs que s'estrena al nostre país exemplifica un singular pas en l'evolució de la comèdia per a temps de correcció política. Si la comèdia políticament incorrecta rescata vells llenguatges de l'ofensa per qüestionar la fragilitat d'un nou ordre basat en una ortopèdica asèpsia del pensament, aquesta pel·lícula proposa l'assimilació i domesticació d'aquestes claus transgressores per part de la comèdia burgesa per al gran públic. El resultat és, per descomptat, inquietant i s'apropa al model d'humor amable que s'associaria a un present social on exclusió i rebuig són norma: riures amables per a l'escalada electoral del lepenisme.